TASTET DE LA NOVEL.LA L'ALLARGADA OMBRA D'UNA PERVERSIÓ
"Un bon dia, en Pere se li presentà a casa vestit amb l’uniforme de la Falange Española y de las JONS, l’únic partit polític permès per Franco. Lluïa posat tibant i seriós, el cabell pentinat enrere, negre com el carbó i lluent com la claror de la lluna. Tot ell, flairant a brillantina.
“Mare meva! Que guapo que està, vestit així.” Pensava la Caterina, tota sorpresa. Però passat el sobtat impacte, li preguntà:
- Com és que vas vestit així?
- Que no t’agrado...?
- Oh i tant que sí! T’està molt bé. Però és la primera vegada que et veig vestit així.
Llavors, ell, adoptant un posat més solemne, puntualitzà:
- Vesteixo així, Caterina, perquè avui és un dia molt important. Ens visita aquí a Barcelona un dels homes més notables d’Alemanya: Heinrich Himmler.
- I aquest, qui és...?
- És el Reichsführer de la SS i cap de la policia alemanya.
En sentir aquell mot: SS, a la Caterina li vingué una mena de cobriment de cor, En Pere se n’adonà:
- Però què et passa ara a tu?
- Tu saps que vaig viure uns anys a Alemanya, oi...? Doncs em passa això.
- Dona que els alemanys no anaven pas contra tu. La prova és que tu i la teva filla vau poder marxar sense que ningú us digués res.
- I la meva família...? Per què no va poder sortir la meva família...?
- Potser perquè segurament tenien ganes de quedar-se allí i que tu te n’anessis.
- Per què dius això? Què en saps tu...?
- Què en sé, dius...? Doncs sé que la teva família era molt llibertina. Potser els feies nosa... No ho has pensat mai tu això?
Llavors es va produir un silenci sepulcral, que durà ben bé tres llargs minuts. Aquella afirmació i aquelles insinuacions li van fer mal a la Caterina. En Pere ho va notar de seguida, i després de donar uns quants tombs per l’estança, continuà amb la conversa, acabant d’aquesta manera amb aquells silents i enterbolits minuts.
- No sé pas de què t’estranyes?
- M’ha fet mal això que has dit... Jo vaig ser feliç amb ells.
- Tu no ets com ells, Caterina. La gent llibertina es cansa de tot... T’ha d’entrar al cap que tu ja no estàs a les seves vides.
Es va produir un altre silenci. No tan llarg com l’anterior. Aquest va ser trencat per la Caterina:
- Jo només sé que van passar coses molt grosses mentre jo era allà amb ells.
- Tu les vas veure aquestes coses grosses que dius?
- Ho vaig escoltar com ho explicaven, i ho vaig sentir dins meu, també -. I no gosà a dir més, per por a no sabia ben bé què.
Llavors ell, s’acostà a la Caterina, la rodejà amb el seu braç i se l’apropà cap a ell, mentre, a cau d’orella, li deia:
- No t’has de creure tot el que t’expliquen. Hi ha gent que fa córrer moltes mentides.
- Mentides, dius...?
- Sí, mentides. Falsegen la realitat perquè és l’única arma que tenen en contra de Hitler i dels representants de l’ideari nacionalsocialista.
- Però tu, no ets com ells, oi...?
- I què si ho sóc!
- ...?
- Ho sóc perquè ara és el que toca ser, Caterina. Just m’acabo d’afiliar al partit i ja me’n sento orgullós. Sóc un home nou, estimada Caterina..."
© Maria Carme Poblet Casanovas
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada