MARIA CARME POBLET

Donat que, per problemes de salut, aliens a la meva voluntat, no podré fer totes les presentacions que voldria, a continuació us deixo un detall del discurs de presentació a Vinebre, en el que, a part de parlar un poc de la novel.la, intento donar una explicació de com, sense gairebé adonar-me’n, vaig caure en aquesta mena de vici: de lletres, mots, històries, personatges de tota mena... i embolica que fa fort. Em refereixo a una mena de vici, que t’atrapa, i t’atrapa... I al final, no saps ben bé com, però t'hi acabes casant. Ah! En poso només un detall, perquè es veu que part de la meva família que m’acompanyava, es van adormir abans  de jo acabar el meu discurs, de llarg que em van dir que era.  I mira que hi vaig posar empenta i passió...  Bé, bromes a part, va ser una nit entranyable i molt grata, que conservaré en la memòria com una d'aquestes senzilles  vivències  que fan que la vida sigui un poc més grata. Finalment, va resultar guanyador del XXXIIè Pr

  "La recuperació d ’en Gerard semblava un miracle. De mica en mica v a anar guanyant pes i vigor. La sev a cara lluïa de nou el color de sem pre . E ls seus ulls recuperaren la brillantor i la sev a mirada tornava a tenir la força i calidesa que jo recordava. No em cansava de mirar-lo. Fèiem petites passejades per l ’entorn de les Masies i de Poblet. Ens assèiem a l ’herba d ’algun prat. No paràvem d ’abraçar-nos i besar-nos. Ell em mirava amb aquells ulls tan blaus i nets, i jo em sentia feliç, i en el meu interior em deia que no deixaria que cap pensament obscur m ’emboirés aquell moment. A quell era el nostre present i en Gerard i jo l ’estàv em construint a passos gegantins. Potser sí que tot anava massa de pr essa; però, i què? Què podíem fer sinó? I entre carícia i carícia, bes i bes, abraçada i abraçada, parlàvem ob

L’eix que vertebra la meva primera novel.la, diria que està entre el diari que narra la història d’amor, en temps de guerra, de la Montserrat, una adolescent de 16 anys amb un jove brigadista belga, de 19 anys, i per altra part, la història de la Neus, la seva néta, una jove i atractiva pintora amb una crisi existencial de cavall, que a partir del diari que li ha deixat la seva àvia se n’assabenta de coses que fins ara desconeixia, que la sorprenen molt i que li proporcionaran noves realitats de vida, i alhora, noves eines per afrontar el futur. Les crisis, força presents als nostres dies, si un les sap aprofitar bé, són bones oportunitats, per a prendre consciència i provocar canvis regeneradors. El rerefons d’aquesta novel·la va una mica per aquí.

Recordo, com si fos ara mateix, la gran sorpresa i alegria, que va suposar per a mi la trucada de la Gemma, l'alcaldessa de Vinebre, comunicant-me que la meva novel·la havia quedat finalista al premi Ribera d’Ebre de l'any passat. Va ser just quan ja no hi pensava, i a més m’acabava de planificar un pla de treball intensiu, fins a finalitzar la meva segona novel·la, que ja es trobava en avançat estat de gestació, amb la dificultat que suposa arribar a un punt tan àlgid. Per tal de fer efectiu el meu pla de treball, m'havia promès a mi mateixa no distreure’m amb res...  El premi Ribera d’Ebre em va arribar en un moment, dolç i alhora delicat, de la meva vida. Després de sis mesos de no poder ni llegir ni escriure, a causa de repetides crisis de migranya i còlics intestinals, amb l’empitjorament generalitzat de la fibromiàlgia i el SFC que vinc patint des de fa uns quants anys, finalment, arribà una petita millora, que jo vaig aprofitar per a reprendre de nou