MARIA CARME POBLET

Nua de sedes  i mantells de perles. Conservaré l’olfacte. El gust. El tacte. El sentiment... Escamparé ma nuesa riu avall. Fràgil com una papallona, lliscaré damunt l’aigua. Només la teva olor acariciarà els meus sentits. Ben a prop teu. I tu ben a prop meu. Protegida entre els teus braços, sadollats de sentiment i de passió, esdevindré dona d’aigua. Ni sedes, ni mantells de perles. Només l’olfacte. El gust. El tacte. El sentiment... Maria Carme Poblet

Remoreja l’ombra, amb disfressa d’àngel quan a la nit espia. La calma ofega. Maria Carme Poblet

I tu, què...? Cap a on mires tu? Què en penses tu? Te n’adones, tu? Tu vius amb tu, però no amb mi, ni amb ell. Tu mires cap a tu i no em veus a mi, ni a ell. Tu t’has deixat els sentiments a les golfes. Tu et creus el centre del món . El mal no té fre. Maria Carme Poblet

Latent i punyent sentiment. Que ens embruta Que ens trepitja Que ens ofega... I el món, què...? Cap a on mira el món? Què en pensa el món? Se n’adona el món...? El món plora i riu alhora. Ens mira, però no ens veu. La seva follia no el deixa. Un món, que encara  que cec, sord i foll, en sap prou de les grans desigualtats, que deixa lliscar pendent avall. Un món fustigat per la mà humana. I, desfullat de germanor. Ell, mai s’atura. Maria Carme Poblet

P er un sentiment de pertinença, per dignitat, i també perquè vull el millor pels meus fills i pels meus néts; i perquè tots els catalans, sense exclusions, puguem gaudir d’un futur millor i més digne. Per tot això i més, vull viure en un Estat independent, però, no ens enganyem, també lliure de polítics i ciutadans corruptes. Un Estat que sigui solidari amb els més febles, d’aquí i d’allà. Un Estat, on la justícia, a més de ser justa, sigui igual per a tothom. Un Estat amb una atenció sanitària pública i de qualitat. Un Estat que vetlli pels nostres vells, i també per les persones que són dependents, tinguin l’edat que tinguin, pels que pateixen malalties cròniques, altament, o progressivament, invalidants, perquè cap d’elles i ells es puguin sentir mai ignorats, ni desatesos. Un Estat que promogui l’educació obligatòria i gratuïta, perquè tothom hi pugui accedir; no oblidem que només el saber ens pot arribar a fer lliures del tot. Un Estat amb polítics vocacionals que sàpigu

Capciosa nit de lluna plena Preludi de misteris. De bruixes i encanteris. D’enganys i traïcions... La nit mai s’atura. I jo, fent camí pels clarobscurs d’aquesta nit, amb la motxilla a l’esquena. Acompanyada tothora pel fosc fum d’una espessa boirina... Oh Déu, que res m’aturi! M'arriba l’udol de la mort. Uns ulls traïdors que m’aguaiten. Un cor que no batega. Un dolor que mai apaivaga... La por es desferma. Corro i corro. Vull deixar enrere la foscor,  la por,   el dolor i el buit que m'envolta... La nit m’atura. I ara, atrapada dins un eixam de rasposes teranyines, cap dolor sento. Ni l’aire, ni el vent... Ni la fredor del teu cor. Tan sols el buit. Maria Carme Poblet  

Quan un amor deserti,  fugitiu de si mateix. Ni et flagel•lis la ment. Ni posis passeres. Ni esperis retorn. Car l’amor d’aquesta mena,  sol ser eteri. Com aire. Com fum. Com vent de tramuntana. Pot ser terriblement fràgil. Com tu. Com jo. Com ploma d’au. I també pot ser traïdor. Com un botxí. Com la mort.   Com un devastador tsunami. Maria Carme Poblet

Un fil del teu alè amarat de silenci, de menta i romaní, s’ha escolat dins la nit, per una escletxa de la vida... I m’ha embruixat l’ànima. La nit és clara. La lluna m’esguarda. El temps no s’atura. I es fon entre els núvols. Però tu no hi ets... Tan sols la senalla de records i enyorances. Maria Carme Poblet

Amb què, o qui, sols inspirar-te a l’hora d’escriure...? Una pregunta que sovint em fan algunes persones. Altres, volen saber, molt encaridament, si les històries que narro són reals, o no. Si són viscudes en primera persona, o no. I més coses... Bé, ja que hi sóc posada, ho diré d’una vegada per totes: Tot i que a vegades m'inspiro en històries reals, la meva inspiració em ve, majoritàriament, d’observar, d’escoltar, de prendre apunts... I a partir d’aquí deixar anar la imaginació. La creativitat es recrea també amb polsims de memòria involuntària. Tot, regat amb una presa de distància entre els personatges i jo. Això em permet crear perfils de tota mena: lascius, maltractadors, perversos, assassins, espirituals, honestos, lleials... Talment com a la vida mateixa, no ens enganyem. Em dol, però, que a alguns dels curiosos abans esmentats, la seva tafaneria els faci anar molt més enllà del treball escrit: relat, o novel·la, ignorant el valor literari que pugui

PORS A vui, la Dolors ha estat unes hores a Barcelona, hi ha fet gestions i n'ha tornat amb tren. En baixar-ne a Girona a quarts de tres de la tarda, li ha fet l'efecte que l’acabaven d'enfornar, talment com una barra de pa. El dia ha estat tòrrid. S’ha quedat a Girona; ha dinat, ha fet un parell d’encàrrecs i cap allà a la mitja tarda ha passat una bona estona asseguda en una terrassa de la Rambla, prenent una cervesa. L’aire, moderadament fresc, petant-li a la cara ha estat còmplice d’un incipient i poc pretensiós estat de gràcia. Renoi quanta gent passejant! Allò semblava ben bé una cercavila: panxuts, nassuts, xatos, alts, baixos, prims, rabassuts...; n'hauria pogut fer un catàleg immens. Després ha tornat cap al poble. Era gairebé fosc. Julen, el noi que els porta les terres, llaurava el tros de darrere casa, amb un tractor que duia un cultivador especial, de l'empresa de serveis agraris on treballa. S’ha esperat que acabés i l’han fet petar una es