MARIA CARME POBLET

Ni pallissa, ni era, ni pagès. Ni trill, ni on trillar. Ni càntir amb aigua fresca. Ni bota de vi, ni carmanyola.  Ni vinya, ni sembrat. Ni rialles innocents, de mainada enjogassada. Què se n’ha fet d’aquell meu món? Cap a on va el meu present? I el teu? I el d’aquell? I el d’aquell altre...? Sense un present viu, no hi ha futur. Sense futur, s’enfonsa el món. Qui més hi perd, som tu, i jo, i ell. També hi perdrà aquell que mana. No en tinguis dubte. Pensa-t’ho bé.   Sense la terra no hi ha futur. Sense futur la terra plora. I plores tu, I ploro jo, i plora ell, I plorarà aquell que mana.  En un futur tots plorarem...? Potser sí. O potser no. Tot depèn. Depèn de mi. Depèn de tu, també d’ell. I, sobretot, d’aquell que mani.  Maria Carme Poblet             

F a cosa d’un mes vaig donar per enllestida la que serà la meva quarta novel·la; l’he deixat reposar un temps per així distanciar-me’n i alhora canviar el xip mental, i començar un nou treball, tot passant d’una novel·la d’intriga psicològica cap a una novel·la inspirada en fets històrics; ara em toca entrar dins els horrors del nazisme, i com més hi entro més m’esborrono, i em ve un calfred per tot el cos quan penso en el moment que vivim a Catalunya. Un judici surrealista, amb l’extrema dreta exercint d’acusació popular, contra els nostres polítics, elegits democràticament pel poble català i injustament empresonats, que ara per ara no sabem com acabarà. Tanmateix, els polítics catalans, independentistes, a l’exili i a la presó, que han estat elegits democràticament, i els que seran elegits diumenge que ve, també democràticament, molt em temo que seran presa fàcil d’aquesta gran manipulació emprada per un Estat prepotent i repressor, que està demostrant ser l’Estat espanyol. Tan

https://www.elsmeusllibresijo.com/qui-soc/         Dona lluitadora, fràgil i també forta, que plora i riu, dóna vida i estima; que mor cent vegades i en reneix més de mil. Tal vegada, dona que estima a dona, sense renúncia ni concessió; sovint tolerada i a voltes criticada. O potser, dona menyspreada, infravalorada, silenciada, i avocada al no-res. O a ser una víctima més, d’un masclisme malaltís, que mata a traïció, i no té aturador. Ni màrtir,  ni heroïna. Senzillament: DONA Maria Carme Poblet

M'he llevat d’hora, com cada dia; a fora plou; darrere els vidres puc escoltar el cant de l'aigua que va caient blanament, sense esquitxar a ningú, car ningú passeja pels carrers a aquella hora, plogui o no. M'he preparat el cafè de cada dia i me l'he endut cap a l'habitació on acostumo  passar bona part del dia escrivint, i escrivint... De vegades per a no arribar enlloc i d'altres per a arribar només a on sóc jo. O potser no... Potser també on ets tu i ell i ella... Potser...   Maria Carme Poblet   Maria Carme Poblet

7 - PORS A vui, la Dolors ha estat unes hores a Barcelona, hi ha fet gestions i n'ha tornat amb tren. En baixar-ne a Girona a quarts de tres de la tarda, li ha fet l'efecte que l’acabaven d'enfornar, talment com una barra de pa. El dia ha estat tòrrid. S’ha quedat a Girona; ha dinat, ha fet un parell d’encàrrecs i cap allà a la mitja tarda ha passat una bona estona asseguda en una terrassa de la Rambla, prenent una cervesa. L’aire, moderadament fresc, petant-li a la cara ha estat còmplice d’un incipient i poc pretensiós estat de gràcia. Renoi quanta gent passejant! Allò semblava ben bé una cercavila: panxuts, nassuts, xatos, alts, baixos, prims, rabassuts...; n'hauria pogut fer un catàleg immens. Després ha tornat cap al poble. Era gairebé fosc. Julen, el noi que els porta les terres, llaurava el tros de darrere casa, amb un tractor que duia un cultivador especial, de l'empresa de serveis agraris on treballa. S’ha esperat que acabés, han entrat a c