MARIA CARME POBLET

  Antònia Civit Farran Andreu Civit Farran L ’Antònia Civit Farran, la meva àvia, la padrina Antònia per als seus besnets, va tenir una joventut força dura, a més de tocar-li viure en un temps fosc i enrarit. Quan esclatà la guerra encara no havia complert trenta anys i just feia dos anys que havia enviudat, quedant sola amb dues filles de set i cinc anys: la Carme i la Consol. Del matrimoni amb el Francesc Casanovas havien nascut quatre fills; malauradament els seus dos primers: un nen i una nena, van morir al cap de pocs dies de néixer; això, i la mort del seu home va ser un dol que portà de per vida. També la mort del seu germà Andreu que va morir a l'edat de disset anys defensant com a voluntari la República, va suposar un gran trasbals per a ella i tota la família de cal Sants.   Sense el seu home, l'avi bo que no vaig arribar a conèixer, i amb dues nenes petites que alimentar se li presentava un panorama força difícil; però era una dona forta i treballadora, i per guan

                  SEGON TASTET DEL PRIMER CAPÍTOL L'udol del ca m'empeny a seguir. Camino a quatre grapes com un gos del carrer. Sense nord, ni destí. Ves que no acabi a la gossera!                          En Pau "A quell vespre en Pau va decidir no agafar l’ascensor com tenia per costum quan anava a ca la Marta. Potser perquè darrerament faltava molt al gimnàs i necessitava desfer els nusos i l’excessiva rigidesa de la seva musculatura? Podria ser. Qui sap... O potser per una mena de trasbals que per moments l’havia desorientat del tot; provocat per aquell jove vestit de motorista, amb la cara descoberta, sostenint un gros casc amb una mà, que mai havia vist fins ara, que s’ha creuat amb ell just al portal d’entrada, i li dirigí una mirada burlesca que refulgia una mena de notori menyspreu cap a la seva persona. O bé una cosa semblant. I damunt, aquell tipus ni tan sols s’ha molestat en dissimular un mig somriure.  “ S'estava enfotent de mi ?”  No va poder

   

  LA TERRA PLORA Ni pallissa, ni era, ni pagès. Ni trill, ni on trillar. Ni càntir amb aigua fresca. Ni bota de vi, ni carmanyola.   Ni vinya, ni sembrat. Ni rialles innocents, de mainada enjogassada. Què se n’ha fet d’aquell meu món? Cap a on va el meu present? I el teu? I el d’aquell? I el d’aquell altre...? Sense un present viu, no hi ha futur. Sense futur, s’enfonsa el món. Qui més hi perd, som tu, i jo, i ell. També hi perdrà aquell que mana. No en tinguis dubte. Pensa-t’ho bé. Sense la terra no hi ha futur. Sense futur la terra plora. I plores tu, I ploro jo, i plora ell, I plorarà aquell que mana.   En un futur tots plorarem...? Potser sí. O potser no. Tot depèn. Depèn de mi. Depèn de tu, també d’ell. I, sobretot, d’aquell que mani.    Maria Carme Poblet  

  DONA D’AIGUA Nua de perles i vestits de seda. Conservaré l’olfacte. El gust. El tacte. El sentiment... Escamparé ma nuesa riu avall. Fràgil com una papallona, lliscaré damunt l’aigua. Només la meva olor acariciarà els teus sentits. Ben a prop teu. I tu, ben a prop meu. Protegida entre els teus braços, sadollats de sentiment i d’enyor, esdevindré dona d’aigua. Ni   perles, ni vestits de seda. Només l’olfacte. El gust. El tacte. El sentiment...   Maria Carme Poblet