PLUJA SOBRE TERRA MOLLA, tastet del primer capítol

"Capítol 1 - Introducció

La decisió que havia pres la Neus, podria capgirar totalment el curs de la seva vida.

Faltava poc menys de cinc minuts perquè el tren  arribés i ja no hi podia fer res; la determinació era ferma i  no hi havia marxa enrere. Dins seu, sentia una imperiosa necessitat de sortir a l’exterior i contemplar per última vegada el cel de Barcelona; un cel avui ben gris i plujós. No poder-ho fer, la feia sentir neguitosa, com si de cop la vida se li anés esmunyint i perdent dins un llarg instant; inquieta per tot el que l’esperava; inquieta davant un futur incert i tal vegada devastador... Un repetitiu xiuxiueig de veus ressonava per tota l’estació. Distreia la mirada, tot observant, el lent deambular amunt i avall d’un nombrós eixam de cossos humans, de diferent llargària, amplària, edat i gènere, integrats cada vegada més dins el color intemporal i trist d’aquell paisatge urbà. Ella, sentia, amb un cert malestar i sense poder-ho evitar pas, que també en formava part. De l’eixam...? Del color intemporal i trist...? Potser de tot plegat...?

“Tren amb direcció a Lleida, efectua l’entrada per la via 5!”

El suau timbre d’una veu femenina anunciant l’arribada del tren, la desperta del seu capficament. El tren, ja es deixava veure i s’anava apropant molt lentament. La Neus estirà amb força la grossa maleta i l’arrossegà un poc més enllà, per tal de situar-se millor a l’andana. Va ser llavors quan tornà a fer-se-li present aquell sentiment d’angoixa, que per més que intenti allunyar-lo, que s’hi esforci i que ho desitgi amb tots els seus sentits, no pot evitar que persistent i colpidor l’acompanyi com si  fos la seva ombra. Pensava: “Vaig a l’Espluga, a quedar-m’hi per sempre, o per uns dies, uns mesos... Tal vegada uns anys...”

 Dubtes i més dubtes sobre un destí ara per ara incert. Se n’anava de Barcelona, la seva ciutat; això, malgrat creure que era la decisió correcta, no deixava de ser, almenys per a ella, com l’extirpació d’un òrgan important, encara que no vital, del seu cos. Deixava enrere trenta-cinc anys de la seva vida per enfrontar-se a un esdevenidor desconegut. Trenta-cinc anys,  plens de llums i d’ombres. I, ara, d’una buidor pesant. Una buidor traïdora, innoble, cruel... No sabia si seria capaç d’omplir els pròxims anys de projectes i noves il·lusions, havent estat incapaç de curullar satisfactòriament els trenta-cinc primers. Ella, era una noia de ciutat, de multituds, de festes, d’amics..., i al poble dels avis en prou feines coneixia ningú. Només l’esperava un gran casalot gris  ple de records i potser poca cosa més. No! No es deixarà pas enganyar pels tèrbols pensaments  que  l’envolten i la volen fer caure en el parany de la por. Certament que n’estava ben segura de la seva decisió, però no podia evitar que per moments la part més dèbil de la seva naturalesa la volgués fer caure en el seu particular engany, enviant-li senyals negatius i capciosos per a paralitzar-la i així continuar governant la seva vida amb rumb incert i sense destí.

Sentia la calor de tot un grapat de cossos en moviment, que l’empenyien a avançar i l’obligaven a sortir de les seves cabòries. Un senyor de mitjana edat l’ajudà a pujar la maleta dalt el tren. Ella li donà les gràcies, que acompanyà amb un ampli somriure. Un poquet més amunt divisà un compartiment buit. S’hauria de donar pressa si no algú altre li prendrà...

Mentre el tren s’allunyava, quan ja havia sortit a la claror de l’exterior, la Neus, anava observant amb una certa melangia aquell paisatge, que se li mostrava amb tota la seva grisor: humit, distant, fred... Les gotes de la pluja petaven cada vegada amb més força al vidre de la finestra produint-li un dolor imaginari a la cara. Voldria acostar-hi  el nas, per així poder sentir més propera la frescor aigualida de l’exterior, com, tot evocant una memòria llunyana, recorda que ho feia quan era molt petita i viatjava a Tarragona amb la seva àvia per anar a veure la tieta monja; però no pot, li fa un no sé què. Potser és que sabia que mai més tornaria a ser aquella nena innocent, allunyada de tota preocupació i això la inquietava perquè ja no tenia remei. I, tanmateix, perquè l’havia d’inquietar si feia tant de temps que havia deixat ja de ser una nena innocent...?

Un cop passat Sitges el vagó quedà gairebé buit, només quatre o cinc persones repartides pels compartiments del final i dues persones assegudes costat per costat  al de la Neus, separades tan sols pel llarg passadís de punta a punta de vagó. Es tractava d’un matrimoni gran, d’aparença senzilla; anaven parlant entre ells en veu baixa, com si no volguessin ser escoltats. La Neus els observava de reüll. La dona tenia un somriure amable; el seu cabell blanc, arrissat i curt, estava aplanat per una recent permanent; la cara, finament arrugada i sense ni rastre de maquillatge, embolcallava una mirada del tot transparent, protegida per unes ulleres d’aquestes que serveixen per mirar de prop i de lluny. L’home  tenia la pell colrada pel sol, segurament d’haver treballat llargues i dures jornades al camp. Semblava un bon home. A la Neus li ho semblava. Ben segur que el matrimoni gran poc s’imaginava les “paranoies” que niaven en la ment de la Neus en aquells moments.

Ja arribaven a l’estació de Reus i el matrimoni gran encara seguia dalt del tren. Tot d’una, la senyora del somriure amable, que ja feia estona que de tant en tant per damunt  les ulleres anava observant la Neus, coincidint també amb la mirada furtiva de la noia, li preguntà:

- Perdoni senyoreta, és vostè de l’Espluga?

La senyora del somriure amable havia agafat per sorpresa la Neus. Ella, tenia constància d’haver nascut a l’Espluga pel seu DNI, però no tenia massa clar si això sol era suficient per legitimar la seva procedència. Finalment, d’una manera concisa i amb un lleuger somriure als llavis, respongué:

 - Bé, jo no, però la meva família materna ho era.

 - Veurà, en observar-la, tant el meu marit com jo hem dit que vostè té una fesomia  que ens recorda molt la Montserrat de cal Gibert, al cel sigui: els mateixos ulls, el mateix color de pell. Clar que vostè és més alta i té una presència de ser com més de ciutat. Amb més..., com en diuen ara d’això...? Mm... mm...  Ah, sí! Amb més glamur. Oi que en diuen així?

Llavors els ulls de la Neus es varen il·luminar. Ella, havia estimat molt  l’àvia Montserrat i li resultava força  grat que algú li portés el seu record a la memòria; tanmateix, era la primera vegada que  li deien que l’àvia i ella s’assemblaven  físicament. “Potser el color dels ulls...”

- La Montserrat Gibert era la meva àvia.

- Ja en pot estar ben orgullosa, ja que la seva àvia era una bellíssima persona, i de jove, tenia una de les cares més boniques del poble-. Manifestà tot cofoi el marit, posant així cullerada pròpia a la conversa entre les dues dones. I, dirigint-se a la seva senyora, en to afalagador però un punt afectat, deixà anar-: millorant el present, clar.

- Què dius? – Replicà la dona, tota estarrufada-. Ja m’hauria agradat, ja, tenir els ulls de la Montserrat; aquells ulls tan blaus i transparents-. I adreçant-se a la Neus en to confidencial:

- Jo sóc filla de Pira, i amb el meu marit ens vam conèixer en el primer ball de festa major que hi va haver al poble després de la guerra. Fixi’s vostè si ha plogut!

La Neus se’ls anava escoltant, mentre pensava: “Semblen bones persones, sembla que s’estimen. Potser és per això, perquè són bones persones que, malgrat el pas del temps, encara s’estimen.” En certa manera aquell matrimoni gran li recordava els seus avis.

El fill del matrimoni els esperava amb el cotxe a l’estació del poble, i plegats, insistiren a la Neus perquè anés amb ells fins al centre del poble. Ella ho va acceptar gratament. Al poble els parents que hi té són molt llunyans: alguns cosins de l’àvia, que ni tan sols coneix.  Tanmateix, ningú sabia que hi anava... Aquesta percepció de solitud li donava un regust estrany, barreja de força i de feblesa.

Després d’acomiadar-se del matrimoni gran i del seu fill,  tot estirant la maleta va seguir carrer amunt fins a arribar al portal de casa seva. S’aturà uns instants i respirà fondo. Aixecà la vista al cel, un cel també de color gris; trobava però que era ben dissemblant del cel de Barcelona. Els núvols dibuixaven diferents i originals formes i les molt petites escletxes que configuraven les clarianes que començaven a prendre faiçó, anunciaven que aviat aquella grisor es transformaria en color, vindria el bon temps i quan el sol esborrés la pluja dibuixaria un cel blau i clar i la primavera portaria color al paisatge. Malgrat tot, ella sentia que estimava aquell cel gris i moll, perquè aquella  frescor humida que li penetrava ben endins  refrescava el seu cos, i li aportava força i vigor, i això l’ajudava a vivificar el seu ànim un xic pansit per tots els esdeveniments viscuts, tan recents encara. Tornà a respirar profundament, i en un gest instintiu i totalment espontani girà el cap i alçà la vista cap al balcó de la casa del davant. Darrere la balconera hi havia una doneta molt velleta  guaitant a través dels vidres. Tenia una mirada absent, grisa i tèrbola,  que semblava fondre’s en el buit. Un buit sense esperança. La Neus notà com el seu propi cos es congestionava en una mena d’esgarrifança davant aquella imatge. A ella li semblava que la doneta segurament no hi veia bé, i és per això que es va permetre contemplar-la més detingudament. El seu rostre  clar, cobert de fines arrugues, tenia una expressió estranya,  fins i tot torbadora. De sobte es va adonar que la velleta li somreia i això la va desconcertar més encara. Va pensar: “Com es deu sentir aquesta doneta allí darrere els finestrals, només comunicant-se amb l’exterior a través d’una mirada sense color? Com ho deu fer davant l’inexorable pas del temps per a poder sobreviure als esdeveniments, de vegades feliços, de vegades durs, i de vegades insuportablement dolorosos?” Finalment, la Neus, decidí centrar-se en casa seva, la casa pairal de can Gibert. La casa, on sense ella pretendre-ho segurament trobarà respostes a preguntes que mai s’hauria fet, que sorprenentment, a partir d’ara, de manera fluida i progressiva li aniran aportant noves realitats a la seva vida.

S’estigué una bona estona observant la casa de dalt a baix. Feia gairebé cinc anys que no hi posava els peus ningú; des del dia de l’enterrament de l’àvia. La façana estava ben fosca i bruta. “Necessitarà una bona capa de pintura”. L’antic portal de l’entrada, de fusta treballada, d’un color tirant a caoba, li agradava força, perquè a més es mantenia en molt bon estat. “Només caldrà polir-lo una mica perquè torni a lluir”. Posà la clau al pany i empenyé la porta, que tot grinyolant, s’obrí de bat a bat. De cop, se sentí envaïda per una flaire estranya, barreja d’humitat i de records mig atrotinats per l’implacable pas del temps. A poc a poc, anà pujant els esglaons que comuniquen l’entrada amb l’habitatge, i molt cautelosament, obrí la porta interior de la casa. Primer introduí el cap. Entre la foscor s’hi  camuflava una petita lluerna de claror provinent de la balconada. S’hi incorporà totalment i dirigint-se als balcons obrí els portalons per a deixar-hi entrar la claror del carrer, aportant una tènue tonalitat grisa a l’estança. Finalment, aconseguí trobar l’interruptor de la llum. Pogué veure amb total nitidesa la  calaixera antiga de color negre amb el sostre de marbre blanc, encapçalada per una gran fotografia en blanc i negre dels seus avis, de quan es van casar. “Certament, l’àvia que tenia uns preciosos ulls clars, d’un color indefinit, entre cel, mar i fum, era ben bonica; i l’avi, un home força ben plantat”. L’àvia duia una espècie de llarga mantellina negra i un vestit de color fosc molt elegant. El seu semblant melancòlic li donava  un aire llunyà, com de misteri. L’avi anava amb vestit negre i corbata fosca; darrere la seva aparença seriosa es podia endevinar el que devia sentir per l’àvia només observant l’expressiva i profunda mirada que li dirigia. La Neus contemplà llargament la fotografia  pensant que tant l’avi com l’àvia semblaven molt més grans del que en realitat eren. Devien ser temps durs aquells...

Damunt la calaixera hi havia tot un seguit de fotografies ben arrenglerades. Que estrany, en cap de les vegades que havia anat a recollir l’àvia amb els  tiets o amb en Marcos, recordava haver-les vist... Són fotografies familiars, d’ella, amb els seus pares i la Marta. Les contemplava amb els ulls plens de llàgrimes. Quants records amuntegats... Quant sentiment ennuegat... Quanta vida escapolida i malaguanyada... “Els pares tan joves, i la Marta havent només despuntat a la vida, sense poder assaborir, ni tan sols lleugerament, el  gust amargant de l’existència. Aquest sabor, que barrejat amb el costat dolç de la vida, et colra i et fa créixer. Sempre havia recordat la Marta amb admiració i tendresa, perquè era la seva germana gran; es portaven cinc anys de diferència i la Neus va ser rebuda per la seva germana amb una enorme alegria. Era la seva nina de carn i ossos. Als estius, quan eren a l’Espluga, se l’enduia amb tota la colla de nenes i nens del  veïnat a explorar i descobrir racons nous. La Neus era la petita de la colla; la joguina de tots. Amb la seva germana va aprendre a aguantar-se a la bicicleta sense les dues rodetes petites. Eren tan feliços llavors! Aquells records borrosos durant tants anys, ara es feien més evidents i vius.

La Marta s’assemblava al seu pare. Era una nena alegre i eixerida, de pell morena, amb una cabellera llarga i llisa i uns ulls grossos,  foscos i vius. La Neus recorda que de petita  també volia ser com la seva germana i no estranya com ella, ja que no hi havia ningú a la família amb els cabells color pèl-roig, i a més  arrissat, i tothom li feia broma, menys l’àvia, que sempre se la mirava amb ulls amorosos i li deia que era la més guapa del món; que era com un àngel vingut del cel. Això, encara que la Neus sospitava que no era del tot veritat, la tranquil·litzava i la feia sentir especial.

Després de l’accident, els avis de la Neus, que havien quedat absolutament desolats, van llogar la botiga de queviures i es van traslladar a viure a Barcelona, perquè la petita Neus no hagués de fer gaires canvis i pogués de mica en mica anar-se recuperant del terrible xoc que la va deixar un llarg temps en una profunda tristesa. També, per recomanació dels psicòlegs, van retirar les fotografies i els objectes personals que li poguessin portar records tristos i fossin un obstacle per a la seva recuperació, i ho van  traslladar a la casa de l’Espluga. Al pis de Barcelona, que era situat al barri de Gràcia, només hi van deixar una única fotografia dels pares i de la Marta, col·locada en un marc de plata al moble del passadís. Al costat: un gerro amb roses vermelles; les preferides de la seva mare. L’avi Fidel tenia cura de renovar-les setmana rere setmana. Els avis, en aquell maleït instant de la tragèdia van creuar la línia de la vida  i ja no hi va haver marxa enrere. Sort en tenien de la Neus! Ella, era el seu punt vital.

Als estius, els avis tornaven a l’Espluga, i La Neus es quedava amb la seva àvia paterna, que va sobreviure al seu fill tan sols cinc anys més, i amb la tieta Dora, la germana gran del seu pare, amb el seu marit el tiet Jaume, i amb el seu cosí Jordi, dotze anys més gran; diferència d’edat que marcava una certa distància entre els cosins.  A la mort de l’avi, l’àvia Montserrat va voler anar-se’n de Barcelona i s’instal·là de nou a la casa del poble, encara que passava moltes temporades a ciutat  amb la seva néta, així com les festes de Nadal, que les celebraven sempre amb la família paterna de la Neus.

“La casa és gran i conserva un encant especial. Només caldrà pintar-la i netejar-la a fons”, pensava la Neus, mentre s’anava passejant per tots els racons, observant cadascun dels mobles, quadres i retrats; ho feia com si volgués recuperar-los dins la seva memòria. Entrà a l’habitació on  dormia quan hi anava a passar els estius de petita, abans de l’accident. És curiós com n’és de selectiva la memòria…! Tot estava tal com ella ho recordava, fins i tot  hi havia el mateix cobrellit  que feia joc amb  la cortina de la finestra. Potser és que l’àvia ho havia deixat tot a punt perquè sabia que algun dia ella tornaria a casa...?

Tot de cop, notà com si alguna cosa  se li remogués per dins, i li vingué un lleuger mareig. “Deu ser l’olor d’estar tant de temps tancat”. S’assegué una estona damunt el llit, respirà fondo, per donar-se empenta, i malgrat que el mareig persistia encara un poc, s’aixecà i continuà la passejada per les tres grans estances que quedaven. En una d’elles hi havia un antic armari mirall de color caoba, d’estil neoclàssic i en força bon estat de conservació. Se’l quedà mirant fixament, fascinada per la bellesa i les formes d’aquella peça.

De l’interior del mirall li arribà  la imatge  d’una dona plena de llum, amb una cabellera pèl-roja, llarga i  arrissada. Tenia uns ulls grossos, brillants i expressius, d’un color entre verd, blau i gris, protegits per una espessor de llargues pestanyes del mateix color del cabell, els pòmuls rosats, el nas recte, habitat per un grapadet de pigues rogenques molt ben repartides, la boca molsuda i sensual...

Els ulls de la Neus quedaren clavats en aquella imatge, amb una mirada trista i profundament inquisidora. Ulls, que, amb una força muda i punyent, imploraven ajut a aquella dona, vagament  coneguda i alhora totalment desconeguda, que hi havia darrere el mirall. Que la salvés del seu malson. Sinó per què coi estava allí? Si no la podia ajudar, quin sentit tenia la seva presència? Ella, que se sentia petita, fràgil i poqueta cosa, li ho demanava a aquella esplèndida dona que hi havia darrera el mirall, perquè a la Neus, la dona del mirall li semblava forta i poderosa. Però què li estava passant...? Què coi venia a ser tot allò...? Entenia ben poc... Tanmateix, era com si tot d’un plegat prengués consciència que aquella dona, en un principi desconeguda per a ella, potser era tot el que tenia, i també el més tangible que hi havia en aquells moments entre aquelles quatre parets.

La imatge de darrere el mirall semblava transformar-se per moments, prenent una forma més real i més viva, i els seus ulls començaren a parlar, emprant paraules mudes, i a mirar la Neus amb una calidesa capaç de colpir els cors més insensibles. De cop, la dona del mirall es quedà nua davant la Neus, que se la mirava amb placidesa i benestar, quedant embadalida davant  aquell cos femení, fibrós, alt i esvelt, no pas prim i malgirbat com el seu,  amb unes cames llargues i ben fetes. “Tota ella traspua salut. Quina enveja!” Sense apartar la mirada clavada en aquella dona del mirall, a la Neus li venien sensacions i percepcions de records reals, però que  ara li semblaven del tot imaginaris, i no pogué evitar preguntar-se: “què hi deu fer una dona tan jove i extraordinària com aquella darrera d’un mirall d’una antiga casa de poble?” A mesura que avançava el temps, anava notant una sensació estranya per tot el cos; era, com si els seus membres s’anessin separant pausadament, desdibuixant la seva figura, atrets pel magnetisme de la dona del mirall.

Quan la Neus intentà desvestir-se per així igualar-se i apropar-se a poc a poc a aquella imatge de darrere el mirall, s’adonà, primer amb una certa sensació de quimera, que ja estava nua. S’anà apropant molt lentament, mentre veia amb complaença com la dona del mirall  li somreia amb tendresa i complicitat; llavors la Neus, amb tota naturalitat, estirà els braços cap a ella, i van fondre  les seves nueses en un sol cos."

Tastet del primer capítol de la meva novel.la: PLUJA SOBRE TERRA MOLLA, guardonada amb el XXXIè Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, edició actualitzada, que, de moment, només la trobareu a la botiga de llibres d'Amazon.