LA MEVA ÀVIA
 |
| Antònia Civit Farran |
 |
| Andreu Civit Farran |
L’Antònia Civit Farran, la meva àvia, la padrina Antònia
per als seus besnets, va tenir una joventut força dura, a més de tocar-li viure
en un temps fosc i enrarit. Quan esclatà la guerra encara no havia
complert trenta anys i just feia dos anys que havia enviudat, quedant sola amb dues filles de set i cinc anys: la Carme i la Consol. Del matrimoni amb el Francesc Casanovas havien nascut quatre fills; malauradament els seus
dos primers: un nen i una nena, van morir al cap de pocs dies de néixer; això, i la mort del seu home va ser un dol
que portà de per vida. També la mort del seu germà
Andreu que va morir a l'edat de disset anys defensant com a voluntari la
República, va suposar un gran trasbals per a ella i tota la família de cal Sants.
Sense el seu home,
l'avi bo que no vaig arribar a conèixer, i amb dues nenes petites que alimentar se li
presentava un panorama força difícil; però era una dona forta i treballadora, i
per guanyar uns pocs diners cercava treball allà on fes falta. L'ajut de la
seva família de cal Sants, va ser fonamental; mentre ella treballava les dues
nenes estaven segures a casa els avis; segures i en
bones mans.
I
a on podia trobar feina la meva àvia en aquell temps de guerra...?
Doncs
va ser fent de cuinera a l'Hospital militar establert per la República a un hostal de les Masies de l'Espluga de Francolí. La va anar a buscar el noi de cal Sopes, en
Miquel Guasch. La República tenia un deute amb els
de cal Sants i sabia que l'Antònia cuinava molt bé.
Allí, no solament cuinava; en les èpoques àlgides de ferits i malalts, també ajudava en el que fes falta.
La
meva àvia cuinava meravellosament bé, segurament com gairebé totes les
àvies i mares que les persones que ja tenim una certa edat puguem recordar;
personalment en puc donar fe. Gràcies a tot el que ella em va contar, i coses
que em va afegir el meu pare, que aquest déu-n'hi-do
la d'històries que sabia, atès
que passà bona part de la guerra a casa els seus avis de la Granja,
masia que es
troba a escassos 500 metres d'on la República hi havia muntat l'Hospital, vaig acumular molta informació; alguna em serví per a crear els personatges de la Montserrat i el
brigadista
Gerard del meu primer llibre: PLUJA SOBRE TERRA MOLLA.
La
primera presentació de la novel·la la vaig fer a la població de
Vinebre, l'agost de 2014. La segona, al Museu de la Vida Rural de
l'Espluga de Francolí el novembre de 2014. Allí, es va quedar un
exemplar del llibre.
Qui
l’hagi conegut en els seus darrers anys de vida, recordarà la meva àvia com una
dona velleta, de mirada blava i clara, amb els cabells blancs sempre recollits en
un monyo, i permanentment activa.
La padrina Antònia va
morir amb 94 anys. Feia dos dies que estava ingressada a l'hospital. A primera hora del matí del segon dia, sense l'ajut de ningú, es va llevar del llit, es va rentar,
perfumar i tot seguit es va pentinar com havia fet fins llavors, després
se'n tornà al llit i ja no es va llevar més; havia emprès el darrer viatge; aquell que no té retorn.
Se'n va anar talment com sempre havia viscut, autosuficient fins al darrer moment, de
puntetes i sense fer massa soroll.
Maria
Carme Poblet
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada