TRETZE RELATS DE VERTIGEN, tastet del primer relat

Tastet del relat núm. 1- Perillosa ficció, del recull de contes per a adults: TRETZE RELATS DE VERTIGEN, que podreu trobar, de moment, només a la botiga d'Amazon.   http://amzn.eu/9P8APhQ 

"1 - PERILLOSA FICCIÓ

Compte amb els personatges de ficció. Poca broma! Els personatges de la novel·la  que ara mateix intento narrar, tot d’una, han pres vida pròpia i han deixat de seguir-me per anar per lliure, i els molt perepunyetes em volen arrossegar a mi pels camins i dreceres que a ells més els convé. Volen ser protagonistes absoluts els molt creguts! Ells i només ells, i mira, jo fins ara els anava fent  cas, com aquell que no vol la cosa... Ves, em feien gràcia i tot. Però què coi em pensava jo...? Que els personatges són això: personatges!  Però, cony tu, quina força tenen quan s’ho proposen els molt cretins! 

Com que qui hauria de manar en aquest assumpte no té veu ni presència, i sembla que la cosa l’importi un colló, ells se n’han ben aprofitat,  i de cop i volta s’han gairebé amotinat. I ara, em volen obligar a mi a fer canvis substancials. Es veu que no els agrada massa el seu paper dins la trama de la novel·la. Jo, com a narradora, voldria mantenir-me fidel als fets històrics, sense involucrar-m’hi massa emocionalment, no fos cas que es desvirtuessin. Això d’involucrar-s’hi ja ho fan ells. I massa que ho fan! Cadascun d’ells pel seu compte, i jo lluitant com una cosaca perquè no m’arrosseguin del tot cap al seu bàndol. Coi, que això no m’havia passat mai!

I com més m’hi vull resistir més apareixen els dubtes, que finalment m’acaben envaint per tots costats; i amb tants dubtes, em dóna per pensar que tal vegada tinguin raó; al cap i a la fi sóc jo, que seguint les ordres que em vénen donades,  envaeixo el seu món sense cap mena de recança. Però qui ho pot solucionar això...? Aquí rau el problema. Ja està tot dit, perquè ningú amb un pam de senderi es posicionaria a favor, ni dels personatges, ni de mi. Que ells, ara per ara, són invisibles, i jo tres quarts del mateix. I ja se sap, cosa que no es veu, cosa que no té arreglo ni pot ser jutjada.

Sigui com sigui, el cert és que a còpia de ser condescendent amb els personatges, els molt prepotents, es volen prendre més llicències i em burxen cada dia el cervell per fer-me caure en el seu parany i apoderar-se així de la història. Com si fos tan senzill... Però que no ho saben que jo també sóc una subordinada...? Que no ho saben que qui mana és Ell...?

No hi ha res a fer; ells van a la seva, i se m’apareixen de nit i de dia... Tots ells sempre presents, vagi a on vagi,  mirant-me amb ulls de garrí degollat, que només jo puc veure; una mirada que faria tombar al més valent, us ho ben asseguro. Volen dur-me al seu terreny, bé prou que ho sé. No saben que jo estic lligada de mans i peus, i sense les ordres de qui mana no sóc ningú, o gairebé.

A veure com me’n surto ara jo d’aquest enforcall...?

Prego als déus de les arts i les lletres que m’ajudin a trobar una sortida. Ara, que els déus, no ens enganyem, darrerament tampoc és que em facin massa cas. I  què redimonis els he fet jo als déus per ignorar-me d’aquesta manera...? Que jo no en tinc cap culpa, què és ell, l’escriptor... Ell, i només ell, és el culpable de la seva falta d’inspiració. Potser sí que es pensa que empastifant-se els pulmons i l’estómac de tabac i whisky, tot emulant alguns mites de la literatura que ja han passat a millor vida,  li vindrà la inspiració... 

Que jo només sóc una veu, sense cos ni forma i tan invisible i subordinada com els mateixos personatges. Coi, que no és pas cosa meva això! Que la novel·la té un autor que és qui se n’hauria de responsabilitzar de la seva obra, no pas jo. Que jo només sóc una refotuda veu narrativa, i poc més. Cert que a vegades també puc ser fins i tot Déu si el moment de la història així ho requereix, però, no ens enganyem, quan qui escriu no té inspiració, no hi ha déu que valgui.

Redéu, que fort tot plegat!

Avui està núvol, fa dies que està núvol i al cel tanta grisor l’entristeix, i plora blanament, amb discreció, com aquell que vol però dol. El temps humit i trist juga en contra dels estats d’ànim fràgils i depressius... Demà a primera hora l’escriptor té tanda al psicòleg, a veure si l’ajuda d’una vegada per totes a treure’s aquest patiment de l’ànima que tant mal li fa; després, si el temps acompanya i no plou, caminarà una mica, tot passejant pels afores, ensumant l’aire juganer i fresc del migdia i contemplant de lluny la mar, o de més a prop; això ja es veurà demà. A l’home li convé caminar... I viure... I riure... I escriure. Tots hi sortirem guanyant!

I qui sap... Tal vegada demà deixi de ploure i torni a lluir el sol. Qui sap...

El dia d’avui s’ha despertat de cul per amunt: malhumorat, gris, plujós... L’Ernest se sent apàtic, vell, cansat..., amb una premonitòria i perillosa semblança amb  el dia d’avui. Amb la vista clavada a la pantalla en blanc de l'ordinador i les mans damunt el teclat,  intenta en va escriure; porta així una bona estona. Últimament gairebé no es mou de l'estudi, el seu lloc de treball, sense treure’n cap rendiment. Fa dies que només escriu per escriure, com un autòmat, sense ànim de res. Fa temps que viu sense viure; escrivint sense escriure…, i ara aquesta corrosiva i permanent amargor que li oprimeix l'ànima i li ennuvola la raó. Això, per a un escriptor de renom, podríem dir que ja comença a ser una mica preocupant.

 A l'horitzó, el cel, indiferent a tot, va dibuixant el primer traç elèctric d'una amenaçadora tempesta d'estiu.

Finalment, aparta els dits del teclat i pausadament s'aixeca de la cadira i es dirigeix cap a l'armari del moble bar, cercant un objecte per a ell molt valuós: l'ampolla de whisky escocès. Amb una mà agafa l'ampolla i amb l'altra una copa de la prestatgeria de més amunt. S'omple la copa, gairebé fins a vessar i la torna a col·locar una altra vegada en el seu lloc. Respira profundament i exhala; repeteix aquesta acció dues vegades més, i tot seguit amb un parell de xarrups s'empassa aquell líquid coll avall. Seguidament es posa la mà a la butxaca, treu un paquet de tabac, s'ajup lleugerament per agafar l'encenedor que reposa damunt d'una tauleta i encén un cigarret, i amb el cigarret a la mà, es dirigeix cap a la balconada de l'estudi. Amb la mateixa lentitud que ho fa tot últimament dóna un parell de pipades al cigarret, deixant que el gris del fum vagi envaint a poc a poc aquell petit racó de l'estança. Manté, durant un instant, la mirada clavada en la seva imatge reflectida al vidre de la balconada. El núvol de fum, aquesta vegada s'ha posat generosament de la seva part, i lentament li va amortint i desdibuixant la seva esperpèntica visió. Es queda una llarga estona dempeus, amb la ment en blanc i la mirada perduda en un punt finit. Necessita descansar la ment de pensaments inhòspits i tempestuosos, però no sap si ho aconseguirà. I tot, per una obsessió. Voler fer realitat una antiga fantasia. Fantasia, que finalment l’ha portat a ficar-se dins la pell d'un personatge creat per ell mateix, just amb un únic objectiu: transformar-se en algú diametralment oposat a ell. I tot per una dona: la Marta.

Se sent sol; trist i sol, immers dins un precipici abismal, per on se li ha escapolit la peça clau del seu joc de caçador furtiu; ara,  sense la seva preuada peça el joc ha deixat de tenir sentit. La seva inquietant atracció vers la Marta ve de lluny. De quan, aparentment, la seva vida encara regia en condicions.

Aquella mescla de luxúria i d'una espècie de deliri possessiu que li despertava la noia, contrastava absolutament amb la seva aparença seriosa de professor universitari i reconegut escriptor, mostrant en tot moment el seu costat amable, entre proper i distant alhora. La Marta, al cap i a la fi, solament era una alumna seva. Sí, una alumna… Però quina alumna! Pell fina, ulls clars, entre blau i verd, cabellera llarga i negra; i unes cames... Oh quines cames! Cames que convidaven a desitjos luxuriosos i que ella sabia mostrar mesuradament, amb subtilesa i sensualitat. En realitat, aquella joveneta el tenia completament abduït, atrapat en un món de desitjos incontrolables. Encara recorda força nítidament, l'enorme trasbals que li produïa només ensumar l'aroma de perfum d'herbes aromàtiques que desprenia la Marta al seu pas. Així i tot, sentia una por immensa. Una por que el paralitzava i no li permetia avançar. Aquell suau perfum que desprenia la noia, feia també que sovint la percebés com una delicada flor que calia protegir i cuidar. La seva ment, guiada per un desig imaginari, acabava sempre dibuixant el traç d'una rosa. Solament una rosa. Una esplèndida rosa... Però el seu refotut, absurd, i sempre present temor, li acabava espatllant del tot aquell bell efecte òptic. Tenia la certesa que mai sabria com desfullar-la. Massa espines, potser...

 Davant el resultat de tot plegat, no li queda altre que preguntar-se: “I per què cony vaig haver d'efectuar aquella trucada i programar una trobada? Això, per què…?”

La qüestió és que, després d'un grapat d'anys de no saber res l'un de l'altre, professor i alumna es van trobar de nou. Havia passat més d'una dècada; ell s'havia fet vell, bé prou que ho sabia, però ella seguia igual. Fins i tot el seu atractiu havia anat en augment. I amb quina naturalitat va reaccionar ella en veure’l...

- Hola, Ernest, quin gust tornar-te a veure després de tants anys-. Li va dir, gairebé a cau d’orella, alhora que acostava els seus carnosos llavis cap a les seves colrades galtes per fer-li dos petons.

Oh, Déu, quins nervis! D'entrada, no va poder dir-li res del que havia programat, i això que ho tenia ben après. Havia memoritzat i guardat dins la seva ment racional i calculadora, totes i cadascuna de les paraules a dir, però la bella i sensual imatge de la Marta, solament fer-se present davant d’ell, li va ennuvolar ment i parla. Per fi, després d'aquell llarg instant mut i silenciós, la paraula fou  rescatada i va començar a fluir amb una certa normalitat.

- Tot aquest temps he pensat molt en tu, Marta. Pensava: què se’n deu haver fet de la Marta, aquella alumna tan brillant...?

- Oh, Ernest, que amable i que considerat.

- És la pura veritat, Marta-. Mentia com un condemnat, preguntant seguidament:

- I doncs, Marta, què m'expliques de nou...? Fa temps que t'havia perdut el rastre. A segon de carrera te’n vas anar sense acomiadar-te, ni dir res.

- És cert. Coses de la vida.

- Coses de la vida...?

- Sí, vaig perdre el cap per un noi de Girona i me’n vaig anar a viure amb ell.

 - I vas deixar els estudis?

- No. Únicament vaig canviar d'Universitat.

- Ah! Doncs no en sabia res jo. I et va ser fàcil trobar treball una vegada acabada la carrera de filologia...?

 - És que no vaig continuar amb…

 - No m'havies dit que no havies deixat els estudis?

- No, si els estudis no els vaig deixar. Només vaig canviar de carrera. Em vaig cansar en adonar-me que seguint per aquell camí mai arribaria a l'excel·lència, ni de bon tros; el que millor se’m dóna són les ciències, els números…, i sense pensar-m'ho dues vegades em vaig passar a Econòmiques, i des de fa cinc anys treballo d'executiva aquí a Barcelona, en una multinacional. I molt bé.

- Oh...! Què em dius...? I jo que pensava que et trobaves a gust. Vaja, que la literatura t'agradava, si no molt, bastant.

- No, si la literatura m'agrada, i molt, que una cosa no treu l'altra. I mira, no em penedeixo d'haver-ho deixat, ja que fent de filòloga, suposant que hagués aconseguit trobar treball, el meu sou seria molt més escàs. Segur!

- I que se n’ha fet doncs del noi de Girona?

- Allò va passar. La cosa va durar el que va durar... Per cert, saps que just feia un parell de dies que havia acabat de llegir la teva última novel·la quan em vas telefonar. No m'ho podia creure!

- Ah! Mira que bé. I que t'ha semblat?

- M'ha encantat i m'ha tingut completament enganxada des del principi fins al final. Per cert, una pregunta sí que te la faré. Quina és la raó del teu immisericorde acarnissament pel personatge principal de la novel·la, el Sr. Mateu...? Tan obsessiu, turmentat, i...

- Tot, en la vida, s'acostuma a fer per una raó o una altra, en l'escriptura sol passar igual.

- Tampoc em resols l'enigma amb la teva resposta.

- És que no hi ha cap enigma a resoldre, Marta. Quan un llegeix un llibre ha de fer la interpretació que més li convingui, o la que més s'ajusti al seu intel·lecte. Res a dir. Quan un llibre arriba a ser publicat únicament pertany a qui el llegeix - es va limitar a respondre-li l’Ernest.

Així i tot, l'antiga alumna va continuar parlant del Sr. Mateu:

- Pobre Sr. Mateu! Immers en el desamor d'una relació trencada per tots costats, i esperançat en una relació sense futur amb una joveneta a qui triplicava l'edat, pensant, just és  dir que amb un cert grau de candor pueril, que tal vegada el salvaria del seu gris destí. Esperava molt el Sr. Mateu. Potser massa, no et sembla...?

- Tu creus...?

- Doncs sí. I damunt amenaçat amb la permanent ombra d'una depressió... El que li faltava! Però així i tot se sentia força valent i heroi per lluitar a cos descobert i treure a la llum tots els tripijocs i corrupteles d'una colla de professionals de la política. Tots ells experts en l'art de guanyar diners sense el mínim esforç i per la via fàcil.

- Vaja, veig que el Sr. Mateu et produeix una mena de compassió: una compassió redemptora. Ho entenc. És una espècie d'heroi, sí. Un heroi en el fracàs. El fracàs forma part, sovint, de la vida dels herois.

- Potser era massa bon home i això mateix el va convertir en heroi.

- Heroi en el fracàs, Marta... Heroi en el fracàs. La sublimació del fracàs existencial es pot trobar en l'heroïcitat. Bé, podríem especular molt i potser no arribaríem mai al fons de la qüestió. Trobo que no me’n dius res dels altres dos personatges de la novel·la: En Màrius i el Sr. Simple.

- Ah! En Màrius i el Sr. Simple... Quin parell! Potser sí que el personatge del Sr. Mateu no té el carisma ni l'originalitat literària d’en Màrius, o fins i tot del mateix Sr. Simple, però mira, què vols que et digui, jo m'he inclinat a favor del bonàs del Sr. Mateu que és a qui li ha tocat la pitjor part a l'hora del repartiment de papers.

- Doncs jo, si em fessin triar ara mateix, em quedaria amb el personatge d’en Màrius. No sé què en penses d'això tu?

- No sé... Què vols que et digui... En Màrius no ve a ser altra cosa que una espècie de baliga-balaga, i a mi aquest tipus de personatges se'm fan antipàtics. Prou que ho he notat que era el teu favorit; a ell li serveixes en safata una sortida triomfal. Al Sr. Simple, que honorava el seu cognom com ningú,  l’eleves a la categoria de senyor i en canvi per al Sr. Mateu, home recte, culte i de bons costums, li reserves un final ben galdós i força despietat: “el suïcides”, sense cap mena de compassió. Per què?

- Perquè tota novel·la s'ha d'acabar d'una manera o altra. No hi ha més... Tanmateix, els personatges de novel·la, com més foscos, miserables i mediocres, molt millor; més suc se'ls pot treure. I en Màrius, al meu entendre, n’és molt de sucós.

Quasi tota la vetllada la van passar parlant de literatura però sobretot dels personatges de l'última novel·la del vell professor. Fins que de cop, sense més i agafant gairebé per sorpresa a la Marta, el professor intenta donar un nou recorregut a la conversa. Canvi total, sense subtileses ni mitges tintes:

- Per cert, què faràs aquest cap de setmana...?

- Aquest cap de setmana ha de ser de relaxació total. Després d'una setmana de treball intensiu i molt estressant, ho necessito. Un dissabte de ioga i platja. A prop de l'aigua hi tinc un racó que sembla fet expressament per a mi; sovint em visiten dos coloms i una gavina, no sé distingir si sempre són les mateixes aus, però m'acompanyen una bona estona, amb posat encuriosit i completament en silenci. No saps com m'encanta i em relaxa estirar-me a prop del mar, reclinant el cap damunt d'alguna pedra plana i escoltar la remor de les ones; notar la calor dels rajos del sol barrejats amb la brisa marina penetrant-me per tot el cos, omplint-me de vigor i força regeneradora, i sentir el soroll de l'aire solcant l'infinit... I el cant agredolç de les gavines enlairant-se cel amunt... Mmm... Una horeta, i cap a casa altra vegada.

Escoltant-la, no podia deixar de visionar la imatge d'una esplèndida Marta nua de cap a peus, estirada damunt de la sorra calenta, sota la protecció del cel i acompanyada per la música celestial de les ones.

- Oh, Marta, quin plaer escoltar-te... Podríem quedar per a aquest pròxim diumenge, i continuar parlant, i...

- Ostres, Ernest. No podrà ser... Potser un altre dia...

- I per què no...?

- Doncs perquè he quedat.

- Ah! Doncs podríem quedar per a aquest dissabte i sopar junts. Què me’n dius...?

- Ja t'he dit que he quedat.

- M'has dit que has quedat el diumenge, Marta.

- Sí, però amb la persona que he quedat passarem junts tota la nit del dissabte fins a l’arribada del capvespre de diumenge. Serà millor que quedem un altre dia, no trobes?

- Sí..., sí. Com tu vulguis. Ja quedarem.

- Sí, clar que sí.

                                        

Potser sí que tot va ser un bell somni. Tal vegada un miratge… I ara, a les acaballes de la seva vida, perdent el cap. Atrapat pel conservador Sr. Mateu, pel baliga-balaga d’en Màrius, i fins i tot per l’insignificant i pocapena del Sr. Simple, els tres personatges de la seva última novel·la. Quant perillosos són alguns personatges. Semblava que la seva antiga alumna no volia adonar-se que ell, talment com un Sr. Simple qualsevol, únicament pretenia aparcar i deixar de banda el pensament racional, per així poder anar per la vida com ho feia en Màrius. Com si això fos possible! En Màrius es va perpetuar en els quaranta anys que ell com a amo i senyor del personatge li va atorgar. Ell, que està a punt d'estrenar els vuitanta. Pensava que el baliga-balaga d’en Màrius, promiscu i lliure de compromisos, el salvaria del conservador, i aparentment assenyat, Sr. Mateu.

I la Marta…? Què podria voler la Marta del seu antic i vell professor de literatura? Potser un simple intercanvi intel·lectual, i poca cosa més. Quina altra  cosa podria voler…? Si seguien en contacte, de ben segur que ella, natural i espontània com era, l’acabaria fent còmplice de les seves aventures amoroses, que una dona com ella n’ha de tenir un fotimer. Tot això, el condemnaria a ell a no tenir dret ni tan sols a una petita engruna de plaer regalat. Arribar a aquesta conclusió posa més en evidència la seva progressiva decadència.

El destí, una vegada més, seguia jugant en contra seva. I ell, buscant inútilment mil i una maneres de salvació.  Ara, el seu castell de naips, de feble estructura, se li ha desmuntat totalment, deixant pas lliure, una altra vegada, a les desafiadores veus dels seus personatges de ficció, que amb una despietada crueltat li colpegen sense pietat el seu castigat cervell.

El cel tenyeix de negre la nit. A fora, bufa el vent i udola el silenci; aquell terrible i indòmit udol provinent de l'exterior li mortifica l'ànima; els seus ossos semblen voler travessar-li la pell i alliberar-se; ell intenta protegir-se de tot aquell escandalós i invisible turment, i corrent d'un costat a un altre, com ànima en pena, tanca finestres i porticons; la porta d’entrada ja és tancada amb pany i clau de fa dies. Hauria de sentir-se segur, però no se’n sent. L'udol és implacable i es deixa percebre cada vegada amb més força. Es tapa les orelles amb desesperació. Voldria cridar per demanar ajuda, però per més que ho intenti, una vegada i una altra, les paraules  acaben lliscant gola avall. Res pot fer. L'udol avança inexorablement. Sort que a l'armari petit del bany conserva encara el verí, que temps enrere, quan patí la darrera crisi, aconseguí no prendre's, però tampoc se’n desfé.

Ho reservà, per si de cas..."

Maria Carme Poblet