LA MORT DE LA MEVA AMIGA
L es campanes de l’església toquen a morts per la Sara, una amiga meva de la infantesa. La notícia de la seva mort m’ha sobtat molt; potser perquè m’ha agafat en hores baixes. Fa temps que estic en hores baixes, i deu ser per això que no me la puc treure del cap. Tenia la meva edat. Diria que no és edat per a morir-se encara. Però poc s’hi pot fer. La mort, al cap i a la fi, sempre va a la seva i fa el que ella vol, i de tant en tant la té aquesta dèria d’endur-se’t quan no toca i gairebé sense avisar, i quan avisa, mai te l’acabes de creure del tot perquè et resulta incòmode confiar en la mort. I molt menys fer-hi amistat. Déu me’n guardi! I ara penso en la Sara, i se’m fa trist tot plegat, perquè encara que voldria, m’és impossible recordar la seva imatge de petita, jugant o rient, per més que em capbussi dins la màquina del temps. I això que érem amigues, i plegades jugàvem i rèiem. Tampoc puc recordar la seva fesomia de nena. Ni com parlava, ni com vestia... Ni