MARIA CARME POBLET

    Darrerament tot sovint em pregunto, si aquest núvol virulent i negre, que voleia permanentment per damunt dels nostres caps, s’esvairà algun dia; si hi haurà algun remei capaç d'exterminar aquest mal  que anem patint la humanitat, de temps immemorable. De vegades em dóna per pensar que això nostre tal vegada vingui de molt lluny; potser de quan els humans vam passar de neandertals a homo sapiens, i pensar això a hores d’ara comença a ser bastant preocupant, ja que quan un mal esdevé crònic... Doncs, això: malament rai.      El poder dels poderosos, valgui la redundància, els més propers, en el temps i en la distància, fins ara, havia estat infinit, és a dir: sense límits. La carrossa del poder, malauradament, encara va plena de foscos personatges; personatges de tota mena: arribistes, corruptes, embadocadors, alguns petits i grans psicòpates, que gaudeixen fent el mal a recer de la seva, sovint ben treballada, impunitat... Se’ls pot trobar ocupant càrrecs imp

L’ONZE DE SETEMBRE DE 1714 Almenys ens han deixat L’honor de caure sols. En la desesperança, Acceptem la foscor. Demà retornarem Al treball, a l’esforç. Dreçats, hem de cavar Als bancals de la por. Aprofundim rars pous Als orbs ulls de la mort. Enllà d’aigües llotoses, Terra bona, llavor. Salvador Espriu

De nou a casa, després d'un mes, primer a la Conca de Barberà i després a la Segarra, gaudint de la família, però sobretot del petit Roc, dels seus somriures, dels seus avenços que dia a dia van sumant i sorprenent-nos més i més; de la seva vitalitat i innocència... Ha estat com retornar altre cop a la vida; l'autèntica vida; la que de veritat m'importa... La puresa sí que existeix, i jo que me n'alegro. Com n'és d'alliçonador el somriure i la mirada d'un infant!