PERILLOSA FICCIÓ (del llibre: TRETZE RELATS DE VERTIGEN)
El dia
d’avui s’ha despertat de cul per amunt: malhumorat, gris, plujós... L’Ernest se
sent apàtic, vell, cansat..., amb una premonitòria i perillosa semblança
amb el dia d’avui. Amb la vista clavada
a la pantalla en blanc de l'ordinador i les mans damunt el teclat, intenta en va escriure; porta així una bona
estona. Últimament gairebé no es mou de l'estudi, el seu lloc de treball, sense
treure’n cap rendiment. Fa dies que només escriu per escriure, com un autòmat,
sense ànim de res. Fa temps que viu sense viure; escrivint sense escriure…, i
ara aquesta corrosiva i permanent amargor que li oprimeix l'ànima i li ennuvola
la raó. Això, per a un escriptor de renom, podríem dir que ja comença a ser una
mica preocupant.
A l'horitzó, el cel, indiferent a tot, va
dibuixant el primer traç elèctric d'una amenaçadora tempesta d'estiu.
Finalment,
aparta els dits del teclat i pausadament s'aixeca de la cadira i es dirigeix
cap a l'armari del moble bar, cercant un objecte per a ell molt valuós:
l'ampolla de whisky escocès. Amb una mà agafa l'ampolla i amb l'altra una copa
de la prestatgeria de més amunt. S'omple la copa, gairebé fins a vessar i la torna
a col·locar una altra vegada en el seu lloc. Respira profundament i exhala;
repeteix aquesta acció dues vegades més, i tot seguit amb un parell de xarrups
s'empassa aquell líquid coll avall. Seguidament es posa la mà a la butxaca,
treu un paquet de tabac, s'ajup lleugerament per agafar l'encenedor que reposa
damunt d'una tauleta i encén un cigarret, i amb el cigarret a la mà, es
dirigeix cap a la balconada de l'estudi. Amb la mateixa lentitud que ho fa tot
últimament dóna un parell de pipades al cigarret, deixant que el gris del fum
vagi envaint a poc a poc aquell petit racó de l'estança. Manté, durant un
instant, la mirada clavada en la seva imatge reflectida al vidre de la
balconada. El núvol de fum, aquesta vegada s'ha posat generosament de la seva part,
i lentament li va amortint i desdibuixant la seva esperpèntica visió. Es queda
una llarga estona dempeus, amb la ment en blanc i la mirada perduda en un punt
finit. Necessita descansar la ment de pensaments inhòspits i tempestuosos, però
no sap si ho aconseguirà. I tot, per una obsessió. Voler fer realitat una
antiga fantasia. Fantasia, que finalment l’ha portat a ficar-se dins la pell
d'un personatge creat per ell mateix, just amb un únic objectiu: transformar-se
en algú diametralment oposat a ell. I tot per una dona: la Marta.
Se
sent sol; trist i sol, immers dins un precipici abismal, per on se li ha
escapolit la peça clau del seu joc de caçador furtiu; ara, sense la seva preuada peça el joc ha deixat
de tenir sentit. La seva inquietant atracció vers la Marta ve de lluny. De
quan, aparentment, la seva vida encara regia en condicions.
Aquella
mescla de luxúria i d'una espècie de deliri possessiu que li despertava la
noia, contrastava absolutament amb la seva aparença seriosa de professor
universitari i reconegut escriptor, mostrant en tot moment el seu costat
amable, entre proper i distant alhora. La Marta, al cap i a la fi, solament era
una alumna seva. Sí, una alumna… Però quina alumna! Pell fina, ulls clars,
entre blau i verd, cabellera llarga i negra; i unes cames... Oh quines cames!
Cames que convidaven a desitjos luxuriosos i que ella sabia mostrar
mesuradament, amb subtilesa i sensualitat. En realitat, aquella joveneta el
tenia completament abduït, atrapat en un món de desitjos incontrolables. Encara
recorda força nítidament, l'enorme trasbals que li produïa només ensumar
l'aroma de perfum d'herbes aromàtiques que desprenia la Marta al seu pas. Així
i tot, sentia una por immensa. Una por que el paralitzava i no li permetia
avançar. Aquell suau perfum que desprenia la noia, feia també que sovint la
percebés com una delicada flor que calia protegir i cuidar. La seva ment,
guiada per un desig imaginari, acabava sempre dibuixant el traç d'una rosa.
Solament una rosa. Una esplèndida rosa... Però el seu refotut, absurd, i sempre
present temor, li acabava espatllant del tot aquell bell efecte òptic. Tenia la
certesa que mai sabria com desfullar-la. Massa espines, potser...
Davant el resultat de tot plegat, no li queda
altre que preguntar-se: “I per què cony vaig haver d'efectuar aquella trucada i
programar una trobada? Això, per què…?”
La
qüestió és que, després d'un grapat d'anys de no saber res l'un de l'altre,
professor i alumna es van trobar de nou. Havia passat més d'una dècada; ell
s'havia fet vell, bé prou que ho sabia, però ella seguia igual. Fins i tot el
seu atractiu havia anat en augment. I amb quina naturalitat va reaccionar ella
en veure’l...
-
Hola, Ernest, quin gust tornar-te a veure després de tants anys-. Li va dir,
gairebé a cau d’orella, alhora que acostava els seus carnosos llavis cap a les
seves colrades galtes per fer-li dos petons.
Oh,
Déu, quins nervis! D'entrada, no va poder dir-li res del que havia programat, i
això que ho tenia ben après. Havia memoritzat i guardat dins la seva ment
racional i calculadora, totes i cadascuna de les paraules a dir, però la bella
i sensual imatge de la Marta, solament fer-se present davant d’ell, li va
ennuvolar ment i parla. Per fi, després d'aquell llarg instant mut i silenciós,
la paraula fou rescatada i va començar a
fluir amb una certa normalitat.
-
Tot aquest temps he pensat molt en tu, Marta. Pensava: què se’n deu haver fet
de la Marta, aquella alumna tan brillant...?
-
Oh, Ernest, que amable i que considerat.
-
És la pura veritat, Marta-. Mentia com un condemnat, preguntant seguidament:
-
I doncs, Marta, què m'expliques de nou...? Fa temps que t'havia perdut el
rastre. A segon de carrera te’n vas anar sense acomiadar-te, ni dir res.
-
És cert. Coses de la vida.
-
Coses de la vida...?
-
Sí, vaig perdre el cap per un noi de Girona i me’n vaig anar a viure amb ell.
- I vas deixar els estudis?
-
No. Únicament vaig canviar d'Universitat.
-
Ah! Doncs no en sabia res jo. I et va ser fàcil trobar treball una vegada
acabada la carrera de filologia...?
- És que no vaig continuar amb…
- No m'havies dit que no havies deixat els
estudis?
-
No, si els estudis no els vaig deixar. Només vaig canviar de carrera. Em vaig
cansar en adonar-me que seguint per aquell camí mai arribaria a l'excel·lència,
ni de bon tros; el que millor se’m dóna són les ciències, els números…, i sense
pensar-m'ho dues vegades em vaig passar a Econòmiques, i des de fa cinc anys
treballo d'executiva aquí a Barcelona, en una multinacional. I molt bé.
-
Oh...! Què em dius...? I jo que pensava que et trobaves a gust. Vaja, que la
literatura t'agradava, si no molt, bastant.
-
No, si la literatura m'agrada, i molt, que una cosa no treu l'altra. I mira, no
em penedeixo d'haver-ho deixat, ja que fent de filòloga, suposant que hagués
aconseguit trobar treball, el meu sou seria molt més escàs. Segur!
-
I que se n’ha fet doncs del noi de Girona?
-
Allò va passar. La cosa va durar el que va durar... Per cert, saps que just
feia un parell de dies que havia acabat de llegir la teva última novel·la quan
em vas telefonar. No m'ho podia creure!
-
Ah! Mira que bé. I que t'ha semblat?
-
M'ha encantat i m'ha tingut completament enganxada des del principi fins al
final. Per cert, una pregunta sí que te la faré. Quina és la raó del teu
immisericorde acarnissament pel personatge principal de la novel·la, el Sr.
Mateu...? Tan obsessiu, turmentat, i...
-
Tot, en la vida, s'acostuma a fer per una raó o una altra, en l'escriptura sol
passar igual.
-
Tampoc em resols l'enigma amb la teva resposta.
-
És que no hi ha cap enigma a resoldre, Marta. Quan un llegeix un llibre ha de
fer la interpretació que més li convingui, o la que més s'ajusti al seu
intel·lecte. Res a dir. Quan un llibre arriba a ser publicat únicament pertany
a qui el llegeix - es va limitar a respondre-li l’Ernest.
Així
i tot, l'antiga alumna va continuar parlant del Sr. Mateu:
-
Pobre Sr. Mateu! Immers en el desamor d'una relació trencada per tots costats,
i esperançat en una relació sense futur amb una joveneta a qui triplicava
l'edat, pensant, just és dir que amb un
cert grau de candor pueril, que tal vegada el salvaria del seu gris destí.
Esperava molt el Sr. Mateu. Potser massa, no et sembla...?
-
Tu creus...?
-
Doncs sí. I damunt amenaçat amb la permanent ombra d'una depressió... El que li
faltava! Però així i tot se sentia força valent i heroi per lluitar a cos
descobert i treure a la llum tots els tripijocs i corrupteles d'una colla de
professionals de la política. Tots ells experts en l'art de guanyar diners
sense el mínim esforç i per la via fàcil.
-
Vaja, veig que el Sr. Mateu et produeix una mena de compassió: una compassió
redemptora. Ho entenc. És una espècie d'heroi, sí. Un heroi en el fracàs. El
fracàs forma part, sovint, de la vida dels herois.
-
Potser era massa bon home i això mateix el va convertir en heroi.
-
Heroi en el fracàs, Marta... Heroi en el fracàs. La sublimació del fracàs
existencial es pot trobar en l'heroïcitat. Bé, podríem especular molt i potser
no arribaríem mai al fons de la qüestió. Trobo que no me’n dius res dels altres
dos personatges de la novel·la: En Màrius i el Sr. Simple.
-
Ah! En Màrius i el Sr. Simple... Quin parell! Potser sí que el personatge del
Sr. Mateu no té el carisma ni
l'originalitat literària d’en Màrius, o fins i tot del mateix Sr.
Simple, però mira, què vols que et digui, jo m'he inclinat a favor del bonàs
del Sr. Mateu que és a qui li ha tocat la pitjor part a l'hora del repartiment
de papers.
-
Doncs jo, si em fessin triar ara mateix, em quedaria amb el personatge d’en
Màrius. No sé què en penses d'això tu?
-
No sé... Què vols que et digui... En Màrius no ve a ser altra cosa que una
espècie de baliga-balaga, i a mi aquest tipus de personatges se'm fan
antipàtics. Prou que ho he notat que era el teu favorit; a ell li serveixes en
safata una sortida triomfal. Al Sr. Simple, que honorava el seu cognom com
ningú, l’eleves a la categoria de senyor
i en canvi per al Sr. Mateu, home recte, culte i de bons costums, li reserves
un final ben galdós i força despietat: “el suïcides”, sense cap mena de compassió.
Per què?
-
Perquè tota novel·la s'ha d'acabar d'una manera o altra. No hi ha més...
Tanmateix, els personatges de novel·la, com més foscos, miserables i mediocres,
molt millor; més suc se'ls pot treure. I en Màrius, al meu entendre, n’és molt
de sucós.
Quasi
tota la vetllada la van passar parlant de literatura però sobretot dels
personatges de l'última novel·la del vell professor. Fins que de cop, sense més
i agafant gairebé per sorpresa a la Marta, el professor intenta donar un nou
recorregut a la conversa. Canvi total, sense subtileses ni mitges tintes:
-
Per cert, què faràs aquest cap de setmana...?
-
Aquest cap de setmana ha de ser de relaxació total. Després d'una setmana de
treball intensiu i molt estressant, ho necessito. Un dissabte de ioga i platja.
A prop de l'aigua hi tinc un racó que sembla fet expressament per a mi; sovint
em visiten dos coloms i una gavina, no sé distingir si sempre són les mateixes
aus, però m'acompanyen una bona estona, amb posat encuriosit i completament en
silenci. No saps com m'encanta i em relaxa estirar-me a prop del mar, reclinant
el cap damunt d'alguna pedra plana i escoltar la remor de les ones; notar la
calor dels rajos del sol barrejats amb la brisa marina penetrant-me per tot el
cos, omplint-me de vigor i força regeneradora, i sentir el soroll de l'aire
solcant l'infinit... I el cant agredolç de les gavines enlairant-se cel
amunt... Mmm... Una horeta, i cap a casa altra vegada.
Escoltant-la,
no podia deixar de visionar la imatge d'una esplèndida Marta nua de cap a peus,
estirada damunt de la sorra calenta, sota la protecció del cel i acompanyada
per la música celestial de les ones.
-
Oh, Marta, quin plaer escoltar-te... Podríem quedar per a aquest pròxim
diumenge, i continuar parlant, i...
-
Ostres, Ernest. No podrà ser... Potser un altre dia...
-
I per què no...?
-
Doncs perquè he quedat.
-
Ah! Doncs podríem quedar per a aquest dissabte i sopar junts. Què me’n dius...?
-
Ja t'he dit que he quedat.
-
M'has dit que has quedat el diumenge, Marta.
-
Sí, però amb la persona que he quedat passarem junts tota la nit del dissabte
fins a l’arribada del capvespre de diumenge. Serà millor que quedem un altre
dia, no trobes?
-
Sí..., sí. Com tu vulguis. Ja quedarem.
-
Sí, clar que sí.
Potser
sí que tot va ser un bell somni. Tal vegada un miratge… I ara, a les acaballes
de la seva vida, perdent el cap. Atrapat pel conservador Sr. Mateu, pel
baliga-balaga d’en Màrius, i fins i tot per l’insignificant i pocapena del Sr.
Simple, els tres personatges de la seva última novel·la. Quant perillosos són
alguns personatges. Semblava que la seva antiga alumna no volia adonar-se que
ell, talment com un Sr. Simple qualsevol, únicament pretenia aparcar i deixar
de banda el pensament racional, per així poder anar per la vida com ho feia en
Màrius. Com si això fos possible! En Màrius es va perpetuar en els quaranta
anys que ell com a amo i senyor del personatge li va atorgar. Ell, que està a
punt d'estrenar els vuitanta. Pensava que el baliga-balaga d’en Màrius,
promiscu i lliure de compromisos, el salvaria del conservador, i aparentment
assenyat, Sr. Mateu.
I
la Marta…? Què podria voler la Marta del seu antic i vell professor de
literatura? Potser un simple intercanvi intel·lectual, i poca cosa més. Quina
altra cosa podria voler…? Si seguien en
contacte, de ben segur que ella, natural i espontània com era, l’acabaria fent
còmplice de les seves aventures amoroses, que una dona com ella n’ha de tenir
un fotimer. Tot això, el condemnaria a ell a no tenir dret ni tan sols a una
petita engruna de plaer regalat. Arribar a aquesta conclusió posa més en
evidència la seva progressiva decadència.
El
destí, una vegada més, seguia jugant en contra seva. I ell, buscant inútilment
mil i una maneres de salvació. Ara, el
seu castell de naips, de feble estructura, se li ha desmuntat totalment,
deixant pas lliure, una altra vegada, a les desafiadores veus dels seus
personatges de ficció, que amb una despietada crueltat li colpegen sense pietat
el seu castigat cervell.
El
cel tenyeix de negre la nit. A fora, bufa el vent i udola el silenci; aquell
terrible i indòmit udol provinent de l'exterior li mortifica l'ànima; els seus
ossos semblen voler travessar-li la pell i alliberar-se; ell intenta
protegir-se de tot aquell escandalós i invisible turment, i corrent d'un costat
a un altre, com ànima en pena, tanca finestres i porticons; la porta d’entrada
ja és tancada amb pany i clau de fa dies. Hauria de sentir-se segur, però no
se’n sent. L'udol és implacable i es deixa percebre cada vegada amb més força.
Es tapa les orelles amb desesperació. Voldria cridar per demanar ajuda, però
per més que ho intenti, una vegada i una altra, les paraules acaben lliscant gola avall. Res pot fer.
L'udol avança inexorablement. Sort que a l'armari petit del bany conserva
encara el verí, que temps enrere, quan patí la darrera crisi, aconseguí no
prendre's, però tampoc se’n desfé.
Ho
reservà, per si de cas.
La
resplendor elèctrica dels llamps il·lumina d'una forma fantasmagòrica la gran
sala de l'àtic on es troba la Marta. Com a música de fons, el cant de les ones
llançant-se vertiginosament contra les roques. Una tempesta més de les
acaballes d'estiu.
Tot
de cop se n’ha anat la llum. Encén una espelma i s'acosta a l'habitació petita
on es troba dormint la Negreta. Els ulls fosforescents de la gateta, oberts i
espantats, sobresurten enmig de la foscor, embolicant l’ambient d'una sensació
gairebé màgica. Li acaricia suaument el seu caparró i a poc a poc es va
retirant. A fora, la pluja, que es deixa caure blanament, omple de gris el
paisatge: el passeig, els arbres, la mar... La Marta, tot contemplant a través
dels vidres aquella grisor del cel plorant com un petit nadó que demana
atenció, se sent atrapada, completament embolcallada, por aquell gris fosc del
moment, quedant-se una bona estona allí, abstreta, captivada, relaxada...
L'aigua és un element necessari,
vital... Els llampecs, seguits dels estridents trons, són, tal vegada, elements
contradictoris. Igual, com la vida i la mort.
Segueix
a les fosques. No pot escriure, ni llegir, ni escoltar música... Pensa que
potser seria bo telefonar a l’Ernest per quedar una altra vegada. Primer
dubtava, però ara creu que li aniria bé un altre encontre amb l’Ernest. Li
aniria bé perquè li agradaria continuar aquella conversa tan intel·lectual i
profunda d'aquella estranya trobada, però fins ara li havia fet un no sé què.
Troba que estava rar i canviat. No era el professor que ella recordava... Sí
que ja era gran a l’època que ella passà per la seva aula, però no pas vell;
era un d’aquells homes madurs sense edat definida, però ara s'ha fet vell, i
vesteix malament; fins i tot un punt deixat. Ell, que havia estat el prototip
de l'elegància masculina...
Hi
havia una cosa que la incomodava bastant: el record d'aquella estranya mirada
del seu antic professor; un pèl libidinosa, fins i tot. Una mirada desconeguda
per ella. Que recordi, ell mai se l’havia mirat així.
“I
si l'home té ja un punt de demència senil...? Mmm... Més aviat diria que no.
Prou lúcid que estava. Una miqueta estrany, això sí, però lúcid al cap i a la
fi. El més probable és que sigui més una crisi personal que una altra cosa...“
La
Marta recorda la crisi que va sofrir
ella en complir els trenta, i ara, que just fa quatre dies que els va complir,
ja s'està preparant per a quan arribi la crisi dels quaranta.
Les
crisis, si s'aprofiten bé, són oportunitats per fer importants canvis. Bé que
ho diuen els entesos. I a la Marta li agrada escoltar l'opinió experta dels
entesos en això dels entrellats de la vida.
“Segur
que el que li passa ara a l’Ernest sigui això: una crisi existencial una
miqueta a deshores. Per què no...? A més, sembla com si portés en ment fer canvis a la seva vida. Potser sí que és
això...
Dedueix
també, que ella, per alguna estranya raó que desconeix, pot ser que sigui una
peça clau en aquests hipotètics canvis. Mira per on, ara, la curiositat la
corroeix per dins...
“Sí.
Faré bé si li faig una trucada per quedar de nou...”
“Merda!
El telèfon no funciona. Potser serà millor esperar que torni la llum i pari la
tempesta.”
Una
coseta peluda se li escola per entre les
cames i li rosega els dits dels peus fent-li pessigolles. És la Negreta.
No para fins que la Marta l'agafa, que és el que volia la gata. Amb la Negreta
en braços s’asseu en una de les dues butaques del saló. La resplendor
intermitent dels rajos il·lumina un cel fosc i gris, envaint de retruc aquella
estança d'una estranya i tenebrosa claredat, en contrast amb la calidesa que
aporta la tènue llum de les set espelmes, impregnades amb perfum d'eucaliptus,
col·locades estratègicament damunt d’una tauleta auxiliar. La Negreta es remou
inquieta, deixant anar un estrany i repetitiu miol... La Marta, també està
inquieta i no sap per què.
“Quan
torni la llum. Aquesta vegada sí. Aquesta vegada trucaré a l’Ernest. I
programarem una trobada per a un altre dia. Segur que sí. Quan torni la llum. O
potser demà...”
“Sí,
sí, el trucaré demà. Ara, millor me’n vagi a dormir. Sí, millor”.
©:
Maria Carme Poblet
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada