FIBROMIÀLGIA I ENCEFALOMIELITIS MIÀLGICA

Aquest és un relat  que ens mostra una petita part de la realitat invisible d'un gran nombre de persones, sobretot dones. Dones que formen part d'una realitat social sovint incòmoda i infravalorada.

DICOTOMIA

Una veu li traspassa els sentits, talment com una afilada sageta, i la transporta de nou a una altra realitat:

- S’ha acabat-. Li diu la dona vestida de blanc.

Ja pot obrir els ulls, i ho fa a poc a poc,  igual o semblant, potser, com qui obre una caixa màgica, que pot esdevenir la caixa del tresor o, en el pitjor dels casos, la caixa dels trons. Està marejada. És el que té que el  cap d’una  no pari de donar voltes i més voltes... Té els ulls plens de guspires, envaïts per la llum  grisa i rutinària d’un hospital qualsevol. A ella no li agraden els hospitals, ni els metges, ni les dones vestides de blanc... Ni tampoc les seves olors... 

- D’aquí a dos dies tindràs el resultat del TAC a la consulta del teu metge... Desitjo que tot vagi bé, Glòria-. Li diu la dona de blanc.

Les seves paraules mostren un cert grau de compassió. Veus, això tampoc li agrada! Avui, no sap per què,  ho percep tot  amb més virulència que mai. Fa massa que el cervell la corseca amb mil i un mals pensaments... I a sobre, la dona de blanc l’anomena pel seu nom. I no la coneix de res! Però què s’ha cregut aquesta! Ella no sap pas com es diu la dona de blanc... I damunt li desitja que tot vagi bé!

“Que potser es pensa que no ho sé que parla per parlar...?”

Per tota aquesta colla, ella sent que tan sols és un membre més del ramat extret de la cleda per anar a raure a les seves mans. I ells, tot sovint, en fan el que volen. Això, sobretot, pensant en  aquell homenet mig encorbat, de parla argentina i neuròleg de professió, que malgrat portar-li tot un seguit d’informes que mostraven totes les seves intoleràncies medicamentoses,  i que ell ni tan sols es va mirar, li va receptar un medicament que, segons ell li va gairebé afirmar, li curaria la migranya.  

Sí, la migranya! Una migranya amb vòmits i espasmes, que ve arrossegant de forma intermitent d’ençà que li van diagnosticar una Fibromiàlgia, i més endavant una SFC - Encefalomielitis Miàlgica.

“Coi de metge! I jo, burra de mi, li vaig fer cas: vaig comprar aquell medicament a la farmàcia, tot especificant que fos sobretot d’una determinada marca, tal com em va recalcar encaridament, aquell neuròleg de parla argentina.”

Per tot plegat sentia una enorme impotència.

Se sentia fràgil.

Petita.

Poca cosa.

No res...

 No es podia treure del cap en com havia derivat tot en tan poc temps. Una ja no es pot refiar ni dels metges. Alguns, no pas tots afortunadament, semblen més uns delegats de les farmacèutiques que altra cosa.

“En mala hora me’l vaig escoltar a aquell homenet mig encorbat. No solament no m’ha tret la migranya aquell medicament que em receptà, sinó que me n’ha fet venir el doble i no se me’n va amb res.”

La malaltia que venia patint la Glòria és d’aquestes malalties cròniques anomenades invisibles, que s’havia agreujat enormement a partir de la ingesta d’una variada quantitat de medicaments; medicaments receptats per metges, no pas per cap curandero o bruixot. Medicaments, que a més de no curar-la ni alleugerir-li els símptomes de la malaltia, el que van fer va ser intoxicar-li l’organisme, fent que el seu estat empitjorés progressivament,  negant-li poder viure una vida amb un cert grau de dignitat i qualitat.

Surt al carrer i aixeca els ulls per mirar l’infinit com cercant alguna resposta. Però res.

L’infinit, ni parla, ni escolta.

L’infinit només ens observa.

Si l’infinit tingués color, segur que avui seria d’un aclaparador i trist color gris. Gris com el cel d’avui. Aquesta grisor li encongeix l’ànima. Fa massa temps que el color i la bonança desaparegueren de la seva vida.

Ensuma l’olor de l’aire, que passeja tranquil i burleta per davant del seu nas.  De cop i volta una  pluja l’agafa desprevinguda i sense paraigua.

- Coi de mala sort!

Aquella emmurriada  pluja es va dipositant damunt seu mullant-li la cara, les mans, els peus... No pot fer altre que deixar-la caure i seguir caminant. Notant com el seu cos es va vestint de llàgrimes, com perles transparents, de dol, o tal vegada d’esperança. No ho té massa clar. Encara és aviat per saber-ho. Ara, només sap que aquella pluja apaivaga un poc el dolor profund de la seva ànima, que de mica en mica es va deixant amoixar per la pluja.

- ¡Señorita...!

La Gloria va seguint a pas lent i sota la pluja, que cada cop agafa més embranzida. Com si el crit de “señorita” no anés amb ella.

Tot de cop un cotxe frena a prop de la vorera, davant mateix de la Glòria; del seu interior hi surt un home de baixa estatura, mig encorbat, que la convida a pujar al cotxe.

La Glòria es queda muda per moments. L’home l’ha agafat per sorpresa. No sap què dir.

- Por favor señorita, suba al coche-. I agafant-la pel braç l’ajudà a introduir-se a l’interior de l’automòbil.

La Glòria seguia sense dir res. No s’ho podia creure... Si era aquell homenet mig encorbant de parla argentina i neuròleg de professió... El mateix metge que li va demanar el TAC.

- Dígame donde vive y la acompaño hasta su casa. Hoy no es un buen dia para pasear sin paraguas. Y en su caso aún menos.

- Vinc de fer-me el TAC...

- Sí, lo sé...  ¿Y como se encuentra ahora...?

- Avui em fa mal tot. Tinc dies de tota manera...

- Normal. Ah por cierto, el TAC ha salido bien.  Mejor pásese por mi consulta el jueves a primera hora, con los informes de otros médicos, y miraremos de ajustarle una medicación que le pueda ir bien. El medicamento que le receté para la migraña es mano de santo para muchos de mis pacientes. Claro que siempre puede haber una excepción...

Ara, la Glòria se’l mirava d’una altra manera; potser sí que l’home li va receptar el medicament amb la intenció de fer-li un bé, no pas per un interès personal seu i de les farmacèutiques... Vés a saber... Tot i així no va contestar, perquè ja ho tenia decidit: no pensava tornar més a la seva consulta. Ara pensava planificar la seva vida d’una altra manera, donant-se prioritat a ella mateixa per damunt de tot. Sap que els medicaments que s’ha pres fins ara en comptes d’ajudar-la li estan manllevant la salut, per tant per què perdre temps i salut fent, possiblement, de conillet d’índies altra vegada...? No, ara cercarà ajut amb metges que a més d’utilitzar la medicina convencional, i tenir grans dosis d’humanitat i empatia pels malalts, treballin també el camp naturista, i cuidarà molt l’alimentació, el cos, la ment, l’esperit...

Res de tòxics, a poder ser, ni químics, ni humans.

                                 ***++***++***

Maria Carme Poblet