PLUJA SOBRE TERRA MOLLA, un altre tastet



Va entrar a l’aula del col·legi amb els ulls més preciosos i tristos que mai ningú es pugui imaginar. Es va fer un silenci sepulcral. Tan sols tenia sis anys, i de cop s’havia quedat sense la seva família. Només li quedaven els avis, els tiets i un cosí molt més gran que ella. La senyoreta Roser els ho havia comunicat dies enrere: “els pares i la germana gran de la petita Neus han mort en un accident”. Va ser una llambregada forta. Una desraó. Els escassos sis anys de la petita Meritxell no ho podien assimilar. “Quina dissort, quina tragèdia... Però tenia els ulls més preciosos que mai algú es pugui imaginar i era una nena tan espigada i guapa; amb aquells rinxols de nina. En canvi ella... A ella li deien la gordi”. Això la feia enfadar molt, i com més s’enfadava més li ho deien. “Que en són de cruels els nens!” La petita Neus, però, era diferent, i ara, la vida se li havia capgirat del tot. Estava potes enlaire sense solució possible. Ningú, absolutament ningú, torna mai de la mort. Bé que ho sap la petita Meritxell; això mateix li va passar a la seva àvia fa un parell d’anys. Els grans li deien que se n’havia anat al cel, i allí es va quedar. El cel, per molt que ho disfressin, és sinònim de mort. Se’n van allí i no tornen mai més; però la seva àvia era molt gran, no pas com els pares i la germana de la Neus.

Mort, buit, tristesa, dolor... Mai més!

Aquell dia va arribar a l’escola amb la seva àvia, que era una senyora gran vestida tota de negre. Tenia el cabell blanc, molt blanc, i tou com si fos cotó fluix. A ella li ho semblava. I uns ulls blaus i tan tristos com els ulls clars i transparents de la petita Neus. La petita Meritxell no podia deixar de mirar-les. Cada dia l’acompanyava l’àvia i després la recollia el seu avi, que també tenia un semblant molt trist. La petita Meritxell els anava observant, mentre esperava que la seva mare la recollís a ella, i es preguntava: “què ho deu fer que a certes persones els passin aquestes desgràcies?” I d’una forma obsessiva no li parava de dir a la seva mare, una vegada i una altra... “Quina desgràcia, mare. Quina desgràcia tan gran...!”

“La vida és com una loteria, Meritxell. No saps mai què t’oferirà l’endemà...” 

"Una loteria la vida? Què volia dir amb això...?" La seva mare la tenia aquesta flaca: de tant en tant; molt de tant en tant, deixava anar alguna frase solemne. D’aquestes que un recorda tota la vida; no pas perquè siguin res de l’altre món, sinó potser per semblar tot el contrari..."

 http://amzn.eu/9Ifma4o 

Maria Carme Poblet

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA MEVA ÀVIA

Imatge
  Antònia Civit Farran Andreu Civit Farran L ’Antònia Civit Farran, la meva àvia, la padrina Antònia per als seus besnets, va tenir una joventut força dura, a més de tocar-li viure en un temps fosc i enrarit. Quan esclatà la guerra encara no havia complert trenta anys i just feia dos anys que havia enviudat, quedant sola amb dues filles de set i cinc anys: la Carme i la Consol. Del matrimoni amb el Francesc Casanovas havien nascut quatre fills; malauradament els seus dos primers: un nen i una nena, van morir al cap de pocs dies de néixer; això, i la mort del seu home va ser un dol que portà de per vida. També la mort del seu germà Andreu que va morir a l'edat de disset anys defensant com a voluntari la República, va suposar un gran trasbals per a ella i tota la família de cal Sants.   Sense el seu home, l'avi bo que no vaig arribar a conèixer, i amb dues nenes petites que alimentar se li presentava un panorama força difícil; però era una dona forta i treballadora, i per guan
Més informació

NOVEL·LA - SIRENA D'AIGUA DOLÇA - Segon tastet

Imatge
                  SEGON TASTET DEL PRIMER CAPÍTOL L'udol del ca m'empeny a seguir. Camino a quatre grapes com un gos del carrer. Sense nord, ni destí. Ves que no acabi a la gossera!                          En Pau "A quell vespre en Pau va decidir no agafar l’ascensor com tenia per costum quan anava a ca la Marta. Potser perquè darrerament faltava molt al gimnàs i necessitava desfer els nusos i l’excessiva rigidesa de la seva musculatura? Podria ser. Qui sap... O potser per una mena de trasbals que per moments l’havia desorientat del tot; provocat per aquell jove vestit de motorista, amb la cara descoberta, sostenint un gros casc amb una mà, que mai havia vist fins ara, que s’ha creuat amb ell just al portal d’entrada, i li dirigí una mirada burlesca que refulgia una mena de notori menyspreu cap a la seva persona. O bé una cosa semblant. I damunt, aquell tipus ni tan sols s’ha molestat en dissimular un mig somriure.  “ S'estava enfotent de mi ?”  No va poder
Més informació

SIRENA D'AIGUA DOLÇA

Imatge
      https://amzn.eu/d/73D948y        Tastet del llibre:            “ S ous les pavés, la plage! ”    "Que lluny queden, pensa en Tomàs Sanàbria, les llambordes parisenques i aquella reeixida platja. Els ideals més utòpics s’han fos ja fa temps a cops de realitats gens utòpiques. Gira el món i gira la vida.     Que lluny queda tot plegat. I quantes pedres per ensopegar. Ells dos, en Pau Ramoneda i ell, s’han fet grans; i ben poc, o res, en queda d’aquells llegendaris ideals que ara, almenys a ell, ja del tot aburgesat, no li serveixen per a res. Ell pensa que les revolucions duren el que han de durar. Potser fins a on els deixen que duri tota aquella colla de privilegiats intocables que mouen les regnes del món, que fan i desfan com més els convingui. Ara enverinen ferides, ara les desinfecten. Ara dicten normes, ara les treuen..."     " L a Glòria està nerviosa i espantada. Mentre va entomant glopades del cafè acabat de fer, tot ensumant aquell aroma, no pot evi
Més informació