MARIA CARME POBLET

SANT JORDI 2020 Sant Jordi ha arribat, trist i desmudat. Dia gris i emmurriat. Silenciós, estrany, melangiós... Carregat de paraules confinades, tristes o esperançades. De tot hi ha, i res em nego. Roses de veritat i de mentida. Llibres de paper mullat i calaixos eixuts. Dols sense condols. Solitud i patiment. Abraçades   virtuals, d’ànim dins el més latent desànim. I Sant Jordi amb sa eterna benevolència, ens demana, solidaritat i paciència, fins que arribin temps millors. Maria Carme Poblet

LA MEVA MARE La meva mare, d'això n'estic segura, no és d’aquell tipus de dones d'espiritualitat Zen, capaces amb la seva sola presència de purificar-te l'aura i alinear-te els xacres. No, la meva mare és d’una altra mena. La meva mare tampoc és d’aquelles dones que t’animarien a pujar a l’Everest i llançar-te en parapent. No fos cas que se t’acudís fer-ho. No, la meva mare, valenta i aventurera no és. Però, la meva mare, quan jo jeia greument malalta en una trista habitació de l’Hospital de Blanes, estava allí; morta de por, però allí. L’atenció rebuda, junt amb les ganes de viure, foren el millor bàlsam guaridor. Ha exercit de fidel esposa, de mare patidora, d’àvia, de besàvia, de germana i de tieta. I compte, que està aviat dit, que els de la branca Poblet de la Granja, i la resta d’empelts, ja siguin de cal Maco de cal Sants o de cal Curt, junt amb la nova fornada que amb el temps s’hi ha adherit, són d’allò més variats. I ha estat ne