FICCIÓ

Compte amb els personatges de ficció. Poca broma! Els personatges de la novel·la  que ara mateix intento narrar, tot d’una, han pres vida pròpia i han deixat de seguir-me per anar per lliure, i els molt cretins em volen arrossegar a mi pels camins i dreceres que a ells més els convé. Volen ser protagonistes absoluts els molt creguts! Ells i només ells, i mira, jo fins ara els anava fent  cas, com aquell que no vol la cosa... Ves, em feien gràcia i tot. Però què coi em pensava jo...? Que els personatges són això: personatges!  Però, cony tu, quina força tenen quan s’ho proposen! 

Com que qui hauria de manar en aquest assumpte no té veu ni presència, i sembla que la cosa l’importi un colló, ells se n’han ben aprofitat,  i de cop i volta s’han gairebé amotinat. I ara, em volen obligar a mi a fer canvis substancials. Es veu que no els agrada massa el seu paper dins la trama de la novel·la. Jo, com a narradora, voldria mantenir-me fidel als fets històrics, sense involucrar-m’hi massa emocionalment, no fos cas que es desvirtuessin. Això, ja ho fan ells. I massa que ho fan! Cadascun d’ells pel seu compte, i jo lluitant com una cosaca perquè no m’arrosseguin del tot cap al seu bàndol. Coi, que això no m’havia passat mai!

I com més m’hi vull resistir més apareixen els dubtes, que finalment m’acaben envaint per tots costats; i amb tants dubtes, em dóna per pensar que tal vegada tinguin raó; al cap i a la fi sóc jo, que seguint les ordres que em vénen donades,  envaeixo el seu món sense cap mena de recança. Però qui ho pot solucionar això...? Aquí rau el problema. Ja està tot dit, perquè ningú amb un pam de senderi es posicionaria a favor, ni dels personatges, ni de mi. Que ells, ara per ara, són invisibles, i jo tres quarts del mateix. I ja se sap, cosa que no es veu, cosa que no té arreglo ni pot ser jutjada.

Sigui com sigui, el cert és que a còpia de ser condescendent amb els personatges, els molt prepotents, es volen prendre més llicències i em burxen cada dia el cervell per fer-me caure en el seu parany i apoderar-se així de la història. Com si fos tan senzill... Però que no ho saben que jo també sóc una subordinada...? Que no ho saben que qui mana és Ell...?

No hi ha res a fer; ells van a la seva, i se m’apareixen de nit i de dia... Tots ells sempre presents, vagi a on vagi,  mirant-me amb ulls de garrí degollat, que només jo puc veure; una mirada que faria tombar al més valent, us ho ben asseguro. Volen dur-me al seu terreny, bé prou que ho sé. No saben que jo estic lligada de mans i peus, i sense les ordres de qui mana no sóc ningú, o gairebé.

A veure com me’n surto ara jo d’aquest enforcall...?

Prego als déus de les arts i les lletres que m’ajudin a trobar una sortida. Ara, que els déus, no ens enganyem, darrerament tampoc és que em facin massa cas. I  què redimonis els he fet jo als déus per ignorar-me d’aquesta manera...? Que jo no en tinc cap culpa, què és ell, l’escriptor... Ell, i només ell, és el culpable de la seva falta d’inspiració. Potser sí que es pensa que empastifant-se els pulmons i l’estómac de tabac i whisky, tot emulant alguns mites de la literatura que ja han passat a millor vida,  li vindrà la inspiració... 

Que jo només sóc una veu, sense cos ni forma i tan invisible i subordinada com els mateixos personatges. Coi, que no és pas cosa meva això! Que la novel·la té un autor que és qui se n’hauria de responsabilitzar de la seva obra, no pas jo. Que jo només sóc una refotuda veu narrativa, i poc més. Cert que a vegades també puc ser fins i tot Déu si el moment de la història així ho requereix, però, no ens enganyem, quan qui escriu no té inspiració, no hi ha déu que valgui.

Redéu, que fort tot plegat!

Avui està núvol, fa dies que està núvol i al cel tanta grisor l’entristeix, i plora fluixet, amb discreció, com aquell que vol però dol. El temps humit i trist juga en contra dels estats d’ànim fràgils i depressius... Demà a mig matí, l’escriptor té sessió de teràpia amb el seu  psicòleg, a veure si l’ajuda d’una vegada per totes a treure’s aquest patiment de l’ànima que tant mal li fa; després, si el temps acompanya i no plou, caminarà una mica, tot passejant pels afores, ensumant l’aire juganer i fresc del migdia... Bé, això ja es veurà demà. A l’home li convé caminar... I viure... I riure... I, sobretot,  escriure amb vigor i ganes. Tots hi sortirem guanyant!

I qui sap... Tal vegada demà deixi de ploure i torni a lluir el sol. Qui sap...

                                              

                                               ***++***++***

Maria Carme Poblet