"En Marimon s’havia llevat a les vuit del matí; estava com si s’hagués begut tres ampolles de vi i encara li durés la ressaca: es trobava molt neguitós, no havia pogut dormir gaire, i quan ho feia era per tenir uns malsons d’allò més esgarrifosos; abans de posar-se al llit, s’havia begut la meitat d’aquell beuratge que li proporcionà la Marianela; tenia un gust amargant i el deixà ben atordit durant una bona estona, però no aconseguí agafar el son fins ben avançada la nit, encara que s’hauria estimat més estar de vetlla sense dormir gens que no pas anant tota la nit d’un costat a l’altre, corrent dins la foscor d’uns paratges feréstecs i desconeguts del tot per ell, perseguit per un grapat de monstres enormes, que llençaven foc per la boca; es trobava corrent per un bosc carregat d’arbres, amb unes branques que semblaven tentacles, movent-se d’un costat a l’altre, i ell, intentant esquivar-les com podia, cercant en va on refugiar-se. El cos li bullia de cremor pel foc que llençaven aquelles criatures diabòliques. Per sort, els monstres no l’arribaren a atrapar mai, malgrat tenir-los contínuament gairebé a tocar; perquè, insòlitament, les seves dues cames corrien soles i de l’esquena no en sortia cap gep, ni li feia mal res, però el foc que treien per la boca aquelles terrorífiques criatures cremava com les brases d’una foguera, i els brams que deixaven anar amb cada bafarada de foc eren terriblement esfereïdors. Volia cridar i per més que s’hi esforçava, la veu no li responia, semblava engolida dins les profunditats fosques i tenebroses d’aquell entorn. Estava rodejat per infinitat de portes que s’obrien i es tancaven ràpidament, mostrant ara pits, ara culs, ara penis...; només deixaven veure això, com una pèrfida visió, tot convidant-lo a creuar-les, insinuant que més enllà d’aquelles entrades hi havia tot un món de plaer. Ell no hi confiava; darrerament no confiava en res que li fos desconegut, i tot aquell malson ho era. El vent udolava esverat, i junt amb els crits i gemecs d’aquells monstruosos éssers i el foc que deixaven anar a cada pas, li semblà que havia caigut més enllà de les profunditats del mateix infern. De sobte, una petita espurna de llum intermitent i rogenca el posà en alerta, només un moment, perquè tot passà en un instant: un voltor negre amb ales vermelles i ulls de foc li passejà el seu aleteig per davant dels morros, i ho féu amb tanta rapidesa que li provocà una sensació de cremor al rostre. Immediatament, la petita espurna de llum desaparegué, i tot es tornà altra vegada terriblement fosc. Enmig d’aquella negror, només s’hi albirava aquella munió d’imperfectes criatures. Ell es protegia la cara amb les dues mans, el seu plor era insonor i els seus crits d’auxili se’ls havien engolit aquells monstres de foc. Les portes cada vegada s’obrien i es tancaven més sorollosament. Només podia anhelar que claregés d’una vegada, i amb la llum es fes fonedís aquell malson, i tot tornés a ser normal. I certament, els malsons tard o d’hora també s’acabaven. Però acabat el malson, després li arribà un mal despertar, que l’obligà a tornar a començar de nou, amb totes les incerteses del seu malaurat destí, que de normal no en tenia res"
© Maria Carme Poblet Casanovas
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada