SIRENA D'AIGUA DOLÇA
Tastet del llibre:
“Sous les pavés, la plage!”
"Que lluny queden, pensa en Tomàs Sanàbria, les llambordes parisenques i aquella reeixida platja. Els ideals més utòpics s’han fos ja fa temps a cops de realitats gens utòpiques. Gira el món i gira la vida.
Que lluny queda tot plegat. I quantes pedres per ensopegar. Ells dos, en Pau Ramoneda i ell, s’han fet grans; i ben poc, o res, en queda d’aquells llegendaris ideals que ara, almenys a ell, ja del tot aburgesat, no li serveixen per a res. Ell pensa que les revolucions duren el que han de durar. Potser fins a on els deixen que duri tota aquella colla de privilegiats intocables que mouen les regnes del món, que fan i desfan com més els convingui. Ara enverinen ferides, ara les desinfecten. Ara dicten normes, ara les treuen..."
"La Glòria està nerviosa i espantada. Mentre va entomant glopades del cafè acabat de fer, tot ensumant aquell aroma, no pot evitar evocar records, tots ells de vivències entranyables i familiars d’un temps on encara no se li havia barrat, ni de bon tros, el camí cap a l’esperança. De quan la seva família eren primer dos membres per passar al cap de poc temps a ser-ne tres; i plegats reien i feien gresca i es podria dir fins i tot que era feliç; tot el feliç que es pot arribar a ser tenint en compte la seva circumstància personal que la feia diferent de la resta. Tenia un bon treball a la Universitat que li donava moltes satisfaccions. A la feina era molt valorada i respectada. Uns mesos abans d’allò de la Montserrateta havia iniciat un interessant i engrescador treball d’investigació. Des de ben joveneta quan les altres nenes jugaven amb nines i demés joguines pròpies de la canalla, ella llegia llibres de física que treia de la biblioteca del barri. Volia saber-ho tot de la mecànica quàntica. Havia quedat atrapada dins aquell univers de microcosmos, molècules, àtoms... Era el seu món. Llavors no en tenia d’altre, a part d’aquella mena d’amor platònic que havia tingut amb el Richard, fins que uns anys més tard conegué en Pau, un home madur, divorciat i sense fills que la feia sentir segura i protegida. Es van casar i al cap de poc va arribar la Montserrateta, i més tard el Pinxo, la joguina de la seva filleta, que se l’estimava amb bogeria. Amb tots ells va haver de compartir el seu temps i ho va fer de bon grat. I tant que sí!
La seva obsessió com a científica era treballar per ajudar a trobar la fórmula que permetés unir les grans teories de la física, en un TOT.
La teoria de la relativitat general i la mecànica quàntica han estat els dos grans puntals de la física contemporània, però al mateix temps descriuen universos del tot diferents. Per separat ambdues funcionen molt bé; però unides, ara per ara, són del tot incompatibles. Einstein va morir sense trobar una fórmula que unifiqués les dues teories. Així mateix, Einstein semblava mantenir-se força recelós cap a la visió sostinguda d’alguns científics que lideraven el camp de la ciència quàntica. Físics com Heisenberg o Schrödinger van introduir conceptes que s'allunyaven absolutament del realisme; com que un àtom podia estar intacte i desintegrat al mateix temps, o un gat viu i mort alhora; aquest darrer, convertit en l'exemple metafòric més famós de Schrödinger.
Amb l'ànim de trobar la fórmula d'unió entre les dues grans teories, per part de reconeguts científics es feren nous avenços, però cap d'ells, molt importants per si sols, junts no assolien aquell TOT tan cobejat científicament.
El cervell de la Glòria treia fum de tant que l’espremia, engrescada com estava col·laborant amb altres científics a trobar la fórmula del tan rebuscat TOT.
En Pau, com a marit, l’admirava i se’n sentia orgullós. Constantment li regalava paraules plenes d'afecte. Ella complia amb la seva obligació com a esposa, a la seva manera, però de bon grat, no pas eixorca de sentiments de cap mena com ho feu després d’allò de la Montserrateta; fins que tot se n’anà en orris i les desgràcies arribaren en cascada perdent treball i oremus alhora.
Arribat a aquest punt els records comencen a lliscar pendent avall i els ulls se li humitegen.
On primer es notà la seva gran davallada fou en el treball, sempre tan pulcre, tan racional, i sobretot en total concordança dins els paràmetres estrictament científics, per, d’un dia per l’altre, anar, amb fixació malaltissa, a la recerca de mons paral·lels on retrobar-se amb la seva filleta morta. A la nit tenia malsons, la nena se li apareixia plorant demanant-li ajut tot allargant el braç i estenent la seva maneta cap a ella, però la Glòria no aconseguia mai arribar a agafar-la per molt que ho intentava una vegada i una altra, fins que finalment es despertava tota amarada de suor i una gran pena. Finalment el seu defecte, o la seva peculiaritat psicològica, que li venia de naixença i s’havia mantingut dins un protector hivernacle, fins que arribà la traïdora petjada de la mort a la seva vida, li acabà jugant una mala passada. Fou reclosa en un sanatori mental amb el vistiplau del seu marit. I tot per aquell afer que va posar en clara evidència que alguna cosa no rutllava bé del tot dins el seu cervell..."
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada