MARIA CARME POBLET

   

  LA TERRA PLORA Ni pallissa, ni era, ni pagès. Ni trill, ni on trillar. Ni càntir amb aigua fresca. Ni bota de vi, ni carmanyola.   Ni vinya, ni sembrat. Ni rialles innocents, de mainada enjogassada. Què se n’ha fet d’aquell meu món? Cap a on va el meu present? I el teu? I el d’aquell? I el d’aquell altre...? Sense un present viu, no hi ha futur. Sense futur, s’enfonsa el món. Qui més hi perd, som tu, i jo, i ell. També hi perdrà aquell que mana. No en tinguis dubte. Pensa-t’ho bé. Sense la terra no hi ha futur. Sense futur la terra plora. I plores tu, I ploro jo, i plora ell, I plorarà aquell que mana.   En un futur tots plorarem...? Potser sí. O potser no. Tot depèn. Depèn de mi. Depèn de tu, també d’ell. I, sobretot, d’aquell que mani.    Maria Carme Poblet  

  DONA D’AIGUA Nua de perles i vestits de seda. Conservaré l’olfacte. El gust. El tacte. El sentiment... Escamparé ma nuesa riu avall. Fràgil com una papallona, lliscaré damunt l’aigua. Només la meva olor acariciarà els teus sentits. Ben a prop teu. I tu, ben a prop meu. Protegida entre els teus braços, sadollats de sentiment i d’enyor, esdevindré dona d’aigua. Ni   perles, ni vestits de seda. Només l’olfacte. El gust. El tacte. El sentiment...   Maria Carme Poblet