Riu avall plora l’albada. Cel endins, els records s’hi amaguen. Tots ells ben emmirallats dins el juganer espill de l’aigua. Mentre, amb un llençol de llum, vaig cercant la lluna clara. **+**+** A llò va passar en un instant. Tan sols un instant; després tot quedà a les fosques. I, ara, segueix la foscor..., la incertesa..., la solitud..., el silenci... De cop, però, m’arriba una olor. Una olor que m’és familiar; l’ensumo profundament: és el teu perfum. Sí, reconec la teva olor d’home. No et veig perquè tot té color de nit, i la nit ja se sap, la nit és fosca. Però, quina gran sensació poder percebre la teva olor! Flairo i flairo aquesta olor, una vegada i una altra, fins a deixar-me xuclar totalment per ella, per així poder recuperar el goig de continuar formant part de la teva persona. Formar part de la teva olor... M’arriba també l’olor de cafè..., l’olor de quatre to
