L'ALLARGADA OMBRA D'UNA PERVERSIÓ, tastet

  http://amzn.eu/dMs4k7e

Un bon dia, en Pere se li presentà a casa vestit amb l’uniforme de la Falange Española y de las JONS, l’únic partit polític permès per Franco. Lluïa posat tibant i seriós, el cabell pentinat enrere, negre com el carbó i lluent com la claror de la lluna. Tot ell, flairant a brillantina.

“Mare meva! Que guapo que està, vestit així.” Pensava la Caterina, tota sorpresa. Però passat el sobtat impacte, li preguntà:

- Com és que vas vestit així?

- Que no t’agrado...?

- Oh i tant que sí! T’està molt bé. Però és la primera vegada que et veig vestit així.

Llavors, ell, adoptant un posat més solemne, puntualitzà:

- Vesteixo així, Caterina, perquè avui és un dia molt important. Ens visita aquí a Barcelona un dels homes més notables d’Alemanya:  Heinrich Himmler.

- I aquest, qui és...?

- És el Reichsführer de la SS i cap de la policia alemanya.

En sentir aquell mot: SS,  a la Caterina li vingué una mena de cobriment de cor. En Pere se n’adonà:

- Però què et passa ara a tu?

- Tu saps que vaig viure uns anys a Alemanya, oi...? Doncs em passa això.

- Dona que els alemanys no anaven pas contra tu. La prova és que tu i la teva filla vau poder marxar sense que ningú us digués res.

- I la meva família...? Per què no va poder sortir la meva família...?

- Doncs perquè segurament tenien ganes de quedar-se allí i que tu te n’anessis.

- Per què dius això? Què en saps tu...?

- Doncs sé que la teva família era molt llibertina. Potser els feies nosa... No ho has pensat mai tu això?

Llavors es va produir un silenci sepulcral, que durà ben bé tres llargs minuts. Aquella afirmació i aquelles insinuacions li van fer mal a la Caterina. En Pere ho notà, i després de donar uns quants tombs per l’estança, seguí amb la conversa, trencant d’aquesta manera, aquells silents minuts.

- No sé pas de què t’estranyes?

- M’ha fet mal això que has dit... Jo vaig ser feliç amb ells.

- Tu no ets com ells, Caterina. La gent llibertina es cansa de tot... T’ha d’entrar al cap que tu ja no estàs a les seves vides.

Es va produir un altre silenci. No tan llarg com l’anterior. Aquest va ser trencat per la Caterina:

- Jo només sé que van passar coses molt grosses mentre jo era allà amb ells.

- Tu les vas veure aquestes coses grosses que dius?

- Ho vaig escoltar com ho explicaven, i ho vaig sentir dins meu, també -. I no gosà a dir més, per por a no sabia ben bé què.

Llavors ell, s’acostà a la Caterina, la rodejà amb el seu braç i se l’apropà cap a ell, mentre, a cau d’orella,  li deia:

- No t’has de creure tot el que t’expliquen. Hi ha gent que fa córrer moltes mentides.

- Mentides, dius...?

- Sí, mentides. Falsegen la realitat perquè és l’única arma que tenen en contra de Hitler i dels representants de l’ideari nacionalsocialista.

- Però tu, no ets com ells, oi...?

- I què si ho sóc!

- ...?

- Ho sóc perquè ara és el que toca ser, Caterina.  Just m’acabo d’afiliar al partit i ja me’n sento orgullós. Sóc un home nou, estimada Caterina.                

- No t’entenc, Pere. Pel que sé, no pas pel que em vulguin fer creure, penso que són mala gent.

- Et sembla que sóc una mala persona, jo?

No va contestar. Què podia contestar...? L’Adela i en Pau s’havien quedat a Alemanya, i vés a saber què se n’havia fet d’ells... No volia que de la seva boca sortís res que pogués comprometre la seva seguretat d’ara. Per precaució. O tal vegada per por, o per les dues coses alhora; perquè en Pere li donava molt plaer, és cert, però alhora, també li transmetia una gran desconfiança. Un plaer desconegut per ella i del que no se’n podia estar, ni que volgués.

Amb la callada de la Caterina per resposta, en Pere es donà per satisfet, i estirant-la del braç, se l’apropà cap a ell, i li donà una monumental morrejada, que la deixà fora de joc, i a continuació vingueren els dos copets de costum, aquests, sempre al bell mig del cul. Era la manera que tenia en Pere per donar per acabada aquella, o qualsevol altra, controvèrsia que sorgís entre ells dos.

- Apa, doncs. Posa’t ben guapa que anirem a la plaça Sant Jaume a donar la benvinguda a tan il·lustre hoste. I arregla la nena també, que ens l'endurem amb nosaltres. 

- No, la nena, no. És massa petita. Es quedarà aquí a casa amb la Paulina.

No volia barrejar la seva filla amb tot allò.

La Paulina, era una senyora d’uns seixanta anys, vídua i sola. Al marit, militar de carrera i tinent de graduació, el van matar a la guerra, lluitant en el bàndol de la República, i el seu únic fill, que també havia lluitat per la República, va haver de fugir a França amb la seva dona i els seus dos fills adolescents, per a poder salvar la vida, davant l’avalot d’odi i mort, que els rebels guanyadors d’aquella guerra i ara autoproclamats  salvadors de la pàtria, vessaren contra els que no eren del seu bàndol. Ella, que estava delicada de salut, no es va veure en cor d’acompanyar-los. Sabia que de fer-ho els portaria més problemes que altra cosa. Així que van resoldre que ja es reunirien quan fos el moment.

Semblava una bona dona la Paulina. Ella volia ajudar-la; per això quan li va anar a demanar treball, i li va explicar la seva trista història,  la Caterina li va dir:

- Sobretot no digui pas res d’això que la seva família era republicana quan hi hagi altra gent a casa... Serà un secret entre vostè i jo.

© Maria Carme Poblet Casanovas

http://amzn.eu/dMs4k7e