Tastet de la novel.la L'ALLARGADA OMBRA D'UNA PERVERSIÓ
"Els anys 20 foren
anys de prosperitat econòmica pels Estats Units. Com deia Galbraith, “els més
rics s’enriquiren molt més de pressa que els pobres deixaren de ser-ho”.
L’afany per enriquir-se de pressa i sense el més mínim esforç es va escampar
arreu del país. La corrupció estava servida. Hi havia qui comprava terrenys a
baix preu i al poc aquests terrenys augmentaven de valor sense motiu aparent.
Aquesta manera de fer va anar creixent dia a dia. Al final l’especulació va
arribar a la Borsa. Els negocis eren ràpids i beneficiosos. Gairebé tothom es
va sentir atret per aquesta manera fàcil de fer diners, fins i tot els petits
estalviadors; fent-la, molts d’ells, el
seu únic mitjà de vida, creient que allò no se’ls acabaria mai.
El 24 d’octubre de l’any 1929, va ser un dia
maleït. Un dia conegut com el dijous negre. Es va produir una fallida del
mercat de valors de Nova York. Dos anys abans la caiguda del mercat de valors
s’havia donat a Alemanya, un any abans a Gran Bretanya i el febrer de 1929 a
França. Era evident que el sistema capitalista estava tocat, i per a molts,
també enfonsat. Aquella fatal esllavissada econòmica va mostrar una altra
realitat encara més crua: va anar seguida d’una onada de suïcidis.
El vell Sr. Panadella, feia dies que estava
inquiet, molt inquiet. Darrerament no parava de rebre males notícies del seu
administrador. La passada nit, estava frenèticament salvatge, com posseït,
només entrar a l’habitació del jove Panadella. El noi, restava silent com
sempre, assegut damunt del llit, nu de cap a peus; havia estat educat en
l’obediència extrema. La seva cara angelical i espantada excitava enormement al
vell, que estava vermell com un diable amb els ulls plens de lascívia
malaltissa. Agafant el jovenet pel cabell l’amorrà bocaterrós damunt la vànova
del llit, i amb la força d’un animal salvatge,
com de costum, va culminar el seu depravat crim, trencant en mil bocins,
una vegada més, la malmesa innocència del noi. Un cop finalitzat aquell brutal
i despietat acte, el vell abandonà l’habitació. Al matí, el jove Panadella es
va aixecar com cada dia, es va dutxar amb aigua freda, fregant-se el cos una
vegada i una altra..., com també ho feia cada dia, fins que finalment li sortia
el plor, com li acabava passant cada dia. El plor, l’ajudava a sobreviure.
L’aigua seguia caient i ell seguia plorant.
Va sortir de la dutxa coixejant. Com cada dia la
donzella li tenia l’esmorzar a punt. Com cada dia el xofer l’acompanyà a
l’escola. Semblava que per al jove Panadella, aquell era un dia qualsevol.
Aquell dijous, va sonar el telèfon a mig matí. El
vell Sr. Panadella, tremolosament, el va despenjar; estava pendent d’aquella
trucada que havia de determinar el seu futur.
Van ser males notícies. L’esperança que encara
tenia, es va esvair de cop. L’administrador les hi resumí amb dues senzilles
paraules: “ruïna total”.
El vell Sr. Panadella, va ser un dels ciutadans que
no va ser capaç d’aguantar la pressió de ser un home arruïnat. Es va llençar per la finestra del seu
domicili de Nova York. Un tretzè pis, situat a ple centre de l’illa de
Manhattan. S’havien refugiat a Nova York fugint d’aquella luctuosa gran
pandèmia de grip, amb la intenció de retornar a París en el moment oportú. Mai
ho van fer. Es varen instal·lar allí definitivament, atrets per aquella enorme
i florent prosperitat. Ells, que eren ja rics quan van arribar a Nova York,
rics i sobrepassant la setantena d’anys, amb un tancar i obrir d’ulls es van
convertir en multimilionaris... Allò era
un no parar. I, ara... Ara, tot se n’anà en orris.
En el moment dels fets, el jove Panadella era a
escola. L’escola més elegant i distingida de Manhattan, com li corresponia, per
ser l’hereu d’una molt distingida família. Semblava un dia qualsevol. Un dia de
tants... Però no, finalment, aquell dia, va suposar per a ell el final d’una
tragèdia oculta, i, alhora, el començament d’un futur incert. Molt incert.
Dret, darrere els vidres dels grans finestrals, el
jove Panadella, tot i semblar que pensa, no fa altra cosa que exorcitzar la
ment. Ara per fi tot aquell malson s’ha acabat. Ell, però se sent buit i brut.
Molt brut. Podria pensar amb el fàcil que seria acabar amb tot, obrint la
finestra i saltant al buit, però no, el jove Panadella, tot i semblar que
pensa, ja fa temps que gairebé ha deixat de fer-ho això de pensar. Dret,
darrere els vidres, amb la ment lliure, només pot observar tota una filera de
gratacels, gairebé uniformats, i tota la grisor d’una ciutat morta. I ell,
atrapat dins aquell cercle de foscúria, es percep com l’únic fantasma que
l’habita. Sol, terriblement sol.
No té amics, ni ideals, ni gairebé consciència...
Mala peça al teler!
Pels joves de la seva edat és un estrany, un noi
rar. Les noies que fins ara se li apropaven per confraternitzar amb ell,
atretes pel seu més que agradable físic, i perquè sabien que era un noi de bona
família, és a dir: d’una família rica, acabaven enretirant-se, esgotades per
l’esforç i per la inutilitat de la seva acció d’apropament. Ell és dur i
inamovible com una roca. No l’interessa altra cosa que no sigui estudiar i
aprendre. Gairebé com una obsessió. La seva única obsessió, de moment. Ara, tot
ha canviat per a ell.
No pensa, cert, però tot sovint es pregunta: “Qui
sóc, jo, i què hi faig en aquest món...?”
“I ara... Què faré, ara...?"
© Maria Carme Poblet Casanovas
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada