MARIA CARME POBLET

Aquest és un relat  que ens mostra una petita part de la realitat invisible d'un gran nombre de persones, sobretot dones. Dones que formen part d'una realitat social sovint incòmoda i infravalorada. DICOTOMIA U na veu li traspassa els sentits, talment com una afilada sageta, i la transporta de nou a una altra realitat: - S’ha acabat-. Li diu la dona vestida de blanc. Ja pot obrir els ulls, i ho fa a poc a poc,  igual o semblant, potser, com qui obre una caixa màgica, que pot esdevenir la caixa del tresor o, en el pitjor dels casos, la caixa dels trons. Està marejada. És el que té que el  cap d’una  no pari de donar voltes i més voltes... Té els ulls plens de guspires, envaïts per la llum  grisa i rutinària d’un hospital qualsevol. A ella no li agraden els hospitals, ni els metges, ni les dones vestides de blanc... Ni tampoc les seves olors...  - D’aquí a dos dies tindràs el resultat del TAC a la consulta del teu metge... Desitjo que tot vagi b

Amb la mirada acarono la catifa de fulles seques, escampades pel terra humit d’una despuntant i somnolenta tardor. Per què, qui diu que la tardor no necessiti ser acaronada? M’arriba el trist repicar de campanes del campanar gòtic de l’església, que s’aixeca altiu i majestuós entre terrats i teulades. L’aire humit, present i colpidor, em penetra, esmunyint-se’m fins al moll de l’os. Un sentiment viu i punyent em travessa de punta a punta l’ànima ferida i malmesa. Potser, ferida de mort. I, ben a prop de tot,  l’agut udol del voltor, sempre a l’aguait. Maria Carme Poblet

M’apropo la copa a la boca. Xarrupo un glopet. Passejo la llengua a banda i banda dels llavis. Noto un gust salat. I un regust de fusta corcada. Són les llàgrimes vessades d’anys i planys. D'una herència sadollada d’aspreses. D’un glop engolo el líquid coll avall. Ressentit, se’m rebota l’estómac. Tanco els ulls. Els obro i respiro. Miro amunt i avall. Oloro. Escolto l’aire. El xuclo. Sento...  Faig l’equipatge i me’n vaig. Maria Carme Poblet

Si estic vora mar, em reveig terra endins. Contemplant els verds prats. El majestuós vol d’una gentil papallona. Sentint el cant de mil ocells voleiant juganers. Rialles al carrer. Una mà que em prem fort. El caliu d’un amor. El somriure d’un amic... En hores de llum. També en hores baixes. Si estic terra endins, sento enyor de la mar. Agermanar-me amb el sol. El caliu de la sorra. El cant de cent gavines, voleiant damunt l’aigua. Els carrers plens de gent. El traç melòdic dels teus dits. El recolliment i el silenci. La càlida mà d’un amic... En hores de llum. També en hores baixes.  Maria Carme Poblet

Nua de sedes  i mantells de perles. Conservaré l’olfacte. El gust. El tacte. El sentiment... Escamparé ma nuesa riu avall. Fràgil com una papallona, lliscaré damunt l’aigua. Només la teva olor acariciarà els meus sentits. Ben a prop teu. I tu ben a prop meu. Protegida entre els teus braços, sadollats de sentiment i de passió, esdevindré dona d’aigua. Ni sedes, ni mantells de perles. Només l’olfacte. El gust. El tacte. El sentiment... Maria Carme Poblet

Remoreja l’ombra, amb disfressa d’àngel quan a la nit espia. La calma ofega. Maria Carme Poblet

I tu, què...? Cap a on mires tu? Què en penses tu? Te n’adones, tu? Tu vius amb tu, però no amb mi, ni amb ell. Tu mires cap a tu i no em veus a mi, ni a ell. Tu t’has deixat els sentiments a les golfes. Tu et creus el centre del món . El mal no té fre. Maria Carme Poblet

Latent i punyent sentiment. Que ens embruta Que ens trepitja Que ens ofega... I el món, què...? Cap a on mira el món? Què en pensa el món? Se n’adona el món...? El món plora i riu alhora. Ens mira, però no ens veu. La seva follia no el deixa. Un món, que encara  que cec, sord i foll, en sap prou de les grans desigualtats, que deixa lliscar pendent avall. Un món fustigat per la mà humana. I, desfullat de germanor. Ell, mai s’atura. Maria Carme Poblet