LES LLARGUES NITS SENSE LLUNA

Riu avall plora l’albada.

Cel endins,

els records s’hi amaguen.

Tots ells ben emmirallats

 dins el juganer espill de l’aigua.

Mentre, amb un llençol de llum,

vaig cercant la lluna clara.

**+**+**

Allò va passar en un instant. Tan sols un instant; després tot quedà a les fosques.

I, ara, segueix la foscor..., la incertesa..., la solitud..., el silenci...

De cop, però, m’arriba una olor. Una olor que m’és familiar; l’ensumo profundament: és el teu  perfum. Sí, reconec la teva olor d’home. No et veig perquè tot té color de nit, i la nit ja se sap, la nit és fosca. Però, quina gran sensació poder percebre la teva olor! Flairo i flairo aquesta olor, una vegada i una altra, fins a deixar-me xuclar totalment  per ella, per així poder recuperar el goig de continuar formant part de la teva persona. Formar part de la teva olor...

M’arriba també l’olor de cafè..., l’olor de quatre torrades a punt de fer..., l’olor de mel i de confitura..., l’olor de roba estesa a dalt el terrat de casa d’un dia ventós i solejat...

I, atrapada dins aquesta barreja d’olors, sento que no en tinc prou. Sento que vull més de tu. Vull més i més... I, desesperadament, i totalment a les palpentes, intento dibuixar una lluna blanca i un grapat d’estels de mil colors, i per més que m’hi escarrassi, no aconsegueixo donar forma ni color al dibuix. Trobo que és força difícil voler donar forma i color a un quadre tan fosc. Hi falta llum... Hi falta vida... Però jo, tossuda i persistent, no desespero, i continuo amb la meva refotuda quimera de voler més i més... Sento que les olors segueixen en mi, o jo en elles, però no tenen color. No tenen llum. Tot segueix fosc. Talment, com una nit sense lluna.

I no en tinc prou...

Donaria tot l’or del món, si el tingués, per tornar a veure el teu rostre. I cercar, una vegada més, la lluentor dels teus ulls, per així poder-me emmirallar en la teva mirada. Sentir com la teva veu m’arriba molt endins tot escoltant de nou les teves paraules, unes vegades dolces, i altres vegades carregades d’una poderosa sensualitat. Poder percebre els teus dits ardents resseguint cada racó del meu cos... I així, imaginar-te entre els llençols de seda blanca, d'un matí festiu i juganer. I tornar a respirar, ni que fos per un instant, l’aire suau i pur del nostre meravellós entorn, barrejat amb l’aroma de tots els perfums de la natura. I amb la punta dels meus dits, tornar a dibuixar la teva cara. Sentir com els teus llavis, insonors de paraules, em somriuen i em parlen de tu..., dels teus silencis..., dels meus silencis..., de tot el que ens quedà per parlar... Jo, desitjosa de tu, voldria escolar-me per entre els plecs dels llençols i lliscar suaument per tot el teu cos. Acariciar dolçament el teu rostre, i, embullar-me per entremig dels teus cabells amarats de suor, i poder esdevenir aigua, i perfum de rosella...  I  sentir-te ben a prop meu, com quan fèiem  l’amor a trenc d’alba i em xiuxiuejaves a cau d’orella anhels i desitjos inconfessables... I plegats ens lliuràvem a aquelles fantasies, entre gemecs i rialles... 

I tornar a flairar de nou  l’olor de cafè..., l’olor de quatre torrades a punt de fer..., l’olor de mel i de confitura... I poder, per un instant, tornar a sentir el goig de ser feliç.

La foscor, envejosa de tu, m'atrapa amb els seus allargats tentacles. I jo, impotent, alhora que alleugerida, deslliurada com estic del meu cos immòbil, me’n desfaig com puc,  i corro sense parar... Per més que el meu jo corri a la recerca de la llum; de la nostra llum, la negror segueix rodant i rodant al meu voltant. I, atrapada pels tentacles poderosos de la foscor, et perdo una vegada més, com cada cop, que desesperadament, et busco en mi. La foscor ha guanyat de nou la partida. Closos els ulls, immòbil el cos. Quiet també el meu jo, esgotat per aquesta frenètica lluita, desigual i cruel.

Arribat a aquest punt, els records i les bones olors s’han esvaït totalment, talment com fum, sense cos ni forma, donant pas, inexorablement, al tètric cruixir de la varietat d’insectes que avui s’han reunit al voltant d’un important àpat, atrets per la putrefacta olor d’un cos en descomposició. I, ara, derrotada i ofegada per aquesta pudent olor que m’arriba cada vegada amb més força, impotent i esgotada per aquell estrany neguit que m’obligava a anar contra direcció,  no puc fer altre que entregar-me als designis de la fosca nit sense lluna.

Ja no puc, ni vull, evitar sentir-me embolcallada per aquella altra llum, que de bon començament m’havia resistit a seguir i que ara m’atrapa amb una força magnètica i punyent. Una llum que m’allunya d’aquell frenètic neguit, alhora que m’omple de calma i benestar, i em convida  a seguir endavant. Fent camí cap a l’eternitat.

Mentrestant, a l’altra cara de l’eternitat, la vida, vel·leïtosa i mutable, anava seguint el seu joc. Una taula parada amb un senzill esmorzar: quatre torrades, amb mel i confitura, dues tasses amb cafè acabat de fer, era tot el parament d’aquell esmorzar per a dos. La neta olor de roba estesa a dalt el terrat de casa, n’era un element afegit... Les mans entrelligades, mirades amorosides... Després d’una nit festiva i juganera, a punt per encetar un nou dia. El dol havia arribat al seu fi.

                                         

                                              ***++***++***

Maria Carme Poblet

Un relat escrit a l'ombra de la nit, a recer de l'insonor bram del silenci.