DISCURS DE PRESENTACIÓ DE LA NOVEL.LA "PLUJA SOBRE TERRA MOLLA" EN EL TRANSCURS DEL SOPAR LITERARI DEL XXXII PREMI DE NARRATIVA RIBERA D'EBRE

Donat que, per problemes de salut, aliens a la meva voluntat, no podré fer totes les presentacions que voldria, a continuació us deixo un detall del discurs de presentació a Vinebre, en el que, a part de parlar un poc de la novel.la, intento donar una explicació de com, sense gairebé adonar-me’n, vaig caure en aquesta mena de vici: de lletres, mots, històries, personatges de tota mena... i embolica que fa fort. Em refereixo a una mena de vici, que t’atrapa, i t’atrapa... I al final, no saps ben bé com, però t'hi acabes casant.

Ah! En poso només un detall, perquè es veu que part de la meva família que m’acompanyava, es van adormir abans  de jo acabar el meu discurs, de llarg que em van dir que era.  I mira que hi vaig posar empenta i passió... 

Bé, bromes a part, va ser una nit entranyable i molt grata, que conservaré en la memòria com una d'aquestes senzilles  vivències  que fan que la vida sigui un poc més grata.

Finalment, va resultar guanyador del XXXIIè Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, l'autor del Prat, Toni Arencón Arias, amb l'obra "L'Ànima de l'assassí". La seva cara de sorpresa per l'emoció del moment, em va recordar molt la que devia fer jo l'any anterior, en el moment de rebre el premi. Enhorabona, Toni!

                              **++**++**++**                                        

“Excel·lentíssimes autoritats, senyores i senyors, estimada família, molt bona nit. Moltes gràcies per acompanyar-nos en aquesta nit tan especial. És per a mi un honor i un goig molt gran, trobar-me de nou a la població de Vinebre, en aquest sopar literari, per a celebrar el XXXIIè premi de narrativa Ribera d’Ebre, organitzat de manera impecable, amb la il·lusió, la constància i l’entrega, de qui estima la seva terra, la seva cultura i la seva llengua. Aquesta vegada, per a presentar el meu llibre: “Pluja sobre terra molla”, que gràcies a aquest premi la seva publicació s’ha pogut fer realitat.

Vagi per endavant la meva més cordial felicitació per a tots els autors que han participat en aquest certamen, i molt especialment a qui finalment quedi guanyador/a. Sempre he cregut que en un concurs literari on s’hi presenten moltes obres, que de ben segur han estat totes elles treballades amb total rigor, el desig, i també la il·lusió de poder compartir-les,  guanyar-lo és gairebé com si et toqués la loteria.  Amb la diferència de què el treball de creació literària, comporta invertir dies sencers, mesos, fins i tot, anys... de la vida d’un escriptor, per tal d’intentar aconseguir el millor treball possible, i comprar una butlleta de loteria es pot fer en un segon de temps i pagant un petit import.

“Pluja sobre terra molla” és el meu primer treball literari; per tant el camí del meu aprenentatge literari l’he començat amb tots els personatges d’aquesta novel·la. Plegats hem compartit moments de tota mena; junts hem intentat construir ponts, per tal de poder sortejar millor els contratemps i les proves que la mateixa vida ens posa en cada tram del nostre recorregut vital. Tots ells m’han ajudat a créixer en coneixement, i a tots ells els estic agraïda. En un principi havia de ser una narració d’uns trenta/quaranta folis, sense cap altre ànim que el d’omplir un temps i perquè sempre m’ha tirat la flaca d’escriure narrativa, però només per a mi, o per compartir en petit comitè. Mai, fins ara, m’havia passat pel cap, ni remotament, això d’escriure novel·la, o convertir-me en escriptora i publicar llibres. Repeteixo, ni remotament! He de donar les gràcies a l’escriptor del meu poble, l’amic Joan Rendé, que em va animar a convertir el meu curt relat en una novel·la, perquè, segons ell, la història i els personatges s’ho valien. Malgrat que em va costar molt arribar a poder donar el meu particular vist i plau i donar per bo el meu treball, quan finalment ho vaig fer, després d’un llarg pelegrinatge de fer i desfer i alhora tornar a recompondre, va ser també quan vaig aprendre a estimar i valorar objectivament el treball, que amb l’esforç del principiant anava traçant dia a dia; llavors, vaig arribar a la conclusió, que el que de veritat importava del meu particular trajecte de passar d’un nivell a un altre, és tota la descoberta que m'aportava el fet d’anar avançant dia a dia en el meu aprenentatge, adquirint cada cop un poc més de coneixement, i que només fent camí, tard o d’hora, s’arriba a algun lloc. Ep! No ens enganyem, en aquest cas, fent camí i un grapat d’imaginació. 

Alguns dels personatges, a l’hora del repartiment de papers, no han estat massa, o gens, afavorits, i déu n’hi do el que els ha tocat viure a més d’un. Què hi farem... No podia pas tenir compassió, perquè no hauria estat coherent amb la veritable realitat de cadascun d’ells.

Davant les preguntes que molts lectors es puguin fer un cop llegit aquest llibre, de què hi ha de realitat, o fins on arriba la ficció, he de dir, en honor a una possible veritat, perquè en ficció tot és possible, que tots i cadascun dels personatges d’aquesta novel·la van aparèixer a la meva vida un bon dia mentre tenia la mirada clavada a un enorme full en blanc, que cada cop em semblava més enorme i més blanc; i mentrestant jo m’estava esmunyint i esmunyint el cervell, mirant de trobar algun mot adient per a donar un poc de vida al refotut full en blanc, tot de cop i volta, tota una colla d’estranys i desconeguts personatges van fer acte de presència, tot començant a rodejar el meu trist full en blanc, i sense ells demanar-me permís, i jo  gairebé adonar-me’n, tots ells alhora,  se m’hi van adherir: Paf! I ja els tenim tot d’una dins del full d’un salt. I mira, com que els vaig veure tan il·lusionats contant-me les seves històries i conduint els meus dits pel teclat, amunt i avall, pim pam, pim pam... tot triant les paraules que més els venia de gust..., doncs. els vaig deixar fer... Jo, només em vaig deixar portar. I, mira, no em va anar pas tan malament... Fins i tot em van donar un premi. 

I, fet aquest aclariment, ara toca centrar-nos un poc més en la novel·la.

L’eix que la vertebra, diria que està entre el diari que narra la història d’amor, en temps de guerra, de la Montserrat, una adolescent de 16 anys amb un jove brigadista belga, de 20 anys, i per altra part, la història de la Neus, la seva néta, una jove i atractiva pintora amb una crisi existencial de cavall, que a partir del diari que li ha deixat la seva àvia se n’assabenta de coses que fins ara desconeixia, que la sorprenen molt i que li proporcionaran noves realitats de vida, i alhora, noves eines per afrontar el futur. Les crisis, força presents als nostres dies, si un les sap aprofitar bé, poden ser bones oportunitats, per a prendre consciència i provocar canvis regeneradors. El rerefons d’aquesta novel·la va una mica per aquí. 

Per entendre millor la psicologia dels personatges, he volgut mostrar també les llums i les ombres dels personatges més significatius que es mouen al voltant de la Neus: en Marcos, l’amant de la Neus, un atractiu i seductor aristòcrata; la dona de l’aristòcrata, que amargada per les sospites pren una dràstica decisió; la Meritxell, la millor amiga de la Neus, víctima d’una insatisfacció crònica; els tiets de la Neus, aferrats a un matrimoni que no s’aguanta per enlloc... I enmig de tot un estrany assassinat.

Aquesta novel·la, a més d’estar dedicada a la memòria del meu oncle Andreu, ve a ser també un reconeixement a aquelles dones joves del meu poble, que, en temps de guerra, van cometre el pecat d’estimar a algun d’aquells soldats republicans,  que van passar un temps a l’Hospital de les Masies de l’Espluga de Francolí. Alguna d’aquelles noies van parir el seu fill, fruit d’aquella relació, enmig d’una profunda soledat, i la tristor d’una vergonya afegida per la crueltat imperant del moment. No cal esmunyir massa el cervell per entendre que cap d’elles  ho van tenir gens fàcil...”

                              **++**++**++**


L’escriptora Mercè Rodoreda deia que una novel•la es feia amb una gran quantitat d’intuïció, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària... 

Totalment d'acord!

                               **++**++**++**