MARIA CARME POBLET

  Sinopsi de la meva novel.la, L'ALLARGADA OMBRA D'UNA PERVERSIÓ, que es podrà comprar a primers de juny a la botiga d'Amazon: Any 1917 . Una família de l’alta burgesia catalana propietaris d’una important fàbrica de teixits; una desvalguda noia sortida d’un orfenat per anar a servir a casa dels senyors Panadella, i tot gràcies a les últimes voluntats del vell senyor Panadella; una vídua Panadella, rancuniosa i sibil·lina; un jove hereu Panadella, turmentat per un terrible i inhòspit passat; una jove senyora de Panadella, colrada en l’art de l’esposa complaent; l’oncle de París i la seva part més fosca i libidinosa... Són els personatges principals que, junt amb altres personatges més secundaris, van teixint tota una teranyina d’afers i esdeveniments que es van succeint de manera trepidant en el transcurs de tota la novel·la, dins el marc d’una 1a guerra mundial, ben propera, malgrat la neutralitat d’Espanya, les grans desigualtats socials que propicien una sagnant

Tastet del relat núm. 1- Perillosa ficció, del recull de contes per a adults: TRETZE RELATS DE VERTIGEN, que podreu trobar, de moment, només a la botiga d'Amazon.   http://amzn.eu/9P8APhQ  "1 - PERILLOSA FICCIÓ C ompte amb els personatges de ficció. Poca broma! Els personatges de la novel·la  que ara mateix intento narrar, tot d’una, han pres vida pròpia i han deixat de seguir-me per anar per lliure, i els molt perepunyetes em volen arrossegar a mi pels camins i dreceres que a ells més els convé. Volen ser protagonistes absoluts els molt creguts! Ells i només ells, i mira, jo fins ara els anava fent  cas, com aquell que no vol la cosa... Ves, em feien gràcia i tot. Però què coi em pensava jo...? Que els personatges són això: personatges!  Però, cony tu, quina força tenen quan s’ho proposen els molt cretins!  Com que qui hauria de manar en aquest assumpte no té veu ni presència, i sembla que la cosa l’importi un colló, ells se n’han ben aprofitat,  i d

"Capítol 1 - Introducció L a decisió que havia pres la Neus, podria capgirar totalment el curs de la seva vida. Faltava poc menys de cinc minuts perquè el tren   arribés i ja no hi podia fer res; la determinació era ferma i   no hi havia marxa enrere. Dins seu, sentia una imperiosa necessitat de sortir a l’exterior i contemplar per última vegada el cel de Barcelona; un cel avui ben gris i plujós. No poder-ho fer, la feia sentir neguitosa, com si de cop la vida se li anés esmunyint i perdent dins un llarg instant; inquieta per tot el que l’esperava; inquieta davant un futur incert i tal vegada devastador... Un repetitiu xiuxiueig de veus ressonava per tota l’estació. Distreia la mirada, tot observant, el lent deambular amunt i avall d’un nombrós eixam de cossos humans, de diferent llargària, amplària, edat i gènere, integrats cada vegada més dins el color intemporal i trist d’aquell paisatge urbà. Ella, sentia, amb un cert malestar i sense poder-ho evitar pas, que ta

"U na ambulancia se paró ante el mismo portal de entrada de la mansión de los actuales marqueses de Peñaurdales. La señora marquesa había sufrido un desafortunado accidente, o eso parecía; había caído al vacío desde un tercer piso. Se la llevaron en una camilla, bajo la atenta y gélida mirada de su madre: la señora viuda del marqués de Cuscó, y de su marido: Don Marcos, el señor marqués de Peñaurdales. La madre de la señora marquesa, mujer devota y ferviente seguidora del Opus, al conocer la noticia por boca de su yerno, corrió enseguida para darle apoyo. Mientras, su hija, sola en el interior de la ambulancia y debatiéndose entre la vida y la muerte, era trasladada a un hospital privado. Privado y discreto. Detrás de la ambulancia, a una considerable distancia, el Mercedes, conducido por el chófer de Don Marcos, que iba sentado detrás, junto a la señora viuda del marqués de Cuscó, ambos en el más absoluto de los silencios. Quien entendiera de ello, a buen seguro que habría