MARIA CARME POBLET

"L es ombres de la nit avancen. La Nena sent la seva remor i percep les seves olors. El seu petit cos s’agita dins el llit sense control de cap mena. Primer són uns grollers sospirs, després unes passes dins la foscor de la seva ment. Una por desfermada s’apodera de la seva voluntat. Prova de fugir amagant-se sota els llençols.  Prem fort les parpelles. Intentant segellar la seva boca mossega fins a sagnar el llavi inferior. No pot fer-hi res. La maleïda fosca surt de dins seu; ho fa sigil·losament i amb traïdoria; l’atrapa, i la sacseja brutalment dins els llençols humits i freds que l’embolcallen. Un amarg i punyent crit li surt de dins les entranyes. - Mama...! Mama...! " L'ALLARGADA OMBRA D'UNA PERVERSIÓ, pot ser una bona lectura de cara a l'estiu. Un llibre inspirat en fets reals, que mostra, de rerefons, com en són de descarnades i perverses les ferotges esgarrapades del maligne. © Maria Carme Poblet Casanovas      

Primavera de mitjans dels anys 50 A l passeig, a prop de la font, un grup de nens jugaven a boles. Agenollats, amorrats a terra i ben concentrats, miraven d’arreplegar, el major nombre  possible, de boles de l’adversari. N’hi havia que eren de nacre, de fusta, de níquel, de vidre, de fang... Quanta satisfacció els donava ser guanyadors i tornar a casa amb un grapat d’aquelles boles a les butxaques o en una bossa de roba, sovint confeccionada per alguna àvia, o una tieta soltera, amb tota la seva paciència i bona voluntat. Un poc més avall, un petit grupet de tres nenes i un nen, anaven guixant el terra amb quadrats i números per a poder jugar a la xarranca. Al costat mateix, un altre grupet de cinc nenes feien una rotllana, donant voltes tot cantant: “Cantinerita, niña bonita del regimiento español. Una semana, de buena gana, sin comer rancho estaría yo. Soy la cantinerita, la más bonita del regimiento. Y cuantos me ven pasar, se c

" H avia begut de la vinya de l’amor i el plaer, de la mà de la seva estimada Adela. Al seu costat havia après a alternar en societat; una societat ancorada en un núvol, que es movia entre purpurines i coixins de cotó fluix; reunions maridades amb caviar, xampany, poesia i músiques de Bach, Chopin, Mozart... Per tot això, s’havia cregut mereixedora del primer premi a la cursa de la vida. S’ho havia ben cregut. Sí, i tot gràcies a l’Adela. La seva estimadíssima Adela. I quan j a tenia la gran copa quasi a tocar de mà, se’ls presentà la fatalitat sense gairebé avisar. I més tard aquell gran malparit de Hitler va i els hi fot tot enlaire... Assassí! Terratrèmol fulminant. Sacsejada sense dol... Ara ja sap que no arribaran temps millors. Ni els espera. Fa temps que les bones olors no la visiten, ni el frec a frec d’una mà amiga, ni una carícia, ni un bes... Ni un, ni cap, ni res. Ara, la seva vida era tan sols una immensa esquerda. Havia de fugir si no  acabar

"Primavera de finals dels anys 50 G eranis d’envellutada vermellor lluïen amb captivadora senzillesa als balcons i finestrals de moltes cases; també n’hi havia de color rosat. L’aleteig dels ocells marcava pausadament el compàs d’una senzilla, però harmoniosa, música primaveral. L’aire suau, anava escampant lentament, arreu de l’univers més proper, aquelles suggeridores notes musicals i fresques olors, convertides en partícules de colors, mínimament perceptibles a la vista, però de calada frondosa per l’esperit. Això ajudava a fer que tot semblés més natural i planer. A voltes les aparences les tenen aquestes coses. Les dones, feinejant d’un costat a l’altre de la casa, tenint cura de la mainada, o treballant en el que faci falta. Hi ha tantes coses per fer... Els homes, al defora. Sovint mirant de salvar el que  quedava de la collita, malmesa per la pedregada passada, o per la glaçada hivernal. La nena de les cues i la bateta de pisana de color blau amb aneguets