VA DE MOSQUES

Sempre m’he malfiat de les mosquetes mortes, aquelles que no arriben ni a mosca del tot i fan cara de bones nenes-mosca. Són ben poca cosa, cert, però renoi tu quina força que tenen les molt punyeteres clavant-te el punyal, aquell que tenen sempre a mà per si de cas l’ocasió ho mana; llavors, zas! Punyalada per l’esquena.

Ara, el súmmum del súmmum, a parer meu, el tenen alguns mascles mosca, aquells que a més d’hipòcrites, adjectiu compartit amb la més comuna de les mosquetes mortes, també són egòlatres i misògins, i... I totes les mosques, pànfiles i menys pànfiles, li riuen les gràcies, no fos cas... Ai, mare de déu senyor! Sort en tinc de no haver nascut mosca, que sinó... No sé jo...

Maria Carme Poblet






Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

TASTET DE LA NOVEL·LA : CAVALL DESBOCAT

Imatge
https://amzn.eu/d/eFWko9b TASTET DE LA NOVEL·LA, CAVALL DESBOCAT: "...C alen raons per a robar l'energia i la voluntat d'algú? En el meu cas, segur que no. Jo, tossudament, amb palès desafiament, continuo amb la pretensió de voler envair un territori, que de sobres sé que és aliè a mi, per a poder-me’l fer meu, o almenys intentar-ho. Un lloc, que, ara mateix, igual que la pròpia vida que ha defugit sempre de mi, o potser jo d’ella, se’m mostra rebotat. Em nega, em rebutja, no em vol. Ho sento molt endins, i em fa mal. Un menyspreu, que també percebo en les olors, els colors i la salabror de l’aire, que m’atrapa, em colpeja i m’escridassa. Em vol fer fora, i m’obliga a engolir coll avall tot un polsim de verí, que em llença a tocar de boca. I enmig d’aquest atzucac, se’m presenta la memòria involuntària, sense jo demanar-li-ho, i m’apropa fins al record de l’amiga d’aquella enigmàtica noieta rossa, de la platja de l’Estartit. Ella volia viure, pe...
Més informació

SINOPSI DE LA NOVEL·LA CAVALL DESBOCAT, GUARDONADA AMB EL PREMI REI EN JAUME DE NARRATIVA EN CATALÀ, 2024

Imatge
  L a Sara, des de ben petita, havia viscut sempre a recer del seu germà Ernest, quinze anys més gran que ella. Ell era el seu mentor, la persona a qui més estimava; no tenia necessitat de ningú més, o això creia ella. Fins que arribà un fort terratrèmol i en només uns instant tot se li n'anà en orris. Només tenia disset anys el dia que l’Ernest posà fi a la seva vida. Per què...? Per què...? Es preguntava contínuament ella, però l’única persona que podia donar-li entenent del perquè, era mort. Pel cap li ballaven mil pensaments de dolor i de ràbia, també sentia el crit de la consciència que l’assenyalava a ella com a possible culpable. Això li feia mal del gros. Sempre havia percebut al seu pare, llunyà com un deu de l’Olimp, i a la seva mare com una dona vulgar amb qui no tenia res en comú, a part d’una malaltissa gelosia. Ara, només els tenia a ells. Haurà d’aprendre a viure d’una altra manera; no sap pas si se’n sortirà. En poc temps farà un enorme recorregut pels seus reco...
Més informació

DONA D'AIGUA

Imatge
  DONA D’AIGUA Nua de perles i vestits de seda. Conservaré l’olfacte. El gust. El tacte. El sentiment... Escamparé ma nuesa riu avall. Fràgil com una papallona, lliscaré damunt l’aigua. Només la meva olor acariciarà els teus sentits. Ben a prop teu. I tu, ben a prop meu. Protegida entre els teus braços, sadollats de sentiment i d’enyor, esdevindré dona d’aigua. Ni   perles, ni vestits de seda. Només l’olfacte. El gust. El tacte. El sentiment...   Maria Carme Poblet
Més informació