SOM TENDRESA
És massa d’hora; tu encara dorms. Pausadament i
amb molta subtilesa, faig lliscar la punta del meu dit índex tot
resseguint amorosament la teva esquena. Tu continues dormint i jo per
res del món pretenc importunar el teu son i me’n retiro. Descalça, em
dirigeixo cap a la cuina. El terra és fred, però en contrast, l’escalf
d’un incipient raig de sol, escolat per una ranura del finestral,
m’atrapa, i acarona càlidament tot el meu cos de dona madura. Em preparo
un cafè, tot contemplant la foto dels
nois, que s’han fet grans i ja fa temps que volen per compte seu, i se
m’escapa un mig somriure, tot pensant, amb una certa besllum d’il·lusió,
que ara, que ja no anem darrere de fer el cim de l’Everest en una setmana, ni de, molt menys, voler atrapar
la lluna amb una mà; ara som afortunats, en adonar-nos que tenim tot el temps del
món per a estimar-nos, i més. Serà com tornar a començar, però amb tot un
degoteig d'experiència a sobre i amb menys camí per recórrer.
Maria Carme Poblet
Maria Carme Poblet
És una carícia a l'ànima el teu escrit...
ResponEliminaGràcies!
Elimina