MARIA CARME POBLET

Sometents de l'Espluga de Francolí. El meu avi és el tercer de la dreta. L a meva darrera novel.la: ELS CRIMS DE LA POBLA, molt probablement, no haguera estat possible sense la inestimable i oportuna intervenció del meu pare, amb la seva prodigiosa memòria d’anys enllà. Tot va començar durant la sobretaula familiar del dia de Reis d'aquest any. En treure algú els fets ocorreguts a la Pobla de Ferran, de seguida prengué la paraula el pare, i ho féu amb tota una allau d'informació, que a mi no m'era del tot desconeguda, ja que més o menys coneixia la història. La principal novetat va ser saber per boca del pare, que el meu avi: el Josepet de la Granja, havia format part del grup de sometents de l'Espluga de Francolí, que participaren en les diferents batudes a la recerca de l'assassí, fins que va ser capturat i abatut. Poc després d'aquest dinar familiar el pare emmalaltí progressivament. Em vaig apressar molt a escriure aquesta novel·l

"Em sentia estranyament diferent de la resta de persones que em rodejaven. Les diferències massa notòries no agraden, prou que ho sé, encara que aquest no era el meu cas. La majoria de dones del meu entorn volien tenir fills, i els homes volien ser pares; i no entenien que jo no en volgués tenir de fills, agradant-me com m’agradaven els nens; en això no hi havia res a fer, per molt que s’hi insistís; aquest va ser el meu gran pecat, el que més em separava de tenir una vida normalitzada, crear una família i tot això que s’acostuma a fer quan s’és jove. Instintivament, vaig posar una enorme barrera per blindar el meu passat; i al voltant d’aquesta barrera em vaig veure obligada a edificar-ne d’altres, més petites, això sí, però d’un material sòlid, resistent i impermeable; havia de fer el que fos, per a viure de manera satisfactòria, el dia a dia, que el meu destí, el que m’havia tocat en sort, anava trenant per a mi; d’altra manera no hauria pogut seguir endavant. Prou que em

L'Antònia Civit Farran L ’Antònia Civit Farran, la meva àvia, la padrina Antònia per als seus besnets, va tenir una joventut molt dura, a més de tocar-li viure en uns temps foscos i enrarits. Quan esclatà la guerra, encara no havia complert trenta anys i feia dos anys que havia enviudat; tanmateix, els seus dos primers fills que va tenir: un nen i una nena, van morir al cap de pocs dies de néixer; això va ser un dol que portà de per vida, prou que ho sé. També la mort del seu germà Andreu, que va morir a l'edat de disset anys defensant de voluntari la República, va ser tot un drama per a ella i tota la família de cal Sants.   Sense el seu home, Francesc Casanovas, l'avi bo que no vaig arribar a conèixer, i amb dues nenes de cinc i set anys, se li presentava un panorama força difícil; però era una dona forta i treballadora, i per guanyar uns pocs diners, cercava treball allà on fes falta. L'ajut de la seva família de cal Sants, va ser fonamental; mentre ella