Tastet de PLUJA SOBRE TERRA MOLLA, edició actualitzada
"La Meritxell es prengué un any sabàtic. Bé, sabàtic, sabàtic..., no pas del tot.
Ara, instal·lada amb la Neus i en
Marcel a la masia de l’avi Fidel, a Prades, haurà de portar una vida
tranquil·la, recomanació del metge..., i de la Neus, sobretot de la Neus. I era
per la Neus, que sense pensar-s’ho massa, s’havia embarcat en aquella deliciosa
aventura. Allí, en plena naturalesa es dedicava al descans i a la lectura;
devorava novel·la, poesia, història... Els seus amics havien aportat a la masia una àmplia
biblioteca. A part, dedicava unes hores al dia al seu treball de representació.
Internet la connectava amb qualsevol punta del món. La Neus, per la seva part, es llevava a les
sis del matí, quan el gall del corral llençava el primer cant matinal, i
després de prendre’s un cafè amb llet es
dirigia cap al seu taller de pintura: una habitació gran i diàfana,
situada a la part posterior de la masia. Tres hores més tard les dues amigues
esmorzaven plegades. Parlaven de tot i de res. Qualsevol detall senzill,
insignificant als ulls de molts, per a elles dues, i en aquell lloc màgic i ple
de bones energies, cobrava una dimensió astral, que traspassava tots els límits
imaginables. I reien, reien moltíssim. Les seves rialles ressonaven fins a
l’altra punta de la masia.
Diàriament les dues amigues sortien una estona a
passejar. Donaven tant de si aquelles passejades... La Neus les ben aprofitava
per a crear esbossos tot aturant-se a cada raconet que a ella li semblava
especial. La Meritxell, ara, era la seva model. A ella li agradava això de fer
de model. Ves qui li ho havia de dir a la petita i rabassuda Meritxell que
algun dia faria de model... Clar que de model, el que se’n diu model, també en
feien les pedres del camí, les flors
silvestres i els núvols mal forjats que de tant en tant dibuixava el cel i que
compartien protagonisme amb ella. Allí, en aquell entorn, la Meritxell havia
après a distingir les diferents olors de la natura, i quan la Neus plasmava en qualsevol de les
seves pintures, una flor, una planta, un arbre..., ella podia percebre aquella
mateixa olor que originàriament havia flairat.
La Meritxell, que estava acostumada al bullici i a
l’activitat constant a Barcelona, no va tenir cap problema en deixar-se endur
per aquella calma bucòlica, plena de pau i harmonia, que es vivia junt amb els
seus amics. En Marcel arribava de treballar a primera hora de la tarda; algun
cap de setmana es reunien amb ells els amics de sempre, i s’acabava muntant tot
un guirigall de rialles i bon rotllo. En altres ocasions rebien la visita dels
pares i l’avi d’en Marcel i tot sovint rebien també la visita del tiet Jaume i
la tieta Dora. Els pares de la Meritxell no entenien massa la decisió de la
seva filla, però la respectaven. Ella parlava amb ells cada vespre, i ells,
malgrat la distància, se sentien acompanyats. Per a la Meritxell aquella
experiència era el més semblant a l’estat de felicitat que hagués pogut somniar mai.
Però no tot era bucòlic. El diari de cada dia i
també la TV, els posava al dia de tot el que passava al món. Les notícies no
eren gens alentidores. La greu crisi econòmica està fent veritables estralls.
Moltes persones perden el seu lloc de treball. Alguns no poden pagar les
hipoteques o el lloguer dels seus habitatges, i d’un dia per l’altre es veuen
desnonats de la que havia estat fins ara casa seva. El sector de la construcció
és el que l’està notant més, i de retruc també se’n ressenten els negocis que
hi estan relacionats. El sector públic i les companyies aèries són els altres
grans perjudicats. Les previsions dels entesos són força pessimistes. Estafes,
corrupció, malversació de diner públic... Aquell migdia, però, una notícia del
telediari els fa parar tota l’atenció i remunta a la Neus, per moments, a un
passat que tenia força oblidat:
“El director general i el gerent de la companyia de
vols de baix cost, Vuelos Istramar, estan des de fa deu dies en parador
desconegut. Els cinquanta treballadors de l’empresa feia tres mesos que
únicament cobraven el 60% del sou, quan els dos directius de la companyia van
aixecar el vol, mai millor dit, deixant de pagar-los-hi la darrera nòmina i les
quantitats endarrerides i estafant també a milers d’usuaris que havien avançat
el pagament dels bitllets d’uns vols que mai s’arribarien a enlairar”.
- Vaja, Neus. Ja veus de quins uns te’n vas
lliurar... Sort en vas tenir, perquè d’arribar a treballar en aquell lloc vés a
saber com hauries acabat. De la mala gent poca cosa de bo es pot esperar.
- Tens raó, Meritxell. Deu ser certa aquella dita
castellana: “no hay mal que por bien no venga”, atès que no vaig entrar a
treballar a Vuelos Istramar, només pel resultat d’una analítica, tot i que el
director en cap m’havia donat per admesa dos dies abans, amb tot un seguit de
compliments cap a la meva persona, sense deixar de mirar-me de dalt a baix, amb
ulls de garrí degollat. Va ser un enorme xoc assabentar-me d’aquella manera que
jo era portadora del virus de la Sida. En un primer moment em vaig sentir
acabada del tot; trencada en mil bocins... I ja veus, ha passat el temps i ara
estic aquí feliç, plena d’amor i esperança. Molta esperança.
La
maternitat no havia estat mai un objectiu a la vida de la Meritxell, com tampoc
ho era tenir una parella. Avui en dia la solteria ha deixat de ser un estigma.
Ara, veient com el seu ventre s’anava fent cada dia més voluminós, i notant les
estrebades i les minúscules acrobàcies dels dos petits estadants d’aquell
reduït habitacle, se sentia immensament satisfeta. Sí, eren dos: nen i nena.
Tot plegat l’omplia d’una melancòlica però profunda felicitat. Diuen que totes
les persones estem marcades per un destí, i la Meritxell pensa que de ser cert,
potser aquest és el seu: portar dins les seves entranyes els fills dels seus
estimats amics, fent així possible el desig de maternitat de la Neus.
Tanmateix, el sentiment d’estimació i amor que ha sentit sempre per la Neus, i
ara, per aquestes criatures que creixen dins el seu ventre, és tan immens, que
el sol fet de poder viure aquesta experiència i ser l’enllaç entre les vides
dels seus amics i d’aquells meravellosos éssers que s’havien ben
instal·lat dins seu, no és comparable a
res. És la cosa més gran que li podia passar..."
2ª edició actualitzada: febrer 2019
© Maria Carme Poblet Casanovas
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada