Tastet de la novel.la: L'ALLARGADA OMBRA D'UNA PERVERSIÓ

"Primavera de finals dels anys 50

Geranis d’envellutada vermellor lluïen amb captivadora senzillesa als balcons i finestrals de moltes cases; també n’hi havia de color rosat. L’aleteig dels ocells marcava pausadament el compàs d’una senzilla, però harmoniosa, música primaveral. L’aire suau, anava escampant lentament, arreu de l’univers més proper, aquelles suggeridores notes musicals i fresques olors, convertides en partícules de colors, mínimament perceptibles a la vista, però de calada frondosa per l’esperit. Això ajudava a fer que tot semblés més natural i planer. A voltes les aparences les tenen aquestes coses. Les dones, feinejant d’un costat a l’altre de la casa, tenint cura de la mainada, o treballant en el que faci falta. Hi ha tantes coses per fer... Els homes, al defora. Sovint mirant de salvar el que  quedava de la collita, malmesa per la pedregada passada, o per la glaçada hivernal.

La nena de les cues i la bateta de pisana de color blau amb aneguets blancs, s’acabava de llevar de fer la migdiada. Baixà escales avall i un cop a l’entrada, tragué el cap pel portal de casa seva. Ben premuda al seu cos hi duia la Pepa, la seva inseparable nina de cartó. A prop, sa mare, rentant la bugada al safareig.

- Mama, que puc anar al passeig amb la Pepa?

- Sí, però només una estoneta, que quan acabi de rentar la bugada et vull aquí. Baixa, carrer avall per la vorera, i sobretot no et moguis del passeig. Ni se t’acudeixi creuar la carretera!

- D’acord, mama. Ara mateix li ho dic a la Pepa. Ella no et pot sentir a tu, saps? A mi sí que em sent-. Li respongué la nena de les cues i la bateta de pisana de color blau amb aneguets blancs, ben convençuda del que deia, sinó ja no ho hauria dit.

Sa mare se la quedà mirant amb dolçor i continuà rentant la bugada, fregant fort la peça de roba amb la pastilla de sabó artesà, fet per ella mateixa.

La nena de les cues i la bateta de pisana de color blau amb aneguets blancs, va mirar a banda i banda del carrer, abans d’intentar creuar-lo;  com li havia ensenyat  la seva àvia. No pas pels cotxes que hi podien passar, al poble a penes hi ha quatre cotxes mal comptats, però en caure la tarda els carros faran acte de presència. Calia ensinistrar a la petita a mirar en totes direccions, i a totes hores, perquè no en perdés el costum. S’havia de vetllar per la seva seguretat... De sobte, la seva curiosa i innocent mirada es parà en un punt on desplegà  tota la força de la seva retina. Ulls oberts i ben amatents. Per la costa, procedents del seminari que es troba a uns cinc-cents metres, sobreposat al bell mig d’un petit turó, van baixant, en contingut silenci, i en fileres de tres, un grup d’una trentena de seminaristes, fent la seva passejada diària; precedits i custodiats per dos dels seus preceptors: el pare Maulet i Ell. A la nena de les cues i la bateta de pisana de color blau amb aneguets blancs, li agradava contemplar aquells noiets vestits de negre, amb la coroneta al clatell. I escoltar el brunzir de les seves petjades seguint el compàs de les llargues sotanes voleiant d’un costat a l’altre, per la mateixa inèrcia i l’energia  dels seus joves cossos.

- Són homes de Déu, petita-. Li digué la seva àvia del balcó estant.

- Per això porten la coroneta d’àngels, àvia?

  L’àvia no contestà, es limità a somriure i a contemplar-la amb una certa  benevolència. La nena seguia mirant-los amb encuriosida devoció, fins que la negror de les seves vestimentes s’allunyà del seu abast: “són homes de Déu”.

Mentrestant, per l’altra banda de carrer, i coincidint amb l’hora de sempre, s’anaven apropant el Sr. Tadeu, l’amo de l’única gestoria del poble,  home llarg i prim, de mirada dura i veu ben timbrada, marcant l’autoritat  que li havia estat concedida per obra i gràcia de la seva afinitat i lleialtat al “Generalísimo”; anava amb la seva senyora, petita i molt prima;  més prima que mai. La Sra. Tadeu duia el cabell recollit a l’estil Grace Kelly. Pentinat que havia posat de moda  la Perruquera, fervent admiradora  de les actrius de Hollywood, i amb una fascinació especial per aquella despuntant actriu nord-americana de rostre tan angelical com distant. El germà gran de la Perruquera, exiliat a França amb només setze anys, havia format part activa de les Joventuts del PSUC. Qui el coneixia, bé prou que sabia que no havia fet res de dolent. Ves, què podia fer de dolent un noiet que just despuntava a la vida? Clar, que en una guerra mai se sap... Sigui com sigui, se’n va anar, com altres, per por a represàlies  i una mica també perquè no volia viure sota la sufocant i dura mà del dictador. I ara, pels guanyadors, que al cap i a la fi, d’una manera o altra, eren còmplices directes de qui havia provocat aquell desgavell, s’havia convertit en “un perro rojo”, “un roig de mil dimonis”. D’aquells que calia perseguir a mort, pensaven alguns, o ser avocats al perpetu exili, pensaven la resta de vencedors, perquè ja mai més poguessin contagiar la societat amb les seves idees i manera de pensar. La societat, d’una Espanya fosca. D’una: “España, una, grande y libre”.  Quanta por els feia als guanyadors la força dels pensaments contraris als seus... Al començament de l’exili s’ho va passar ben malament: camps de concentració, amb tot el que comportava de penúries, humiliacions i misèria. Un cop les aigües es van calmar va fer l’esforç d’integrar-se en el país veí, com un ciutadà més; o quasi, que tampoc els francesos li ho van posar fàcil, aconseguint amb el temps, i a força d’engolir-se l’orgull gola avall, estabilitzar la seva situació. Va entrar a treballar de conserge en un important diari de la capital francesa, i tot sovint enviava a la seva germana, revistes i diaris vells; així ella, podia fer volar coloms amb aquella injecció d’aire fresc arribat de la ciutat de la llum; i es permetia somiar en una realitat  molt més enllà d’aquella vida fosca i grisa que la tenia empresonada.

El matrimoni format pel Sr. Tadeu i senyora, feien la passejada de cada dia abans d’obrir la gestoria. En arribar al portal  on es troba la nena de les cues i la bateta de pisana de color blau amb aneguets blancs, repeteixen la pregunta de sempre:

- I com es diu aquesta nena tan maca?

- Em dic Nena Patou Bovè, servidora de vostè; aquí hi tinc una butxaqueta per si m’hi vol posar res... I, demà,  ja tindré sis anys, però avui encara no.

- Doncs això mereix un premi; i avui per partida doble-, li respongué el gestor, esbossant un embafador somriure; d’home que se sent per sobre de la majoria de mortals que l’envolten. I amb posat solemne, com qui fa una gran gesta, fent l’acció de posar-se la mà a la butxaca i seguint el mateix ritual de sempre, es tragué, aquest cop, dos terrossets de sucre, i els hi posà a la butxaqueta de la Nena. Els ulls de la Nena s’encengueren de candorosa felicitat. D’una mena de felicitat que només estava a l’abast d’una classe d’infants. Que també els infants són classificats. I molt més en aquell temps d’hipocresia i foscúria. Com cada dia la Nena s’oblidà també donar les gràcies a la primera.

- Què es diu, Nena? - Replicà l’àvia.

– Gràcies -, respongué concisament i amb un tímid somriure la petita, i se n’anà vorera avall cap al passeig, donant saltironets,  més contenta que un gínjol.

- Que gran i que maca s’està fent la Nena -, comentà  la Sra. Tadeu, en un intent de voler ser amable, dirigint la seva mirada cap a l’àvia.

- No ens podem queixar de la Nena. Potser és una mica entremaliada..., però ben petita que és i  ja sap de lletra. I se’n farien creus si la sentissin llegir...- Respongué l’àvia tota orgullosa.

- Doncs que segueixi així, però que aprengui també a ser una dona de profit. Vostè ja m’entén, oi? - Sentencià el Sr. Tadeu, acabant així la conversa que havia encetat la seva senyora, i agafats del braç continuaren el seu camí.

El sol d’aquella tarda primaveral petava de ple a la portalada de la casa del costat. Les tres veïnes de sempre: la més jove, la de més edat i la més tímida, anaven  traient  les cadires al carrer; preparant el terreny, com cada dia d’ençà que el llarg i fred hivern ha passat fulla per encetar una nova pàgina de color i bonança. Al carrer tenen més amplitud i no els cal treure el cap per la portalada. Vaja, que poden dissimular millor les seves mirades tafaneres, i  a voltes, perquè no dir-ho, un pèl libidinoses. Eren llicències que elles mateixes es concedien, per tot seguit,  posar-se de ple al seu treball: confecció de guants de pell; una feina, que permetia a moltes dones del poble aportar una bona ajuda a la més que minsa economia familiar. La mare de la Nena s’apressava a rentar les darreres peces. Ella, també formava part d’aquell petit grup, i combinava la feina de casa amb la confecció de guants.

- Ja deuen estar en caure -, digué la més jove.

- Sí, no poden pas tardar. Sempre són molt puntuals i ordenats -, contestà la  més tímida.

- Ha, ha, ha... Massa ordenats i tot, potser-, replicà divertida la més jove -. Ja venen, sento el batec de les seves robes... Escolteu..., escolteu...

I al moment, començà a aparèixer per la cantonada tres fileres d’adolescents amb cara de bons nois. Amb semblant seriós; molt seriós. Impressionava veure’ls. Clar que amb aquella aparença... Semblava que anessin disfressats de petits corbs ensinistrats. Era el preu que molts d’ells, potser la majoria, havien de pagar per a beneficiar-se de la generositat d’algunes ànimes caritatives, que amb els seus esplèndids donatius a l’Església els permetia accedir a una vida millor. Gràcies a elles gaudien d’un bon sostre, menjar i ensenyament gratuït. I la vocació...? Durant les hores de soledat i silenci, de ben segur que molts d’ells s’ho preguntaven, què era això de la vocació...?  Què hi feien allí...? Tant se val. Allí és on els tocava estar; no hi havia retop; algú havia decidit per ells.  Pot ser que això de la vocació fos també el de menys per a aquelles ànimes generoses i caritatives, perquè al cap i a la fi havien aconseguit assolir el propòsit que s’havien fixat: tenir els seminaris plens. Pot ser que la seva generositat només fos fruit del neguit i l’ànsia de salvació de la seva pròpia ànima. Pot ser que, certa generositat, en aquells temps no fos altra cosa que una immensa i espessa cortina de fum. Però això a qui l’importava...? Després d’haver conviscut amb l’horror de la mort i la misèria, durant aquella cruenta guerra i aquella dura postguerra, era més fàcil mirar cap a un altre costat. Potser tot era massa recent encara. Ara calia viure i pensar poc."

© Maria Carme Poblet