LA PERVERSIÓ D’UN SISTEMA PERVERS





    Darrerament tot sovint em pregunto, si aquest núvol virulent i negre, que voleia permanentment per damunt dels nostres caps, s’esvairà algun dia; si hi haurà algun remei capaç d'exterminar aquest mal  que anem patint la humanitat, de temps immemorable. De vegades em dóna per pensar que això nostre tal vegada vingui de molt lluny; potser de quan els humans vam passar de neandertals a homo sapiens, i pensar això a hores d’ara comença a ser bastant preocupant, ja que quan un mal esdevé crònic... Doncs, això: malament rai. 

    El poder dels poderosos, valgui la redundància, els més propers, en el temps i en la distància, fins ara, havia estat infinit, és a dir: sense límits. La carrossa del poder, malauradament, encara va plena de foscos personatges; personatges de tota mena: arribistes, corruptes, embadocadors, alguns petits i grans psicòpates, que gaudeixen fent el mal a recer de la seva, sovint ben treballada, impunitat... Se’ls pot trobar ocupant càrrecs importants en la política, en l'empresa pública, o en la privada. Tots ells s’engrandeixen a redós de la mentida, la difamació, la calumnia, la cobdícia... Ara, alguns/unes, malgrat tot el seu poder, no han pogut evitar que la merda que anaven acumulant, sortís a la superfície, sense aturador, i a la vista de tothom; de tothom que ho volgués veure, està clar. I no ens enganyem, no tothom està disposat a veure i a pensar més del compte. Pot ser que aquesta sigui la raó de la continuïtat permanent d’un sistema tan pervers com el nostre...?       

    Marededéusenyor, quin cangueli tot plegat!

    Maria Carme Poblet


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA MEVA ÀVIA

Imatge
  Antònia Civit Farran Andreu Civit Farran L ’Antònia Civit Farran, la meva àvia, la padrina Antònia per als seus besnets, va tenir una joventut força dura, a més de tocar-li viure en un temps fosc i enrarit. Quan esclatà la guerra encara no havia complert trenta anys i just feia dos anys que havia enviudat, quedant sola amb dues filles de set i cinc anys: la Carme i la Consol. Del matrimoni amb el Francesc Casanovas havien nascut quatre fills; malauradament els seus dos primers: un nen i una nena, van morir al cap de pocs dies de néixer; això, i la mort del seu home va ser un dol que portà de per vida. També la mort del seu germà Andreu que va morir a l'edat de disset anys defensant com a voluntari la República, va suposar un gran trasbals per a ella i tota la família de cal Sants.   Sense el seu home, l'avi bo que no vaig arribar a conèixer, i amb dues nenes petites que alimentar se li presentava un panorama força difícil; però era una dona forta i treballadora, i per guan
Més informació

NOVEL·LA - SIRENA D'AIGUA DOLÇA - Segon tastet

Imatge
                  SEGON TASTET DEL PRIMER CAPÍTOL L'udol del ca m'empeny a seguir. Camino a quatre grapes com un gos del carrer. Sense nord, ni destí. Ves que no acabi a la gossera!                          En Pau "A quell vespre en Pau va decidir no agafar l’ascensor com tenia per costum quan anava a ca la Marta. Potser perquè darrerament faltava molt al gimnàs i necessitava desfer els nusos i l’excessiva rigidesa de la seva musculatura? Podria ser. Qui sap... O potser per una mena de trasbals que per moments l’havia desorientat del tot; provocat per aquell jove vestit de motorista, amb la cara descoberta, sostenint un gros casc amb una mà, que mai havia vist fins ara, que s’ha creuat amb ell just al portal d’entrada, i li dirigí una mirada burlesca que refulgia una mena de notori menyspreu cap a la seva persona. O bé una cosa semblant. I damunt, aquell tipus ni tan sols s’ha molestat en dissimular un mig somriure.  “ S'estava enfotent de mi ?”  No va poder
Més informació

SIRENA D'AIGUA DOLÇA

Imatge
      https://amzn.eu/d/73D948y        Tastet del llibre:            “ S ous les pavés, la plage! ”    "Que lluny queden, pensa en Tomàs Sanàbria, les llambordes parisenques i aquella reeixida platja. Els ideals més utòpics s’han fos ja fa temps a cops de realitats gens utòpiques. Gira el món i gira la vida.     Que lluny queda tot plegat. I quantes pedres per ensopegar. Ells dos, en Pau Ramoneda i ell, s’han fet grans; i ben poc, o res, en queda d’aquells llegendaris ideals que ara, almenys a ell, ja del tot aburgesat, no li serveixen per a res. Ell pensa que les revolucions duren el que han de durar. Potser fins a on els deixen que duri tota aquella colla de privilegiats intocables que mouen les regnes del món, que fan i desfan com més els convingui. Ara enverinen ferides, ara les desinfecten. Ara dicten normes, ara les treuen..."     " L a Glòria està nerviosa i espantada. Mentre va entomant glopades del cafè acabat de fer, tot ensumant aquell aroma, no pot evi
Més informació