ANY 1971 - ASSASSINAT A PORT DE SAGUNT

ANY 1971 - ASSASSINAT A PORT DE SAGUNT

 “El Caso: J. P. B. Vicario de la población de Puerto de Sagunto asesinó a su monaguillo, un niño huérfano de padre, de 9 años de edad. El Sacerdote quedó bajo la tutela del Arzobispado  hasta el día del juicio”.

Notícies com aquesta no acostumaven a sortir a la premsa, el setmanari de successos El Caso va ser una excepció, el va posar en portada i amb una fotografia, val a dir que un tant borrosa, del sacerdot. Cap diari, ni revista d’aquella època se’n va fer ressò.

Va ser una notícia que vaig llegir casualment a Tarragona, a l’aparador d’una llibreria. No m’ho podia creure! El vaig reconèixer, sí, o almenys m’ho va semblar. La botiga estava tancada, per tant em vaig quedar sense poder-me endur la notícia a casa. En parlaré amb altres persones, vaig pensar; segur que algú més ho haurà llegit. Però no, ningú amb qui vaig comentar-ho en sabia res, però tampoc es creien que fos ell, fins i tot algunes persones em miraven amb certa reprovació. Finalment vaig pensar que no era Ell, era el millor que podia fer. Una cosa com aquella era massa grossa per anar-la escampant, si no era ell. Cert, això si no era ell, i com que no n’estava gens segura la millor solució era callar.

Aquesta classe de notícies no eren ben vistes, emboiraven aquell firmament blau i bucòlic de cada dia; per això, tal vegada, s'evitava parlar-ne, i cosa que no se sabia, cosa que no existia. Millor, i més còmode, amagar el cap sota l'ala. Aquells, almenys al meu poble, eren temps de festes i celebracions de tota mena. Totes, festes de color blanc, que ningú s’enganyi, i aquell any 1971 al meu poble s’estrenava la Festa de la Primavera. Totes les jovenetes que durant aquell any celebraven els 18 anys hi participaven vestides de llarg, blanques i pures, com havia de ser, almenys aparentar. En aquell temps era el que es portava: l’aparença. Jo mateixa, vaig ser una d’aquelles noietes vestides de blanc. Només era una noieta a mig fer, ingènua i amb poc rodatge. En sabia ben poca cosa encara dels diferents entrellats de la vida.

Tres anys més tard, el 2 de març  de 1974, un jove català, idealista i revolucionari, anomenat Salvador Puig Antic, de vint-i-cinc anys, fou executat a la presó Model de Barcelona, amb el cruel i terrorífic mètode del garrot vil. Franco va fer oïdes sords a la multitud de peticions provinents de diferents parts d’Espanya i d’Europa, demanant la commutació de la pena de mort per aquell jove. El vell dictador, fent cas omís a totes aquelles peticions, un any abans de morir, signà la seva darrera pena de mort, sense que segurament, li tremolés ni el pols, ni la consciència. En Salvador, que lluitava contra aquells que s’havien fet seu el poder d’una nació, derrocant un govern democràticament instaurat; contra aquells que assassinaven impunement en nom d’una  justícia feta a la seva mida; contra aquells que van robar la llibertat de ser de tot un poble..., tal vegada va cometre l’error de trobar-se en el lloc equivocat; en un dia equivocat... Però sobretot en un temps equivocat.

Tornant a l’assassinat de Port de Sagunt. Tot i haver aparcat, durant força temps, aquella notícia, sempre em va quedar un interrogant, segurament amagat dins un racó del meu subconscient.

A començament de l’any 2007 em va agafar la vena de l’escriptura. Escriure em feia bé. I vaig començar a escriure i escriure, i com més escrivia més idees creatives em venien, i com més imaginava, més se m’obrien les escletxes de memòria involuntària. Així és com vaig recuperar aquella fatal notícia de l’any 1971. Només em calia posar el nom del capellà a Google i a veure què en treia.

I sí, era Ell. El mateix capellà que em va confessar abans de fer la Primera Comunió. Recordo com n’estava de nerviosa; aquell home tan distant em feia por i respecte alhora. Però no hi havia retop; ho havia de fer; era el que tocava. Em vaig agenollar al peu del confessionari i talment com un lloro vaig dir el que m’havien ensenyat encaridament que havia de dir: “Ave Maria Puríssima” i l’home em va contestar: “Sin pecado concebida".

Era Ell. El mateix home que va violar i assassinar amb una enorme crueltat a aquell innocent infant. El va intentar estrangular amb les dues mans, i com que no se’n sortia li clavà 58 punyalades, valent-se d’un obre cartes, i quan l’anava a tirar a un pou el va descobrir un altre sacerdot, que va avisar ràpidament una ambulància, atès que el nen encara respirava, i la Guàrdia Civil se’n va fer càrrec del sacerdot assassí, que abans es rentà, es canvià de roba i es pentinà, fins que quedà sota la tutela del  Bisbat de València. El pobre nen, morí en arribar a l’hospital, que no pogueren fer res per ell, atesa la gravetat de les ferides. La realitat dels fets, se’n va carregar prou en el seu moment la censura, de què no sortís, ni a El Caso, ni enlloc.

Va ser condemnat a 16 anys de presó menor. Condemna que, pel que sembla, no va arribar a complir. La seva biografia publicada després de la seva mort, fou inclosa dins un llibre dedicat a sacerdots de l’ordre dels Pares de Sant Vicenç de Paül que van ser model de vida exemplar. Biografia que es va poder llegir durant un temps a Internet, encara que després davant la pressió popular fou retirada. En dita biografia, que jo vaig poder llegir personalment, es detalla el seu pas per la població de Port de Sagunt, significant que va tenir un problema molt greu que ell va assumir amb fortalesa i humilitat, després va estar retirat durant vuit anys  a Tángel, Alacant - no queda clar si en aquest retir va exercir de sacerdot -  i més endavant continuà exercint la seva vida sacerdotal a diferents parròquies  de Lleida. A la família del nen, en el moment dels fets, per boca dels responsables de l’Església se’ls va assegurar que seria apartat de la vida sacerdotal i excomunicat. Els mateixos que de petits ens feien creure que era pecat dir mentides...

Aquest monstruós succés, finalment,  em va sacsejar de dalt a baix. I posada ja, com estic, dins el món de l’escriptura no em podia quedar només indignada i astorada, sense fer res. Així és com vaig obrir, de bat a bat, les portes de la meva memòria involuntària i també la voluntària i entre realitat i ficció, amb catarsi inclosa, es va gestar la meva segona novel·la. Una novel·la inspirada en fets reals. Que algun dia, espero, veurà la llum.

Maria Carme Poblet