EL PRESENT





- Amic meu, em demanes que et parli del present... Del meu present. Doncs, et diré que no em resulta còmode fer-ho, ja que aquest present que m’ha tocat viure, va trenant al seu aire un futur immediat ple d’incògnites i d’incerteses. S’ha permès col·locar a sobre meu una espasa, semblant a la de Dàmocles, que en qualsevol moment pot deixar caure la seva afilada fulla. I, això, vulguis o no, no resulta agradable per a ningú. Això pot ser molt dolorós. Malgrat tot, el present va avançant, i jo al seu darrere, sense poder fer més del que ja faig.

- Amiga meva, no són també present, el sol i la lluna, el dia i la nit...? I, tanmateix, elements totalment oposats entre si... Què faríem nosaltres sense uns regals de la naturalesa tan importants? Per ser forts davant la fatalitat i les misèries d’aquest món, hem de saber valorar l’encant i la bellesa  que la natura ens mostra cada dia. Hem d’acceptar que res és per sempre, que tot va canviant al nostre entorn, només és perenne l’esperit. Quan una flor mor, en neix una altra, però ens queda el record de la bellesa, i el perfum, d’aquella flor que ja no hi és. Quan un dia ens desperta amb grans tempestes, un altre reneix amb un sol esplèndid i ens regala els oïdes amb el musical cant de cent ocells,  i l’olfacte amb mil perfums de menta i romaní, i... 

- És ben bonic això que dius, amic meu. Però com es pot gaudir de la vida, quan dins teu tot és dolença, cansament i malestar? A veure, digues-m’ho tu com es fa això...?

- Amiga meva, tot a la vida és una qüestió de prioritats. Igual que els teus dolors se’t mostren cada dia, també ho fa la bellesa natural que et rodeja, a més de tot un ventall d’ històries per a viure i assaborir; històries sovint carregades de vivències de tota mena, però sempre enriquidores... Millor afrontar la vida sent conscient de la seva dualitat, amb valentia, i sobretot, amb un somriure; segur que ella, agraïda com és, te’l tornarà de volta. És una qüestió de prioritats, ja t’ho he dit.

- Tal vegada tinguis raó... Tant de bo tinguis raó, amic meu.

Maria Carme Poblet

                                                                   

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA MEVA ÀVIA

Imatge
  Antònia Civit Farran Andreu Civit Farran L ’Antònia Civit Farran, la meva àvia, la padrina Antònia per als seus besnets, va tenir una joventut força dura, a més de tocar-li viure en un temps fosc i enrarit. Quan esclatà la guerra encara no havia complert trenta anys i just feia dos anys que havia enviudat, quedant sola amb dues filles de set i cinc anys: la Carme i la Consol. Del matrimoni amb el Francesc Casanovas havien nascut quatre fills; malauradament els seus dos primers: un nen i una nena, van morir al cap de pocs dies de néixer; això, i la mort del seu home va ser un dol que portà de per vida. També la mort del seu germà Andreu que va morir a l'edat de disset anys defensant com a voluntari la República, va suposar un gran trasbals per a ella i tota la família de cal Sants.   Sense el seu home, l'avi bo que no vaig arribar a conèixer, i amb dues nenes petites que alimentar se li presentava un panorama força difícil; però era una dona forta i treballadora, i per guan
Més informació

NOVEL·LA - SIRENA D'AIGUA DOLÇA - Segon tastet

Imatge
                  SEGON TASTET DEL PRIMER CAPÍTOL L'udol del ca m'empeny a seguir. Camino a quatre grapes com un gos del carrer. Sense nord, ni destí. Ves que no acabi a la gossera!                          En Pau "A quell vespre en Pau va decidir no agafar l’ascensor com tenia per costum quan anava a ca la Marta. Potser perquè darrerament faltava molt al gimnàs i necessitava desfer els nusos i l’excessiva rigidesa de la seva musculatura? Podria ser. Qui sap... O potser per una mena de trasbals que per moments l’havia desorientat del tot; provocat per aquell jove vestit de motorista, amb la cara descoberta, sostenint un gros casc amb una mà, que mai havia vist fins ara, que s’ha creuat amb ell just al portal d’entrada, i li dirigí una mirada burlesca que refulgia una mena de notori menyspreu cap a la seva persona. O bé una cosa semblant. I damunt, aquell tipus ni tan sols s’ha molestat en dissimular un mig somriure.  “ S'estava enfotent de mi ?”  No va poder
Més informació

SIRENA D'AIGUA DOLÇA

Imatge
      https://amzn.eu/d/73D948y        Tastet del llibre:            “ S ous les pavés, la plage! ”    "Que lluny queden, pensa en Tomàs Sanàbria, les llambordes parisenques i aquella reeixida platja. Els ideals més utòpics s’han fos ja fa temps a cops de realitats gens utòpiques. Gira el món i gira la vida.     Que lluny queda tot plegat. I quantes pedres per ensopegar. Ells dos, en Pau Ramoneda i ell, s’han fet grans; i ben poc, o res, en queda d’aquells llegendaris ideals que ara, almenys a ell, ja del tot aburgesat, no li serveixen per a res. Ell pensa que les revolucions duren el que han de durar. Potser fins a on els deixen que duri tota aquella colla de privilegiats intocables que mouen les regnes del món, que fan i desfan com més els convingui. Ara enverinen ferides, ara les desinfecten. Ara dicten normes, ara les treuen..."     " L a Glòria està nerviosa i espantada. Mentre va entomant glopades del cafè acabat de fer, tot ensumant aquell aroma, no pot evi
Més informació