LES LLARGUES NITS SENSE LLUNA
Riu avall plora l’albada.
Cel endins,
els records s’hi
amaguen.
Tots ells ben
emmirallats
dins el juganer espill de l’aigua.
Mentre, amb un
llençol de llum,
vaig cercant la lluna
clara.
**+**+**
Allò va passar en un
instant. Tan sols un instant; després tot quedà a les fosques.
I, ara, segueix la foscor..., la incertesa..., la solitud..., el silenci...
De cop, però, m’arriba una olor.
Una olor que m’és familiar; l’ensumo profundament: és el teu perfum. Sí, reconec la teva olor d’home. No
et veig perquè tot té color de nit, i la nit ja se sap, la nit és fosca. Però,
quina gran sensació poder percebre la teva olor! Flairo i flairo aquesta olor,
una vegada i una altra, fins a deixar-me xuclar totalment per ella, per així poder recuperar el goig de
continuar formant part de la teva persona. Formar part de la teva olor...
M’arriba també l’olor de cafè...,
l’olor de quatre torrades a punt de fer..., l’olor de mel i de confitura...,
l’olor de roba estesa a dalt el terrat de casa d’un dia ventós i solejat...
I, atrapada dins aquesta barreja d’olors, sento que no en tinc prou. Sento que vull més de tu. Vull més i més... I, desesperadament, i totalment a les palpentes, intento dibuixar una lluna blanca i un grapat d’estels de mil colors, i per més que m’hi escarrassi, no aconsegueixo donar forma ni color al dibuix. Trobo que és força difícil voler donar forma i color a un quadre tan fosc. Hi falta llum... Hi falta vida... Però jo, tossuda i persistent, no desespero, i continuo amb la meva refotuda quimera de voler més i més... Sento que les olors segueixen en mi, o jo en elles, però no tenen color. No tenen llum. Tot segueix fosc. Talment, com una nit sense lluna.
I no en tinc prou...
Donaria tot l’or del món, si el
tingués, per tornar a veure el teu rostre. I cercar, una vegada més, la
lluentor dels teus ulls, per així poder-me emmirallar en la teva mirada. Sentir
com la teva veu m’arriba molt endins tot escoltant de nou les teves paraules, unes vegades dolces, i altres
vegades carregades d’una poderosa sensualitat. Poder percebre els teus dits
ardents resseguint cada racó del meu cos... I així, imaginar-te entre els
llençols de seda blanca, d'un matí festiu i juganer. I tornar a respirar, ni
que fos per un instant, l’aire suau i pur del nostre meravellós entorn,
barrejat amb l’aroma de tots els perfums de la natura. I amb la punta dels meus
dits, tornar a dibuixar la teva cara. Sentir com els teus llavis, insonors de
paraules, em somriuen i em parlen de tu..., dels teus silencis..., dels meus
silencis..., de tot el que ens quedà per parlar... Jo, desitjosa de tu, voldria
escolar-me per entre els plecs dels llençols i lliscar suaument per tot el teu
cos. Acariciar dolçament el teu rostre, i, embullar-me per entremig dels teus
cabells amarats de suor, i poder esdevenir aigua, i perfum de rosella... I
sentir-te ben a prop meu, com quan fèiem
l’amor a trenc d’alba i em xiuxiuejaves a cau d’orella anhels i desitjos
inconfessables... I plegats ens lliuràvem a aquelles fantasies, entre gemecs i
rialles...
I tornar a flairar de nou l’olor de cafè..., l’olor de quatre torrades
a punt de fer..., l’olor de mel i de confitura... I poder, per un instant,
tornar a sentir el goig de ser feliç.
La foscor, envejosa de tu,
m'atrapa amb els seus allargats tentacles. I jo, impotent, alhora que
alleugerida, deslliurada com estic del meu cos immòbil, me’n desfaig com
puc, i corro sense parar... Per més que
el meu jo corri a la recerca de la llum; de la nostra llum, la negror segueix
rodant i rodant al meu voltant. I, atrapada pels tentacles poderosos de la
foscor, et perdo una vegada més, com cada cop, que desesperadament, et busco en
mi. La foscor ha guanyat de nou la partida. Closos els ulls, immòbil el cos.
Quiet també el meu jo, esgotat per aquesta frenètica lluita, desigual i cruel.
Arribat a aquest punt, els
records i les bones olors s’han esvaït totalment, talment com fum, sense cos ni
forma, donant pas, inexorablement, al tètric cruixir de la varietat d’insectes
que avui s’han reunit al voltant d’un important àpat, atrets per la putrefacta
olor d’un cos en descomposició. I, ara, derrotada i ofegada per aquesta pudent
olor que m’arriba cada vegada amb més força, impotent i esgotada per aquell
estrany neguit que m’obligava a anar contra direcció, no puc fer altre que entregar-me als designis
de la fosca nit sense lluna.
Ja no puc, ni vull, evitar
sentir-me embolcallada per aquella altra llum, que de bon començament m’havia
resistit a seguir i que ara m’atrapa amb una força magnètica i punyent. Una
llum que m’allunya d’aquell frenètic neguit, alhora que m’omple de calma i
benestar, i em convida a seguir
endavant. Fent camí cap a l’eternitat.
Mentrestant, a l’altra cara de
l’eternitat, la vida, vel·leïtosa i mutable, anava seguint el seu joc. Una
taula parada amb un senzill esmorzar: quatre torrades, amb mel i confitura,
dues tasses amb cafè acabat de fer, era tot el parament d’aquell esmorzar per a
dos. La neta olor de roba estesa a dalt el terrat de casa, n’era un element
afegit... Les mans entrelligades, mirades amorosides... Després d’una nit
festiva i juganera, a punt per encetar un nou dia. El dol havia arribat al seu
fi.
***++***++***
Maria Carme PobletUn relat escrit a l'ombra de la nit, a recer de l'insonor bram del silenci.
Molt bonic!
ResponEliminaM'ha semblat més un poema que un relat: és un relat-poema preciós escrit a l'ombra de la nit, a recer de l'insonor bram del silenci.
Aquest silenci que ens embolcalla sense pietat.
Gràcies per tot aquest món de paraules i fantasia, Una abraçada .
Bonic i emotiu. Una relat escrit amb prosa poetica i curull de soledat i foscuries impenetrables.
ResponEliminafabulós. Felicitats per la teva inspiració. Potse r una definició; estimar i estimar.se.
ResponEliminaGran poema relat,jo me trobat embolcallat per la fosco de la nit forman part de'ella.
ResponEliminaDe vegades la foscor és dolça... preciós
ResponElimina