PETIT TASTET DE "PLUJA SOBRE TERRA MOLLA"

 "La recuperació d’en Gerard semblava un miracle. De mica en mica va anar guanyant pes i vigor. La seva cara lluïa de nou el color de sempre. Els seus ulls recuperaren la brillantor i la seva mirada tornava a tenir la força i calidesa que jo recordava. No em cansava de mirar-lo. Fèiem petites passejades per l’entorn de les Masies i de Poblet. Ens assèiem a l’herba d’algun prat. No paràvem d’abraçar-nos i besar-nos. Ell em mirava amb aquells ulls tan blaus i nets, i jo em sentia feliç, i en el meu interior em deia que no deixaria que cap pensament obscur m’emboirés aquell moment. Aquell era el nostre present i en Gerard i jo l’estàvem construint a passos gegantins. Potser sí que tot anava massa de pressa; però, i què? Què podíem fer sinó? I entre carícia i carícia, bes i bes, abraçada i abraçada, parlàvem obertament de l’amor que sentíem l’un per l’altre, alhora que fèiem mil i un projectes: quan acabés la guerra si guanyava la República ell es quedaria aquí i si perdia els dos aniríem  a viure a Bèlgica. Ens havíem trobat un parell de romàntics sentimentals i el nostre amor estava per damunt de tot. Érem tan joves i estàvem vivint tan de pressa... Què era el que ens empenyia? Potser la nostra joventut? Potser aquella maleïda guerra? Potser l'amor que sentíem l'un pel l'altre? Potser...


  A poc a poc les nostres passejades es van anar allargant. Vam seguir per un camí, més amunt de la Masia d’en Sagués i de la Granja, a l’altra banda del castell de Riudabella, que ens va dur a un racó on semblava que la desfeta d’aquella guerra no hi hagués arribat. Hi havia un riuet d’aigua transparent que deixava a la vista una llarga catifa de pedres de diversos tons de gris i beix. El cant dels ocells i el soroll de l’aigua que avançava impertorbable turó avall combregaven en perfecta unió. Aquell lloc va ser testimoni del nostre amor. Allí, cada dia m’entregava en cos i ànima a aquell home jove, que un dia, com una alenada de vent fresc enmig d’un calorós estiu, va aparèixer a la meva vida, tot sembrant dins meu una llavor de sentiment i passió que dia a dia creixia vigorosa i sense aturador. Els nostres cossos mig despullats jeien estirats a l’herba i s’unien deixant-se anar amb serenor i placidesa fins a arribar a gaudir d’un immens plaer físic i espiritual. Recordo encara el gust i l’olor de la seva suor. Els seus dits passejant-se pel meu cos en interminables carícies. La seva llengua abraçant-se a la meva, i sentir com tot el seu cos penetrava dins del meu. Recordo, i també puc evocar, la música de la naturalesa que ens envoltava, tot barrejant-se amb l’enorme plenitud d’aquell moment, i com ens vam prometre que només la mort ens podria separar físicament, però passés el que passés els nostres esperits caminarien junts per sempre més. Érem tan joves i, malgrat tot, sabíem que aquells moments viscuts serien inexorablement engolits per la pròpia vida… Ja ho deia el poeta: «Todo pasa y todo queda…»