UN TASTET MÉS DE LA NOVEL.LA: L'ALLARGADA OMBRA D'UNA PERVERSIÓ

Primavera de mitjans dels anys 50

Al passeig, a prop de la font, un grup de nens jugaven a boles. Agenollats, amorrats a terra i ben concentrats, miraven d’arreplegar, el major nombre  possible, de boles de l’adversari. N’hi havia que eren de nacre, de fusta, de níquel, de vidre, de fang... Quanta satisfacció els donava ser guanyadors i tornar a casa amb un grapat d’aquelles boles a les butxaques o en una bossa de roba, sovint confeccionada per alguna àvia, o una tieta soltera, amb tota la seva paciència i bona voluntat. Un poc més avall, un petit grupet de tres nenes i un nen, anaven guixant el terra amb quadrats i números per a poder jugar a la xarranca. Al costat mateix, un altre grupet de cinc nenes feien una rotllana, donant voltes tot cantant:

“Cantinerita, niña bonita

del regimiento español.

Una semana, de buena gana,

sin comer rancho estaría yo.

Soy la cantinerita,

la más bonita del regimiento.

Y cuantos me ven pasar,

se cuadran,

me saludan.

Y vuelven a cantar.

Cantinerita...”

Era una tarda més d’un primaveral dissabte dels anys cinquanta.

L’ombra de les moreres  s’anava allargant més enllà del passeig, tocant ben bé la plaça de l’església. Les fulles eren d’un verd intens i vigorós. Petits ocells cantaires aletejaven al voltant dels arbres, mentre dos d’ells  semblaven ballar un vals a contrallum, i tot de cop, quan menys un s’ho esperava, s’enlairaven juganers per damunt d’un cel net i blau. Un temps en què la vida avançava més lentament que mai. Aquesta lentitud, feia que es pogués apreciar més encara l’espessa estela de frustració amagada rere el voraviu dels sentiments d’una part de la població. Tal vegada, per això era benvingut aquest esclat de bonança primaveral, encara que no evités que l’aparença de moltes persones seguís amb aquella tonalitat grisa, instaurada en el més endins de les seves entranyes. Les seves mirades estaven mancades de color..., i els seus pensaments... Hi havia qui disfressava el seu semblant, intentant amagar sota unes voluptuoses i acolorides vestimentes les seves múltiples grisors. Sovint  ho feien amb dissimulació mal forjada.

La Perruquera, l'única que hi havia al poble, havia habilitat el seu lloc de treball a l’entresòl de casa seva. Una habitació gran, amb una balconera que donava al carrer principal del poble, on les clientes podien dipositar les seves mirades tafaneres mentre anaven esperant el seu torn. De vegades es podien fer bones descobertes. Aquestes descobertes acostumaven a ser un bon fil conductor per a una “interessant conversa”. Com més assabentat s’estava, més punts es tenia per a tenir el personal entretingut i ser-ne el “cervell conductor” d’aquelles “interessants converses”. La Perruquera, prudent i discreta, deixava que cadascú digués la seva. Ella, mai posava cullerada. Somreia i anava fent la seva feina: separava metxes amb la pinta de crepar cabells, posava rul·los, permanents, tints... Tot, ho feia amb precisió i rapidesa; com si anés a preu fet. De fet hi devia anar, però amb l’avantatge de ser ella qui marcava pauta i temps. I al final la seva obra d’art: els seus famosos i reconeguts recollits. Venien, fins i tot,  dones de tota la comarca a pentinar-se a ca la Perruquera. Pentinats, tots ells, ben crepats i regats amb un bon raig de laca; calia que el pentinat aguantés tota una setmana, o quasi; per això, algunes dones, que els agradava fer goig cada dia, tenien una xarxa que se la lligaven al cap a l’hora d’anar a dormir, per així no despentinar-se. La mare de la perruquera era qui s’encarregava de rentar caps. Així tot quedava a casa. Era una dona ben callada la mare de la Perruquera. No era gens estrany que sa filla fos tan reservada; ho devia portar als gens. O vés a saber si no hi havia alguna cosa més en tot plegat. Vés a saber...

Sense ella ser-ne meritòria, ni de bon tros, avui la tafanera de torn farà el seu particular “agost” en temps primaveral. Parapetada darrere la balconera de la perruqueria, veu passar la Tereseta de cal Rafel tota esverada. Què fa la tafanera...? Doncs parar orella, com no podia ser d’altra manera.

- Això es veia venir! Això es veia venir! – Repetia tot cridant la Tereseta de cal Rafel.

La tafanera de torn, si en vol treure l’entrellat de què és això que es veia venir, que amb tant esverament crida la Tereseta, ha d’apressar-se a posar fil a l’agulla. Així que no pot fer altre que obrir el balcó i preguntar:

- Què ha passat, Tereseta...?

- Ai, noia. N’ha passat una de ben grossa. En Jaume de ca la Morena ha mort la dona.

- Què dius? No pot ser!

- Això diuen. El cert és que al Jaume i a sa mare se’ls ha endut la guàrdia civil i a ella una ambulància, que ha sortit a tota marxa tocant la sirena.

- No pot ser! – Anava repetint, tota perplexa,  la tafanera de torn.

- I tant que pot ser. Que ho he vist amb els meus propis ulls.

Ara, és la Perruquera, que, atès l’abast d’aquella notícia, ha volgut intervenir:

- Què és el que has vist, Tereseta?

- He vist com se’ls enduien detinguts. Estaven emmanillats, i la vella Morena duia les mans brutes de sang. Sí, de sang...

- Abans has dit que a la jove se l’ha endut una ambulància, oi?

- Sí, això he dit, perquè això he vist.

- Doncs això deu voler dir que la noia no és pas morta. Si fos morta, no se l’hauria pas endut una ambulància amb la sirena posada... Vaja, crec jo... I tu per què dius que ha estat en Jaume si la que duia les mans brutes de sang era sa mare?

La ràpida reflexió de la Perruquera no obtingué cap resposta.

A la vella Morena, se la coneixia com a tal, perquè era la vídua d’en Magí Moreno, i tot i que a penes havia arribat a la cinquantena, com que sempre vestia de negre i tenia la cara pansida a més no poder, amb una mirada de garrí que espantava fins i tot al més valent, semblava una vella de setanta anys. Sí, semblava ben bé que en tenia setanta, o fins i tot, més.

Al voltant de la Tereseta no hi tardà ni un segon a fer-s’hi una rotllana de gent. Aquell era un afer excepcional, que posava potes enlaire el tranquil i pausat dia a dia del poble. Les clientes anaven sortint de la perruqueria, algunes amb el cap moll i altres amb el tint posat, per tal d’afegir-se al grup i fer el safareig que calgui. Allí s’hi va organitzar un batibull de cal cristo. S’hi aturà també la veïna de davant de ca la Morena, que anava cap a la peixateria del davant de la perruqueria. N’estava força assabentada, portant una important novetat que serví per donar la raó a les sospites de la perruquera:

- La jove Morena no és pas morta. Sembla que si no es complica més del compte, se’n sortirà. He sentit com el metge deia que era fonamental esperar vint-i-quatre hores. 

- Quines coses que passen! - Exclamà la tafanera de torn, per tot seguit  preguntar:

- I la criatureta que tenen, què se n’ha fet de la nena?

- La nena era a escola i afortunadament no ha vist res. Sembla que l’ha anat a buscar sa tia, la cunyada de la vella Morena, la de can Patou, i se l’ha endut a casa seva.

- Mare meva! Què els deu haver passat pel cap a aquesta gent per fer una cosa així! – Exclamà la mare de la Perruquera, visiblement alterada per la notícia.

Finalment el rellotge del temps ha posat les coses a lloc: la Tereseta de cal Rafel  ha d’apressar-se a fer el dinar que a la tarda té hora a la perruqueria; la resta de gent també tenen coses a fer, i no diguem la Perruquera, que amb la clientela que té a la tarda, si no s’apressa, se li farà mitjanit i encara no haurà enllestit la feina. Això no li convé; demà, com bona part del poble, també ha d’anar a missa de Rams, a lluir vestit. Ha d’estar ben guapa. Sap que algú molt especial se la mirarà bé.

Un cop a dins a la perruqueria la tafanera de torn continuà amb el seu particular safareig:

- Encara no me’n puc avenir. Sembla mentida... Però clar, l’hereu de ca la Morena es va voler casar amb una noia de ciutat, jove i ben guapa, i ja veus com ha acabat. Alguna n’hi devia fer aquella bandarra!

La Perruquera, tot i notar un grapat de malícia en les paraules de la tafanera de torn, calla. El seu silenci no estava per res exempt de raonament: “la dona d’en Jaume no sembla una bandarra. Sembla més aviat una dona que havia viscut. Potser molt més que totes les dones del poble juntes. Però què hi ha de dolent en això? Una dona massa guapa i que potser no feia per en Jaume, això potser sí...” La seva ment, però, anava molt més enllà  d’aquest primari raonament:

“En Jaume de tota la vida que havia festejat la Trini de cal Pou del Llop; de quan anaven a escola, l’un a l’aula dels nens i l’altra a la de les nenes, i n’estava força de la Trini. Mare meva si n’estava! Puig la Trini era de les noies del poble que feia més goig. De casa pobra, però ben manyosa que era; amb quatre retalls en tenia prou per a confeccionar i lluir un bon vestit. Tot el poble sap que no la volia a la Trini la vella Morena. No volia pel seu fill una morta de gana com la Trini. Se’n va cuidar bé prou d’escampar-ho pel poble i que la pobra Trini se n’assabentés. Va ser la manera de trencar aquell festeig. Era ben maixanta la vella Morena. I tant que ho era! Va ser llavors que en Jaume inicià les seves anades a Barcelona i un bon dia va comparèixer amb qui després passaria a ser la jove Morena i es van haver de casar de pressa i corrent, com a conseqüència d’haver fet Pasqua abans de Rams... La vella Morena s’ho va haver d’empassar. No li quedà altre remei”.                                                       

                            

A ca la Carmeta dels retalls, avui a la tarda no es parlava d’altra cosa. Algunes veïnes del poble s’hi van acostant per a dir la seva i assabentar-se’n de més coses. L’Assumpta, la dona del manyà, que viu al final del carrer, fou qui encetà l’acte:

- Fa temps que vaig sentir a dir que la jove Morena s’entenia amb un dels capellans del Seminari... I vosaltres, què en sabeu de tot plegat?

- Què dius! - Exclamà la Carmeta dels retalls -, per afegir a continuació:

- Doncs mira, jo també he sentit a dir que ell s’entenia amb la minyona... Sembla que n’hi ha per a totes bandes.

- Temps enrere jo també ho vaig sentir això que la jove Morena simpatitzava molt amb un dels capellans del seminari... Sí, aquell que té pinta de senyor. Vés tu a saber... Bé prou que podria ser... Es veu que la jove Morena és el que se’n diu “una devoradora de hombres”. Sí, com aquestes que surten a les pel·lícules americanes. De fet, tota la pinta la té. No m’ho negareu pas -. Deixà anar la Consol de la merceria del davant.

- Tot el que vulguis, Consol, però, pel que he sentit a dir, sembla que les desavinences entre ells ja vénen de fa temps. És més, jo fins i tot diria que el capellà del seminari que tu dius no hi té pas res a veure. Si podria ser son pare... I algú em va dir, que es veu que aquest capellà i la jove Morena, són família; així que si és veritat no és gens estrany que de tant en tant es poguessin veure -. Replicà l’Assumpta.

- Família, dius...? Però si he sentit a dir que la jove Morena treballava en una casa de barrets...

- De barrets...?

- Sí dona. En una casa de putes. Més clar: l’aigua..."

© Maria Carme Poblet Casanovas