CRÒNICA D'UN DESNONAMENT ANUNCIAT

L’aspecte que té avui la Tuietes, tan bon punt s’ha llevat, és gairebé igual que el de cada dia: ullerós, lleganyós i totalment deixat de la mà de Déu. Avui, però, tot apunta que serà un dia diferent. De ben segur que passaran coses que faran trontollar de valent els mal apuntalats fonaments vitals de la Tuietes. I tot per haver-se desentès dels requeriments i de totes les notificacions que un funcionari del Jutjat li ha dut personalment a casa. Què podia fer si tampoc té els diners que li reclama el banc...? Per què perdre temps anant a Jutjats i haver de tractar amb advocats i procuradors si ella mai ha entès l’enrevessat llenguatge que utilitzen...? Aquell parlar que tenen troba que li fa agafar mal de cap, mal d’estómac i part de la resta de mals que tot sovint la visiten.  Tanmateix, això seu, sap que ja no té remei, s’ho miri pel cantó que s’ho miri. Que la Tuietes no és pas tanoca... Que el seu mal és d’una altra mena...

  

Sap que avui  serà un dia dramàtic i decisiu a la seva vida. Ho sap de fa dies...

 
Fa temps que no paga la hipoteca del pis; per tant sap que no hi ha res a fer, perquè en això els bancs són implacables. Són qui tenen la darrera paraula, o millor dit: la paella pel mànec. També ha deixat de pagar les despeses de comunitat, la llum, el gas, l’aigua... Així que no és estrany que la llum resti apagada, els fogons no s’encenguin, la calefacció hagi deixat de donar escalfor i de les aixetes no hi ragi ni una punyetera gota d’aigua.

Les lleganyes són ben molestes, troba. Per això, el primer que fa cada dia quan es lleva al matí, és agafar l’única  garrafa d’aigua que té i que li ha de durar tota la setmana, i amb molta cura de no passar-se, va impregnant el cantó d’una tovallola amb un poquet d’aquella aigua; poquet, perquè no pot malbaratar l’aigua amb futileses, però suficient, segons el seu criteri, i es renta cara, mans i ulls, fregant amb molta cura el contorn dels ulls. A la pobra Tuietes sempre li ha agradat anar polida. Neta, polida i ben pentinada, tot per aquest ordre. Bé... d’això en fa una colla d’anys; de quan el cap i la vista regien encara en condicions.

A continuació, seguint el mateix ritual de sempre, fa una bona xarrupada al cartó de vi barat que acaba d’encetar. Seguint fil per randa la rutina de cada dia s’hauria de deixar anar al sofà una llarga estona. Però avui no ho fa. Avui, de forma gairebé mecànica, guaita per la finestra del setè pis on viu. De reüll es veu reflectida al vidre de la finestra. No sembla pas la Tuietes que ella recorda. Avui, prengui la decisió que prengui, segur que l’acabaran veient una colla de desconeguts; i què pensaran si la veuen amb tan mal aspecte...? Amb els quatre dits de les dues mans, sense deixar de mirar-se a través del vidre, va fent acció de pentinar-se el cabell. No té cap mirall. Fa mesos  que se’ls va vendre tots als Encants. I què n’ha fet de la pinta...? Fa temps que intenta recordar-ho i no se’n surt.

Als Encants, si un afina bé l'olfacte, es poden trobar grans oportunitats, atès que cada vegada hi ha més gent desesperada que necessita diners de manera ràpida per sortir d'un impàs, i sota aquesta pressió, ven el que calgui, fins l'anell de compromís si s'escau. Possiblement, per a molts, tampoc suposaria un gran sacrifici, sobretot tenint en compte quant volàtils i efímers poden ser certs compromisos.

La veïna del davant, sovint li porta algun plat de menjar preparat; alguna altra li porta roba que ja no utilitza. Els  fa pena la pobra Tuietes.  Altres, no en volen sentir ni a parlar:  “Em fa fàstic de veure...”, diuen uns. “Sempre ha estat força rara...”, diuen uns altres. Sigui com sigui, el cert és que una dona malalta com la Tuietes, que sense ser una dona vella fa temps que ha deixat de ser jova, i  sobrevivint  malalta i sola en una ciutat com Barcelona amb una miserable pensió, ha de fer pena de necessitat, però tot i així, a la majoria de veïns els incomoda. I força que els incomoda:

“És com tenir un gra al cul... Ves com pot pagar els diners  de la hipoteca i les despeses de comunitat si fa una colla d’anys que ni treballa ni fa res productiu... “

Això...! Això que no pagui les despeses de comunitat és el que més incomoda als veïns, la resta, a la majoria els importa ben poc. Pensen que no és el seu problema.

La Tuietes, està cansada de tot. Dels veïns, que d’ençà que ha anat a menys se la miren per damunt les espatlles o li giren la cara, i fins i tot alguns tenen la santa barra de fer-li caritat; talment com si fos una pobra del carrer. De l’assistent social, que sense ella demanar-ho, de cop, se li ha ficat a la seva vida i l’està assetjant a totes hores i a petició del Ministeri Fiscal l’obliga a acompanyar-la a la consulta d’una colla de metges que no coneix de res. D’haver d’anar cada dia a un menjador social per a poder alimentar-se millor, i haver d’aguantar la terrible humiliació de veure’s emmirallada en uns i altres com ella, o semblants. D’haver-se tornat invisible als ulls d’un món que cada cop entén menys... I de tant i tant dolor acumulat.

Sap que avui no serà un dia fàcil per a ella. Així que té l'excusa perfecta per prendre’s un parell de glops més... O beure’s el cartó de vi sencer. Total, pel que li queda... Tal vegada, vida i vi, gairebé a parts iguals.

Torna a guaitar per la finestra; abaixant la vista va resseguint tota la verticalitat de la façana fins a arribar a l’empedrat del carrer: “suficient”, pensa.

- Hola Tuietes. Què fas guaitant per la finestra? Recorda que tu sempre has tingut vertigen...

- Oh! Ja tornes a ser tu. Per on has entrat aquesta vegada?

- Ai Tuietes, que n’ets de desmemoriada... Que no te’n recordes que jo tinc clau d’aquesta casa?

- Jo no la dono a ningú la clau de casa meva.

- Casa teva, dius? Quina casa...? Que avui et foten fora, noia!

- No. No em faran fora. No els donaré aquest gust. Me n’aniré jo.

- I com ho faràs, reineta...?

- Ja ho saps prou com ho faré. M’has estat espiant tota l’estona. Que et penses que no ho sé...? Que et penses que sóc burra...?

- I tant que n’ets de burra. Si fossis una mica llesta, hauries pensat en tot el que et vindrà després.

- Després...? Després, ja haurà acabat tot.

- Ai, Tuietes, Tuietes... Després vindrà el pitjor. El teu cos completament nu serà col·locat de qualsevol manera damunt una freda taula d'una asèptica habitació, i una forense, mentre encara s’estarà llepant els dits, impregnats amb l’oli de l’entrepà amb fuet que s’acaba de cruspir, endinsarà les dues mans dins uns impol·luts guants de làtex, i sense que tu hi puguis fer res,  t’arrancarà totes les vísceres del cos. Xaaaf! I et deixarà sense la poca sang que et pugui quedar, i ho farà amb total absència de compassió; d’això en pots estar ben segura. No en tenen pas de compassió aquesta mena de gent. Després, ho posarà tot en una nevera. Una nevereta portàtil. Tampoc et creguis tu que sigui res de l’altre món; que per encabir-hi les teves “quatre coses” es necessitarà ben poc espai.

- Què dius! Això no pot ser. Per què m’han de fer tot això un cop morta...?

- Sí, estimada Tuietes, sí. Et faran això, i més... I qui sap si a sobre no s’ocuparà del teu cas una funcionària de cap quadriculat, incapaç de sentir cap mena d’empatia cap a ningú... Segur, que mentre fa entrega de la nevera als Mossos amb les teves “quatre coses”,  i l’ofici amb tot un fotimer d’explicacions tècniques, per fer-ho arribar plegat als serveis de toxicologia, no fa altra cosa que queixar-se repetidament de la sobrecàrrega de feina que els ha donat a tots plegats el coi de boja.

- Boja, dius...? Jo no estic pas boja; estic malalta i prou.

- Estimada Tuietes. Els bojos són gent malalta.

- Jo tinc esquizofrènia, no estic boja. Quan em medico estic bé.

- I quan és que et mediques, reineta...?

- Quan em sobren els diners.

- Ja ho dic, Tuietes. Que n’ets de burra! Ja ho veuràs ja quan et ressoni  l’oïda, o el que en quedi d’ell, i t’arribi el murmuri de veus d’una colla de buròcrates mig desnaturalitzats,  que per culpa del teu salt, es faran un tip de maleir-te els ossos i el que faci falta. No et creguis que te’n lliuraràs saltant per la finestra... Tots et perseguiran. I seran implacables en la seva persecució. O què et pensaves...?

- Calla! Calla d’una punyetera vegada!

La Tuietes prem amb força les orelles, per a no escoltar-la i fuig a corre-cuita a refugiar-se a la seva habitació. L’únic lloc on hi ha mobles: un llit, un armari i una tauleta de nit. Els altres mobles del pis els ha anat venent, per a poder continuar sobrevivint tots aquests anys. També ha venut joies, quadres... Ho ha venut gairebé tot. Al final se li han acabat els recursos i ara es troba com es troba.

No ha passat ni un minut que ja torna a sentir aquella odiosa veu que li burxa una vegada i una altra el seu adolorit cap, i a fer-se-li present, altre cop la dona, culpable absoluta de tots els seus mals.

-Tuietes,Tuietes... Que n’ets de cabuda quan vols. De cert, només hi ha una cosa. Digues-li com vulguis: bogeria o esquizofrènia... Sigues intel·ligent d’una vegada i treu-ne partit. Que als bojos se’ls vol fora de circulació, sí, però se’ls atén com cal: ben medicats i lluny de la societat, que al cap i a la fi és on hi ha el perill. O em diràs que no te n’has adonat...? Et portaran a un lloc calent, et donaran menjar cada dia sense haver d’anar a pidolar enlloc. Allà no hauràs de preocupar-te per res, i fins i tot amb la quantitat de medicaments que et faran prendre, podràs deixar de pensar sense necessitat d'haver-te d’emborratxar. Ja veus tu el que et pots arribar a estalviar, només si penses un poquet.

- Ja tornes a estar aquí...? Deixa’m en pau d’una punyetera vegada! 

- Saps que sóc la teva amiga, Tuietes. No m’hauries de tractar així. No et sembla que tinc raó?

- No entenc aquesta fal·lera que tens per mi... Dubto també que siguis la meva amiga.

- Doncs no hauries de dubtar tant, perquè diria que no en tens tantes d’amigues com per a rebutjar-me amb aquest desfici. A veure, digues-me quantes amigues i amics t’han quedat d’ençà del diagnòstic de la teva malaltia?

La Tuietes no respon. Finalment, aixeca la vista i se la mira, i ho fa posant el cap un xic més alt que de costum,  i pregunta:

- I tu..., per què tens tant interès en què no salti? 

- Mira que n’ets d’egoista, Tuietes. Que no te n’adones...?

- Egoista...? Adonar-me’n...? Adonar-me’n, de què?

- Coi de boja! No veus, que si saltes tu, te m’emportes a mi al teu darrere...

 

La Tuietes abaixa el cap novament, defugint la mirada d’aquella maleïda dona que tot sovint té la dèria de fer-se-li visible quan menys s’ho espera. Fa estona que sona el timbre. Ara el sent amb més nitidesa. Sí, algú està trucant al timbre de la porta del pis que fins avui ha estat casa seva. I és ben real la trucada; això ho nota bé. Va direcció a la porta i mira per l’espiera. És la Purificació, la voluntària de Càritas. La que dia a dia, des de fa ja gairebé tres anys, li ha servit el menjar en el menjador social del barri. La que sempre ha tingut per a ella una paraula amable i un somriure càlid. Avui, ha volgut estar a prop de la Tuietes perquè no es trobés tan sola. L’acompanya l’assistent social. Aquesta,  tal vegada, ha volgut estar present per a espolsar-se de la seva consciència aquell sentiment de culpa per no haver fet més per aquella pobra dona, quan encara s’hi era a temps. Però n’hi ha tanta de gent necessitada d’ajut…

Una compungida Tuietes, obre la porta amb un cert grau de cautela, i tota plorosa es llença al coll de la Purificació. La veïna del davant  l’agafa pel braç, i amb l’ajuda de la Purificació, se l’emporta dins casa seva. Aviat arribarà una ambulància i tot s’haurà acabat per als veïns. La decisió final de la interlocutòria del jutge, ha estat del tot favorable a la demanda feta pel Ministeri Fiscal. Per la Tuietes pot ser que comenci un nou calvari... O no. Mai se sap.

Algú ha avisat a la comissió judicial; els ha assabentat que ja hi ha el terreny lliure. Tranquil·lament s’introdueixen dins l’ascensor i es dirigeixen cap a la setena planta.

 

- Vas a algun lloc aquestes vacances de Nadal? - Pregunta el procurador, que va en representació del banc que executa el desnonament, al secretari judicial. 

- Encara no sé pas què faré. L’any passat vaig anar amb una colla d’amics a passar el Nadal i el Cap d’Any a San Francisco, però aquest any amb les retallades i sense la paga de Nadal, em penso que hauré de fer unes vacances totalment d’anar per casa. Pot ser que aquest cop el destí sigui Sitges... Ja veurem -. Respon,  el secretari judicial, preguntant tot seguit al procurador: 

- I tu...? On aniràs tu aquestes vacances de Nadal...?    

- Jo...? Com cada any. A la Bretanya francesa, amb tota la família. 

                                                  

                     ***++***++***
Maria Carme Poblet