NOVEL·LA - SIRENA D'AIGUA DOLÇA - Segon tastet

                  SEGON TASTET DEL PRIMER CAPÍTOL

L'udol del ca m'empeny a seguir. Camino a quatre grapes com un gos del carrer. Sense nord, ni destí. Ves que no acabi a la gossera!

                    En Pau

"Aquell vespre en Pau va decidir no agafar l’ascensor com tenia per costum quan anava a ca la Marta. Potser perquè darrerament faltava molt al gimnàs i necessitava desfer els nusos i l’excessiva rigidesa de la seva musculatura? Podria ser. Qui sap... O potser per una mena de trasbals que per moments l’havia desorientat del tot; provocat per aquell jove vestit de motorista, amb la cara descoberta, sostenint un gros casc amb una mà, que mai havia vist fins ara, que s’ha creuat amb ell just al portal d’entrada, i li dirigí una mirada burlesca que refulgia una mena de notori menyspreu cap a la seva persona. O bé una cosa semblant. I damunt, aquell tipus ni tan sols s’ha molestat en dissimular un mig somriure. 

“S'estava enfotent de mi?” 

No va poder evitar, un cop va estar dins del vestíbul de l’edifici, de mirar-se de dalt a baix, palplantat davant l’enorme mirall adherit al centre de la paret lateral dreta d’aquella ampla zona just entrar dins l’edifici, per si duia una taca a la camisa, la corbata mal posada... O què coi sigui que pogués cridar l’atenció més del compte. Es va mirar de tots costats i, tret d’un front ple de lluïssor, no va veure res d’anòmal. Res que pogués provocar el riure d’un estrany.

“Hi ha gent ben sonada.”

O potser és que aquell jove endevinava quina era la seva destinació, pel seu semblant d’home en zel, que li supurava per totes les porositats frontals en forma de suor pesant, de vell cansat, i a ulls d’aquell jove, potser fins i tot patètic, i se’n burlava...

I malgrat que l’ascensor estava a la planta baixa, a punt perquè qui volgués el pogués utilitzar, el cert, és que aquell dia sigui per una cosa o per una altra, no el va agafar. Va pujar ben de pressa les escales que el conduïen al pis de la Marta, talment com si un ésser estrany i malèfic l’empaités pel darrere. Un cop davant de la porta d’entrada al pis, i de forma instintiva, és a dir: sense pensar. Igual que un objecte inanimat que es mou per inèrcia, sense control de cap mena, va prémer el timbre, una, dues, tres vegades. Ningú el va obrir. Tampoc ho va trobar estrany donat que la Marta no tenia per costum obrir-lo. I doncs perquè coi avui premia el timbre amb tanta insistència? Ell, ja tenia la clau que obria aquella porta.

Ben cert que aquell jove desconegut l’havia ben destarotat.

Donava per fet, però, que ella l’estava esperant. Segur que el sorprendrà amb algun dels seus jocs de seducció. Potser reposant damunt del llit, amb la seva llarga i ondulada cabellera brillant i bruna tapant-li part del rostre i lluint aquell cos tan ben esculpit i completament nu; o endinsat dins un d’aquells setinats bodis de color negre, vermell o malva, clavant-li una de les seves mirades amb caiguda de parpelles inclosa, que li provocaven tanta trempera. La imaginació bullia dins seu i se li tornava cada cop més sucosa. Finalment, no hi hagué altra opció que tocar de peus a terra. Es va posar la mà dreta a la butxaca de l’americana i en sostragué una clau; va posar-la al pany tot donant-li un moviment giratori, fins que la porta es va obrir; després de tancar-la, amb un cop força sonor, com ho feia sempre per donar a entendre que ja havia arribat, es va endinsant cap a l’interior del pis. I mentre avançava a poc a poc pel passadís que dona a les habitacions anava cridant a la dona:

- Rateta! Rateta, bona rateta...

El seu entonat crit no va obtenir cap resposta. Sabia com li agradava a la Marta amagar-se i sorprendre’l, juganera com era. Així que tampoc li estranyà gens el seu silenci per resposta. Va avançant molt lentament, fins a arribar a l’habitació de la dona. A cada pas va revivint les darreres trobades, totes elles carregada d’una efervescent sensualitat.

Com delectava ara per tornar-la a abraçar. Just havia passat una setmana des de la darrera trobada. No podria viure sense aquestes estones plenes de lascívia i més coses, totes elles ben sucoses, talment com el suc d’una maduixa, una taronja, una figa..., en la seva maduresa. Aquella dona el tenia totalment abduït, bé prou que ho sabia. Sentia dins seu com li bullia la sang i amb quina escalfor ho feia. Un desig que li cremava les entranyes, talment com si haguessin estat marcades amb ferro candent.

Només entrar a l’habitació de la Marta, va rebre la primera batzegada.

- Oh Déu...! Oh Déu...!

Va ser impactant; talment com una forta i cruel fuetada al rostre.

Així que ben poc li durà el goig de les seves fantasies, cuinades a foc lent, dins l’imaginari món dels records més preuats i més recents. Tot de cop el seu univers de fantasies es feu sobtadament fonedís, deixant pas a un immens i devastador paisatge color de nit, sense estels ni lluna. Un espai trencat en mil bocins, o esbiaixat de dalt a baix. Allò que veia no tenia sentit..."

©: Maria Carme Poblet