TARDOR

Amb la mirada acarono
la catifa de fulles seques,
escampades pel terra humit

d’una despuntant i somnolenta tardor.

Per què, qui diu que la tardor
no necessiti ser acaronada?

M’arriba el trist repicar de campanes

del campanar gòtic de l’església,
que s’aixeca altiu i majestuós

entre terrats i teulades.

L’aire humit, present i colpidor, em penetra,

esmunyint-se’m fins al moll de l’os.

Un sentiment viu i punyent

em travessa de punta a punta

l’ànima ferida i malmesa.

Potser, ferida de mort.

I, ben a prop de tot,

 l’agut udol del voltor, sempre a l’aguait.

Maria Carme Poblet