MARIA CARME POBLET

Aquest és un relat  que ens mostra una petita part de la realitat invisible d'un gran nombre de persones, sobretot dones. Dones que formen part d'una realitat social sovint incòmoda i infravalorada. DICOTOMIA U na veu li traspassa els sentits, talment com una afilada sageta, i la transporta de nou a una altra realitat: - S’ha acabat-. Li diu la dona vestida de blanc. Ja pot obrir els ulls, i ho fa a poc a poc,  igual o semblant, potser, com qui obre una caixa màgica, que pot esdevenir la caixa del tresor o, en el pitjor dels casos, la caixa dels trons. Està marejada. És el que té que el  cap d’una  no pari de donar voltes i més voltes... Té els ulls plens de guspires, envaïts per la llum  grisa i rutinària d’un hospital qualsevol. A ella no li agraden els hospitals, ni els metges, ni les dones vestides de blanc... Ni tampoc les seves olors...  - D’aquí a dos dies tindràs el resultat del TAC a la consulta del teu metge... Desitjo que tot vagi b

Amb la mirada acarono la catifa de fulles seques, escampades pel terra humit d’una despuntant i somnolenta tardor. Per què, qui diu que la tardor no necessiti ser acaronada? M’arriba el trist repicar de campanes del campanar gòtic de l’església, que s’aixeca altiu i majestuós entre terrats i teulades. L’aire humit, present i colpidor, em penetra, esmunyint-se’m fins al moll de l’os. Un sentiment viu i punyent em travessa de punta a punta l’ànima ferida i malmesa. Potser, ferida de mort. I, ben a prop de tot,  l’agut udol del voltor, sempre a l’aguait. Maria Carme Poblet