LA MORT DE LA MEVA AMIGA

Les campanes de l’església toquen a morts per la Sara, una amiga meva de la infantesa. La notícia de la seva mort m’ha sobtat molt; potser perquè m’ha agafat en hores baixes. Fa temps que estic en hores baixes, i deu ser per això que no me la puc treure del cap. Tenia la meva edat. Diria que no és edat per a morir-se encara. Però poc s’hi pot fer. La mort, al cap i a la fi, sempre va a la seva i fa el que ella vol, i de tant en tant la té aquesta dèria d’endur-se’t  quan no toca i gairebé sense avisar, i quan avisa, mai te l’acabes de creure del tot perquè et resulta incòmode confiar en la mort. I molt menys fer-hi amistat.  Déu me’n guardi!

I ara penso en la Sara, i se’m fa trist tot plegat, perquè encara que voldria, m’és impossible recordar la seva imatge de petita, jugant o  rient, per més que em capbussi dins la màquina del temps. I això que érem amigues, i plegades jugàvem i rèiem. Tampoc puc recordar  la seva fesomia de nena. Ni com parlava, ni com vestia... Ni gairebé de què parlàvem. I érem amigues!

Posats a pensar una mica més,  tampoc en tinc tants de records jo de la meva pròpia infantesa; em refereixo a records frescos, colpidors, d’aquells que deixen petjada, tret d’uns pocs mig amuntegats al cervell, que van i vénen, i, que ara mateix, em semblen fins i tot, com si pertanyessin a una altra vida, no pas la meva. I no es pot dir que no m’hi esforci...

De la meva infantesa, el que em ve més en ment, fins a fer-se’m recurrent, són les imatges d’un temps ple de monges i capellans, misses, rosaris, processons... I entremig jo, vestida amb una disfressa, unes vegades, de xineta; altres vegades, de mora o negreta, junt amb altres nenes i també nens, tots ells caracteritzats, si fa o no fa, com jo, demanant almoina pels carrers i cases de la vil·la, per tots els pobrets del món: xinets, morets, negrets..., en un diumenge anomenat Dòmund; i nosaltres, pobres innocents, ens crèiem tot el que ens contaven, encara que de tant en tant, molt de tant en tant, també pensàvem:

I si ells eren els pobres, qui redimonis érem nosaltres...? Perquè rics no ho érem pas. Pobres de solemnitat, un cop acabada la guerra, amb una mica de sort, tampoc. Només n’eren uns quants els rics de veritat. Els altres, anàvem fent, i el que no, abaixant el cap i tirant de la caritat de “l’Auxili Social”. Temps  d’estufes de llenya i perellons a les cames. Un temps en què la roba de vestir tenia un, més o menys, llarg recorregut i passava del germà més gran al més petit, any rere any. Qui tenia la dissort d’estar, per edat, al capdavall de tot, s’enduia la pitjor part. A escola, en arribar el primer fred hivernal, cada alumne portava, obligatòriament, un tronc per a poder encendre diàriament l’estufa de llenya que donava escalfor a tota la classe. Es vivia tan diferent d’ara...; això sí que ho recordo bé. Eren tantes i tantes les diferències que ara mateix se’m faria una muntanya i un veritable problema si les hagués d’enumerar una per una. Encara que, tot i les mancances, que potser eren moltes, he de dir que a la infantesa mai ens va faltar el joc, ni les rialles, ni..., ni... Codony!  Ja puc burxar el cervell, ja, que quan diu prou, no hi ha res a fer.

Pensant, pensant, recordo de manera molt especial, encara que no sé pas què tenia d’especial, la visita al poble d’uns missioners, crec que jesuïtes, que ens omplien el cap amb històries, que ja gairebé he oblidat, destinades a convertir-nos en futures missioneres, o missioners, i cantàvem cançons, totes per un estil, que si no recordo malament, una d’elles deia així:

Nens i nenes

voleu vindre a la missió?

I nosaltres contestàvem:                   

                                        Sí senyor!

    Sí senyor!

La voleu fer triomfar?

Si senyor!

Sí senyor!

N’hi haurà algú de traïdor?

No senyor!

  No senyor...!

Però, la meva amiga no hi apareix en aquests records, tot i que possiblement hi era present. D’ella, només m’han vingut en ment uns pocs records llunyans, potser fins i tot superficials... Tantes rialles i jocs compartits, i ara, d’aquell temps, només em queda una petita pinzellada de records. Records, tots ells, esbiaixats pel pas del temps i per l’opacitat d’una memòria obtusa i  llunyana.

Del temps d’escola res puc recordar, però sí, que cada diumenge, les tres o quatre amigues de sempre, entre elles la Sara, anàvem a missa de deu, després a seure una estona a l’estació, veient com passava algun tren, per després poder imitar el seu agut i escandalós xiscle, i el xuc-xuc de la seva posada en marxa... I acabar rient esbojarradament per qualsevol rucada que ens vingués en ment. Quins temps aquells! Allí estàvem lluny dels ulls observadors dels més grans, sempre a l’aguait: “nena no facis això; no pugis per aquí que et faràs mal, no diguis paraulotes...” Paraulotes...? Sí, paraulotes: carall, merda, cul...” Quin martiri! Allí, almenys,  ens desbravàvem parlant de tot el que ens venia en ment, encara que no recordo pas de què parlàvem; però segur que eren històries vitals i ben importants per a cadascuna de nosaltres. A l’adolescència, va ser quan gairebé vam deixar de veure’ns  perquè  ella i la seva família se’n van anar a viure a ciutat, i més tard es va casar, però quan venia al poble, i per casualitat ens trobàvem, sempre ens saludàvem, i a vegades fins i tot xerràvem un poquet. Feia força goig la Sara; se la veia feliç... A mi m’ho semblava. I poca cosa més en sé de la meva amiga de la infantesa. Només que s’ha mort.

I ara, finalment, m’han vingut aquests breus records; però de quan devíem tenir sis, vuit, o deu anys, per més que em burxi el cervell, no puc dibuixar dins el meu imaginari el seu rostre de nena, parlant, expressant emocions... Ni tampoc el seu cos en moviment. No, no puc... Em dol tant no tenir altres records. Però ella i jo sols havíem compartit amistat en la nostra llunyana infantesa.

El cert és que la meva infantesa em va passar volant, i amb les presses s’endugué la major part d’aquells records innocents i primerencs. Records d’un temps viscut sense malícies. Al final, el passat, d’una manera o altra, sempre està prest per retornar, encara que sigui esquifidament; encara que sigui per aportar-nos més dubtes que no pas respostes. Tanmateix, el dubte és l’etern obstacle amb el qual sempre he topat. Una vegada i una altra... I, ara, que per edat hauria de tenir més experiència que mai, és quan més dubtes i menys memòria tinc. Buf, quin gran embolic la vida!

- Àvia...! Àvia...!

- Sóc aquí!

- Àvia, però què hi fas aquí encara?

- El que hi acostumo a fer sempre... Però no pateixis que ja estic.

- Apa, dóna’m la mà que t’ajudo a aixecar-te. I ja estiraré jo la cadena.

- No cal pas que l’estiris, i gastis aigua en debades.

- Però si no has fet res, àvia!

- Com que no he fet res...?

- No àvia, no; ni has orinat, ni has anat de ventre.

- Està clar que no.

- Doncs ja em diràs què hi acostumes a fer tanta estona al vàter?

- Al meu vàter hi vinc a pensar i a fer memòria de les coses; és un costum que tinc de quan estudiava Filosofia i lletres a la Universitat...

- Què dius, àvia! Tu mai has anat a la Universitat; tota la vida has fet de modista. Que no te’n recordes?

- I ara, de modista, dius? No, no...

- Que sí àvia. Qui ha estudiat Filosofia i lletres és ma mare. La teva filla.

- Vols dir...?

- Sí, dona... Per cert, la recepcionista de la Residència m’ha dit que te n’havies anat al bany de la teva habitació, perquè tot de cop t’havia vingut una urgència. Quina manera d’enredar-la, mare meva! I quina manera de perdre el temps, quan havies d’estar ja fa estona a la sala de la planta baixa esperant-me a mi.

- A la planta baixa, esperant-te...? I per què havia d’estar esperant-te,  Rosa?

- Coi, per què ha de ser, àvia? Que avui tens hora al taller de memòria de la gent gran, al Centre Cívic. Ahir vam quedar que t’hi acompanyaria jo, que la mare no pot. I la Rosa és ma mare, no pas jo. Que jo sóc l’Ester, la teva única néta.

- Ah, potser sí... És que en sentir tocar campanes a morts, se me n’ha anat el sant al cel i m’ha deixat una mica trasbalsada.

- Campanes a morts, dius?

- Sí, s’ha mort una amiga meva, de la mateixa edat que jo. La pobra ha viscut el temps just per arribar als cinquanta anys, i prou.  

- Jo no he sentit pas res, àvia. I tu fa més de trenta anys que vas deixar de tenir-ne cinquanta. Apa anem passant, que jo també tinc coses a fer. Després et passarà a recollir la mare...

- La mare de qui?

- Quina mare vols que sigui...?

- Això, quina mare...?

- La meva, àvia.

- I com es diu la teva mare?

- Rosa, àvia! Es diu Rosa i és la teva filla!

- Ah, bé... I no em cridis, que no estic sorda, ni sóc burra. Només una mica desmemoriada, i  prou.

Les campanes segueixen tocant. Pel que sembla no tothom les deu poder sentir. Ens fan saber que s’ha mort la meva amiga de la infantesa; i ens recorden, per si ho havíem oblidat els que ja no tenim massa memòria, que només estem aquí de pas. 

©: Maria Carme Poblet