ELS CRIMS DE LA POBLA DE FERRAN





 
Sometents de l'Espluga de Francolí. L'avi Josep és el tercer de la dreta

Quina raó, o més aviat desraó, pot arribar a fer possible, que un noi de vint-i-sis anys, d’una respectable família de gent honrada i treballadora d’un petit llogarret de la Conca de Barberà, un dia, quan la majoria d’homes i dones del poble era a treballar al camp, sortís de casa seva amb una destral a la mà i una escopeta penjada en bandolera, amb la més absoluta intenció de matar a tota la canalla del poble, i algú més...? Això va passar un primaveral dissabte de l’any 1928. Un dissabte de sang i tragèdia.  

Aquesta dolosa història, la sé contada pel meu pare, donat que el seu pare, l’avi Josep, va ser un dels sometents de la Conca de Barberà que es mobilitzaren per anar a la recerca de l’assassí. La informació l’he poguda contrastar tirant d’hemeroteca, donat el gran ressò d’aquest afer en el seu moment. Tot i la duresa dels fets, la lectura d’aquesta novel·la és molt adient, també, per als adolescents d’avui en dia.

Maria Carme Poblet -  https://leer.amazon.es/kp/embed?asin=B07J1WTS3N&preview=newtab&linkCode=kpe&ref_=cm_sw_r_kb_dp_R0DUBbHGP8M76



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA MEVA ÀVIA

Imatge
  Antònia Civit Farran Andreu Civit Farran L ’Antònia Civit Farran, la meva àvia, la padrina Antònia per als seus besnets, va tenir una joventut força dura, a més de tocar-li viure en un temps fosc i enrarit. Quan esclatà la guerra encara no havia complert trenta anys i just feia dos anys que havia enviudat, quedant sola amb dues filles de set i cinc anys: la Carme i la Consol. Del matrimoni amb el Francesc Casanovas havien nascut quatre fills; malauradament els seus dos primers: un nen i una nena, van morir al cap de pocs dies de néixer; això, i la mort del seu home va ser un dol que portà de per vida. També la mort del seu germà Andreu que va morir a l'edat de disset anys defensant com a voluntari la República, va suposar un gran trasbals per a ella i tota la família de cal Sants.   Sense el seu home, l'avi bo que no vaig arribar a conèixer, i amb dues nenes petites que alimentar se li presentava un panorama força difícil; però era una dona forta i treballadora, i per guan
Més informació

NOVEL·LA - SIRENA D'AIGUA DOLÇA - Segon tastet

Imatge
                  SEGON TASTET DEL PRIMER CAPÍTOL L'udol del ca m'empeny a seguir. Camino a quatre grapes com un gos del carrer. Sense nord, ni destí. Ves que no acabi a la gossera!                          En Pau "A quell vespre en Pau va decidir no agafar l’ascensor com tenia per costum quan anava a ca la Marta. Potser perquè darrerament faltava molt al gimnàs i necessitava desfer els nusos i l’excessiva rigidesa de la seva musculatura? Podria ser. Qui sap... O potser per una mena de trasbals que per moments l’havia desorientat del tot; provocat per aquell jove vestit de motorista, amb la cara descoberta, sostenint un gros casc amb una mà, que mai havia vist fins ara, que s’ha creuat amb ell just al portal d’entrada, i li dirigí una mirada burlesca que refulgia una mena de notori menyspreu cap a la seva persona. O bé una cosa semblant. I damunt, aquell tipus ni tan sols s’ha molestat en dissimular un mig somriure.  “ S'estava enfotent de mi ?”  No va poder
Més informació

SIRENA D'AIGUA DOLÇA

Imatge
      https://amzn.eu/d/73D948y        Tastet del llibre:            “ S ous les pavés, la plage! ”    "Que lluny queden, pensa en Tomàs Sanàbria, les llambordes parisenques i aquella reeixida platja. Els ideals més utòpics s’han fos ja fa temps a cops de realitats gens utòpiques. Gira el món i gira la vida.     Que lluny queda tot plegat. I quantes pedres per ensopegar. Ells dos, en Pau Ramoneda i ell, s’han fet grans; i ben poc, o res, en queda d’aquells llegendaris ideals que ara, almenys a ell, ja del tot aburgesat, no li serveixen per a res. Ell pensa que les revolucions duren el que han de durar. Potser fins a on els deixen que duri tota aquella colla de privilegiats intocables que mouen les regnes del món, que fan i desfan com més els convingui. Ara enverinen ferides, ara les desinfecten. Ara dicten normes, ara les treuen..."     " L a Glòria està nerviosa i espantada. Mentre va entomant glopades del cafè acabat de fer, tot ensumant aquell aroma, no pot evi
Més informació