MARIA CARME POBLET

El proper dijous 4 de desembre a les set de la tarda es presentarà al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí la novel·la Pluja sobre terra molla de Maria Carme Poblet. Presentarà l’obra, al costat de la seva autora, l’escriptor Joan Rendé. Pluja sobre terra molla, debut literari de l’espluguina Maria Carme Poblet, va guanyar el XXXI Premi  de Narrativa Ribera d’Ebre l’any 2013 i ha estat publicada per Cossetània. La novel·la narra la història de la Neus, una noia de 35 anys que es refugia al poble dels seus avis, l’Espluga de Francolí, per refer la seva vida, per retrobar-se. Allà hi farà descobertes crucials, principalment d’episodis de la seva àvia que no podia imaginar i que marcaran el desenvolupament de la novel·la i de la seva pròpia personalitat. L’exitós debut en la literatura de Maria Carme Poblet, filla de l’Espluga de Francolí, l’ha empès a cultivar aquesta passió. Després de Pluja sobre terra molla ja ha enllestit una segona novel·la i treballa e

L’escriptura creativa és un treball que he de fer en solitud i molta concentració. Jo, treballo, gairebé sempre, acompanyada de música suau i relaxant, que m’ajuda a connectar, més fàcilment i amb més potència, amb aquesta part interior que romana protegida, molt endins meu, i, d’aquesta manera puc obrir el meu cor i la ment perquè hi entrin tots els personatges que calgui, per anar posant colors diversos i tota classe de mots a cadascuna de les pàgines en blanc. Quan aquest treball finalitza i, com és el cas de “Pluja sobre terra molla”, que a més és el meu primer llibre, arriba a ser publicat, em queda la incògnita de saber com arribarà a qui el llegeixi. He de dir que he rebut felicitacions d’amics i coneguts amb qui mantinc una, més o menys, fluida comunicació, i la veritat és que suposa un estímul molt gran saber que el teu treball va arribant al cor i a la ment, d’almenys uns quants lectors que, amb paraules amables i d'elogi, t'ho han volgut fer saber. Avui, però,

L’ aspecte que té avui la Tuietes, tan bon punt s’ha llevat, és gairebé igual que el de cada dia: ullerós, lleganyós i totalment deixat de la mà de Déu. Avui, però, tot apunta que serà un dia diferent. De ben segur que passaran coses que faran trontollar de valent els mal apuntalats fonaments vitals de la Tuietes. I tot per haver-se desentès dels requeriments i de totes les notificacions que un funcionari del Jutjat li ha dut personalment a casa. Què podia fer si tampoc té els diners que li reclama el banc...? Per què perdre temps anant a Jutjats i haver de tractar amb advocats i procuradors si ella mai ha entès l’enrevessat llenguatge que utilitzen...? Aquell parlar que tenen troba que li fa agafar mal de cap, mal d’estómac i part de la resta de mals que tot sovint la visiten.  Tanmateix, això seu, sap que ja no té remei, s’ho miri pel cantó que s’ho miri. Que la Tuietes no és pas tanoca... Que el seu mal és d’una altra mena...    Sap que avui  serà un dia dramàtic i d

Donat que, per problemes de salut, aliens a la meva voluntat, no podré fer totes les presentacions que voldria, a continuació us deixo un detall del discurs de presentació a Vinebre, en el que, a part de parlar un poc de la novel.la, intento donar una explicació de com, sense gairebé adonar-me’n, vaig caure en aquesta mena de vici: de lletres, mots, històries, personatges de tota mena... i embolica que fa fort. Em refereixo a una mena de vici, que t’atrapa, i t’atrapa... I al final, no saps ben bé com, però t'hi acabes casant. Ah! En poso només un detall, perquè es veu que part de la meva família que m’acompanyava, es van adormir abans  de jo acabar el meu discurs, de llarg que em van dir que era.  I mira que hi vaig posar empenta i passió...  Bé, bromes a part, va ser una nit entranyable i molt grata, que conservaré en la memòria com una d'aquestes senzilles  vivències  que fan que la vida sigui un poc més grata. Finalment, va resultar guanyador del XXXIIè Pr

  "La recuperació d ’en Gerard semblava un miracle. De mica en mica v a anar guanyant pes i vigor. La sev a cara lluïa de nou el color de sem pre . E ls seus ulls recuperaren la brillantor i la sev a mirada tornava a tenir la força i calidesa que jo recordava. No em cansava de mirar-lo. Fèiem petites passejades per l ’entorn de les Masies i de Poblet. Ens assèiem a l ’herba d ’algun prat. No paràvem d ’abraçar-nos i besar-nos. Ell em mirava amb aquells ulls tan blaus i nets, i jo em sentia feliç, i en el meu interior em deia que no deixaria que cap pensament obscur m ’emboirés aquell moment. A quell era el nostre present i en Gerard i jo l ’estàv em construint a passos gegantins. Potser sí que tot anava massa de pr essa; però, i què? Què podíem fer sinó? I entre carícia i carícia, bes i bes, abraçada i abraçada, parlàvem ob