MARIA CARME POBLET

  V aig començar a escriure no fa massa anys; primer ho feia d'esma, atropelladament, deixant-me portar... Fins que la meva ment racional prengué consciència que l'escriptura, per a mi, era tot un bàlsam guaridor i benèfic, i des de llavors que no paro. I ja no ho faig d'esma, ni atropelladament, però em segueixo deixant portar. Benvinguda escriptura! Tot un medicament sense efectes secundaris. L'experiència va ser molt enriquidora, gairebé com una explosió d'aire fresc, sortit en erupció d'algun dels racons de l'ànima. O potser de les vísceres...? Pot ser més aviat,  una mica de tot plegat. Llavors vaig decidir buidar la motxilla de càrrega inútil; i lleugera, com una ploma, un alè, un sospir, un pètal de rosella..., seguir mon camí, costa amunt, flairant els aromes de la vida. Però sempre costa amunt; els pendents em fan venir vertigen. Així i tot, de vegades també em sento petita i fràgil, gairebé com una papallona, o una ploma, un alè, un

        Per tenir èxit, tot sovint, cal tenir un bon padrí, amb força diners, i a poder ser, lluir un somriure encisador, però sobretot està dotat/da d'una bona xerrameca, utilitzant un discurs ple de paraules ben sonants, o mal sonants, segons quin sigui el públic que ha de comprar el producte. Només cal anar d’un costat a l’altre, aquí i allà, omplint l’aforament de paraules i somriures a demanda, dir la frase adient amb el to de veu adeqüat i prometre allò que endolceixi l’oïda del qui escolta, de tal manera que el mateix orador s’acabi creient allò que promet, perquè finalment ningú es pregunti ni es qüestioni res. Això, a parer meu, no és altra cosa que màrqueting cru i pelat. Que s’apliqui en política, però, a mi em fa venir basques i em fa pensar que el personatge en qüestió no és altre que un titella carregat d'ego, en mans...           En mans, de vés a saber qui. Tot i que si ens posem a pensar, no sé jo... Maria Carme Poblet

Els catalans, en aquest moment, estem vivint una situació molt difícil. Se’ns presenta, en plena democràcia, un referèndum  estrany, en ser convocat pel cap d’un govern, que no li pertocava; d’un govern que no és el de casa nostra; el mateix que ens ha dut l’art. 155, ha intervingut els comptes de la Generalitat, ha destituït els nostres governants, democràticament elegits, ha envaït Catalunya amb policies i guàrdies civils. Pel discurs del govern del PP i Ciutadans, sembla que volen espanyolitzar Catalunya, i els que ens vam fer grans en temps del dictador sabem prou bé què vol dir això; si no s’hi posa remei, serà molt i molt greu per tots plegats, sobretot pels infants que estan pujant, entre ells el meu nét Roc, i això sí que jo no els hi puc perdonar. Són els mateixos que van fer apallissar la nostra gent, i tot per voler votar. I, malgrat les persecucions hagudes i per haver, el poble català, majoritàriament, va sortir de casa seva, en un dia plujós i enrar

http://www.elsmeusllibresijo.es/blog/ http://www.elsmeusllibresijo.es/blog/ Fi Riu avall plora l'albada. Cel endins, els records s'hi amaguen. Tots ells ben emmirallats dins el juganer espill de l'aigua. Mentre, amb un llençol de llum, vaig cercant la teva mirada.   -De vegades, el bé i el mal, només estan separats per una lleugera i fràgil línia. En alguna ocasió, directa o indirectament, d'una manera o altra, hem pogut constatar que als Jutjats no sempre s'imparteix la justícia, allí només s'apliquen les lleis, fetes pels legisladors, interpretades per un jutge o magistrat. I no sempre són lleis justes. Ni els jutges o magistrats són déu. Ni de bon tros!  - Quan el meu cos vesteixi parracs, només tu sabràs veure la meva bellesa, dipositada allà on únicament s'albiren els colors de l'ànima. Ho sé, i em fa feliç! Maria Carme Poblet

https://leer.amazon.es/kp/embed… L'assassinat i violació d'un escolanet a la població de PORT DE SAGUNT, l'any 1971, va ser el record, dins la memòria involuntària, que desencadenà la inspiració per a escriure la meva segona novel·la: L'ALLARGADA OMBRA D'UNA PERVERSIÓ. L'assassí, era el mateix sacerdot que em va confessar, per primera vegada, l'any que havia de fer la Primera Comunió. Maria Carme Poblet

www.elsmeusllibresijo.es  Si us ve de gust i voleu donar un tomb pels meus llibres, i més coses, ja sabeu què heu de fer. I si voleu comprar algun dels meus llibres, cosa que estar ia molt bé, a la mateixa web ja trobareu com fer-ho. Gràcies pel vostre temp s!

Entre avui i demà, si us ve de gust, podreu descarregar gratuïtament, el format electrònic de la meva novel.la: PLUJA SOBRE TERRA MOLLA, guardonada amb el XXXIè Premi de narrativa Ribera d'Ebre:  http://amzn.eu/3QhHFoc

"L es ombres de la nit avancen. La Nena sent la seva remor i percep les seves olors. El seu petit cos s’agita dins el llit sense control de cap mena. Primer són uns grollers sospirs, després unes passes dins la foscor de la seva ment. Una por desfermada s’apodera de la seva voluntat. Prova de fugir amagant-se sota els llençols.  Prem fort les parpelles. Intentant segellar la seva boca mossega fins a sagnar el llavi inferior. No pot fer-hi res. La maleïda fosca surt de dins seu; ho fa sigil·losament i amb traïdoria; l’atrapa, i la sacseja brutalment dins els llençols humits i freds que l’embolcallen. Un amarg i punyent crit li surt de dins les entranyes. - Mama...! Mama...! " L'ALLARGADA OMBRA D'UNA PERVERSIÓ, pot ser una bona lectura de cara a l'estiu. Un llibre inspirat en fets reals, que mostra, de rerefons, com en són de descarnades i perverses les ferotges esgarrapades del maligne. © Maria Carme Poblet Casanovas      

Primavera de mitjans dels anys 50 A l passeig, a prop de la font, un grup de nens jugaven a boles. Agenollats, amorrats a terra i ben concentrats, miraven d’arreplegar, el major nombre  possible, de boles de l’adversari. N’hi havia que eren de nacre, de fusta, de níquel, de vidre, de fang... Quanta satisfacció els donava ser guanyadors i tornar a casa amb un grapat d’aquelles boles a les butxaques o en una bossa de roba, sovint confeccionada per alguna àvia, o una tieta soltera, amb tota la seva paciència i bona voluntat. Un poc més avall, un petit grupet de tres nenes i un nen, anaven guixant el terra amb quadrats i números per a poder jugar a la xarranca. Al costat mateix, un altre grupet de cinc nenes feien una rotllana, donant voltes tot cantant: “Cantinerita, niña bonita del regimiento español. Una semana, de buena gana, sin comer rancho estaría yo. Soy la cantinerita, la más bonita del regimiento. Y cuantos me ven pasar, se c