HUMILMENT ORGULLOSA DE SER CATALANA

Els catalans, en aquest moment, estem vivint una situació molt difícil. Se’ns presenta, en plena democràcia, un referèndum  estrany, en ser convocat pel cap d’un govern, que no li pertocava; d’un govern que no és el de casa nostra; el mateix que ens ha dut l’art. 155, ha intervingut els comptes de la Generalitat, ha destituït els nostres governants, democràticament elegits, ha envaït Catalunya amb policies i guàrdies civils. Pel discurs del govern del PP i Ciutadans, sembla que volen espanyolitzar Catalunya, i els que ens vam fer grans en temps del dictador sabem prou bé què vol dir això; si no s’hi posa remei, serà molt i molt greu per tots plegats, sobretot pels infants que estan pujant, entre ells el meu nét Roc, i això sí que jo no els hi puc perdonar. Són els mateixos que van fer apallissar la nostra gent, i tot per voler votar. I, malgrat les persecucions hagudes i per haver, el poble català, majoritàriament, va sortir de casa seva, en un dia plujós i enrarit, i va votar, tot passant-se hores i hores fent cua. Com a conseqüència de tot plegat i més, tenim al President del Govern català a l’exili, junt amb part dels seus consellers; la resta, juntament amb els dos Jordis, està en presó preventiva, o en llibertat provisional. I tot perquè, acomplint un mandat atorgat democràticament per la major part del poble català, van assenyalar  un Referèndum pel passat 1 d’octubre,  en què 2 milions de ciutadans catalans, malgrat la brutalitat policial, vam anar a votar, de forma totalment pacífica, per a decidir el nostre futur com a poble. Tanmateix, el passat dia 7 més de 60.000 catalans, malgrat la llunyania, el fred i les dificultats afegides, es van manifestar, pacíficament com ho fem sempre, a Brusel.les, per fer costat al nostre President, i en solidaritat amb tots els consellers. La resta de catalans que no hi vam poder ser, de ben segur que hi erem, de cor i d'ànima.

Fins aquí un breu resum de l’actualitat. Dit això dir que en tot plegat, més que un bàndol de bons i un altre de dolents, que tampoc dic que no hi sigui, en aquest joc polític, la protagonista és la democràcia; i el que és més que evident que el participant més poderós d’aquest joc polític, fent ostentació del seu poder, amb burles, humiliacions, menyspreu i violència cap al seu rival més petit, que és bona part de tot el poble català, ha trencat clarament les regles del joc. Ells, un partit minoritari a Catalunya, que mai ha tret cap resultat favorable en cap de les eleccions fetes a casa nostra, ara, sota l’empar del 155, amb la complicitat de Ciutadans, i PSOE - PSC, s’ha apoderat de Catalunya, utilitzant foscos mecanismes, i, a parer meu, poc democràtics. Han preferit això, prepotents com són, abans que reunir-se amb els mandataris de Catalunya, per tal de mantenir converses, amb la finalitat, d’almenys, intentar arribar a un acord pactat.

A mi, la injustícia, la supèrbia i la prepotència, em produeixen malestar i picors i de vegades fins i tot diarrea, vinguin d’on vinguin. Diria que l’ésser humà, per naturalesa, en major o menor grau, tot sovint o a estones, n’és de prepotent, superb, i..., sobretot quan aconsegueix pujar un escalafó superior; llavors, molts d’ells, es poden tornar, gairebé, déus, i miren a qui està un xic més avall, amb ulls de déu guanyador; tot sovint són classistes i excloents. D’aquests n’he conegut uns quants: al cantó esquerre, al dret, al centre, més amunt, més avall, aquí, allà... Però ara es tracta del nostre futur, i no hem de badar, ni mirar-nos el melic, que sense cap mena de dubte, ni s'ha mogut, ni ha canviat de color i està en el mateix lloc de sempre.

Ara, si volem salvar Catalunya de l’invasor, que aquests sí que em fan por de veritat, ens cal estar units i votar en conseqüència. Després ja criticarem i demanarem comptes, si cal.

 Maria Carme Poblet