PARÈNTESI

La vida està formada per etapes; cal doncs estar alerta i escoltar-se un mateix per tal de fer els canvis que facin falta per a cada moment. Fent un poc d’introspecció només em cal remuntar-me al moment que vaig començar a escriure, primer relats i més relats..., sense cap altra intenció que la d’omplir uns moments, enrarits i difícils; d’aquesta manera em vaig adonar que l’escriptura era per a mi una beneficiosa eina per a canalitzar el meu potencial energètic; aquell n’era un temps i ara n’és un altre. En aquesta nova etapa, com ja vaig anunciar, he decidit fer una autoedició curta, a la venda només fins passades festes, de la meva darrera novel·la: L’ASSASSÍ DE CRIATURES, el que no vaig dir però, perquè no ho tenia decidit encara, és que també retiraria de la venda totes les altres novel·les en format tapa tova. Deixaré de ser activa en les xarxes socials i em seguiré dedicant a l’escriptura però ja no seguiré autopublicant, ni en paper ni en format e-book. Només em resta donar les gràcies a totes i tots els que m’heu seguit en aquesta etapa i m’heu donat ales per, amb la vostra estima, continuar endavant; mai us ho podré agrair prou.

A LA MEMÒRIA:

La meva darrera novel·la: L'ASSASSÍ DE CRIATURES, molt probablement, no haguera estat possible sense la inestimable i oportuna intervenció del meu pare, amb la seva prodigiosa memòria d’anys enllà. Tot va començar durant la sobretaula familiar del dia de Reis d'aquest any. En treure algú els fets ocorreguts a la Pobla de Ferran, de seguida prengué la paraula el pare, i ho féu amb tota una allau d'informació, que a mi no m'era del tot desconeguda, ja que més o menys coneixia la història. La principal novetat va ser saber per boca del pare, que el meu avi: el Josepet de la Granja, havia format part del grup de sometents de l'Espluga de Francolí, que participaren en les diferents batudes a la recerca de l'assassí, fins que va ser capturat i abatut.

Poc després d'aquest dinar familiar el pare emmalaltí progressivament. Em vaig apressar molt a escriure aquesta novel·la i sortosament quan ell encara estava força lúcid li vaig poder dir que d'aquella història d'en Marimon que ell ens havia contat en aquell dinar de Reis, i de tota la informació que em va donar posteriorment, i que jo vaig mirar de contrastar documentant-me degudament, n'havia fet un altre llibre. Una història novel·lada, donant protagonisme, sobretot, als més innocents d’aquella tragèdia: els infants. Caram! Va exclamar per resposta el pare, tot prement-me fortament  la mà.

El meu pare, en Joan Poblet Bosch, morí unes setmanes més tard,  a dos quarts de dotze de la nit del dia 27 de juliol de 2018. 

PARE, SEMPRE ET PORTAREM AL COR I A LA MEMÒRIA.

L’Antònia Civit Farran, la meva àvia, la padrina Antònia per als seus besnéts, va tenir una joventut molt dura, a més de tocar-li viure en uns temps foscos i enrarits. Quan esclatà la guerra, encara no havia complert trenta anys i feia dos anys que havia enviudat; tanmateix, els seus dos primers fills que va tenir: un nen i una nena, van morir al cap de pocs dies de néixer; això va ser un dol que portà de per vida, prou que ho sé. Sense el seu home, Francesc Casanovas, l'avi que no vaig arribar a conèixer, i amb dues nenes de cinc i set anys, se li presentava un panorama força difícil; però era una dona forta i treballadora, i per guanyar uns pocs calerons, cercava treball allà on fes falta. L'ajut de la seva família de cal Sants, va ser fonamental; mentre ella treballava, les dues nenes: la Carme i la Consol, estaven segures a casa els avis; segures i en bones mans. 

I a on va trobar feina la meva àvia en aquell temps de guerra...?

Doncs va ser fent de cuinera a l'Hospital Republicà establert a Les Masies. Allí, no solament cuinava, també netejava, tenia cura dels ferits, rentava la roba...
La meva àvia cuinava meravellosament bé, segurament, com gairebé  totes les àvies i mares que les persones que ja tenim una certa edat puguem recordar; personalment en puc donar fe. Gràcies a tot el que ella em va contar, i coses que em va afegir el meu pare, que aquest déu n'hi do la d'històries que sabia, atès que passà bona part de la guerra a casa els seus avis de la Granja, masia que es troba a escassos 500 metres d'on s'hi havia instal·lat l'Hospital Republicà, vaig poder crear els personatges de la Montserrat i el brigadista Gerard, de PLUJA SOBRE TERRA MOLLA.

Qui l’hagi conegut  en els seus darrers anys de vida, la recordarà com una dona velleta, de mirada blava i clara, amb el cabell blanc sempre recollit en un monyo i permanentment activa.

Va morir amb 93 anys. Mitja hora abans es va llevar del llit, es va rentar, perfumar i tot seguit es va pentinar, com havia fet fins llavors,  després se'n tornà al llit i ja no s'aixecà més; havia emprès el darrer viatge; aquell que no té retorn. Se n'havia anat com havia viscut, autosuficient fins el darrer moment, de puntetes i sense fer massa soroll. 

Maria Carme Poblet Casanovas