PORS (Tretze relats de vertigen)

Avui, la Dolors ha estat unes hores a Barcelona, hi ha fet gestions i n'ha tornat amb tren. En baixar-ne a Girona a quarts de tres de la tarda, li ha fet l'efecte que l’acabaven d'enfornar, talment com una barra de pa. El dia ha estat tòrrid. S’ha quedat a Girona; ha dinat, ha fet un parell d’encàrrecs i cap allà a la mitja tarda ha passat una bona estona asseguda en una terrassa de la Rambla, prenent una cervesa. L’aire, moderadament fresc, petant-li a la cara ha estat còmplice d’un incipient i poc pretensiós estat de gràcia. Renoi quanta gent passejant! Allò semblava ben bé una cercavila: panxuts, nassuts, xatos, alts, baixos, prims, rabassuts...; n'hauria pogut fer un catàleg immens. Després ha tornat cap al poble. Era gairebé fosc. Julen, el noi que els porta les terres, llaurava el tros de darrere casa, amb un tractor que duia un cultivador especial, de l'empresa de serveis agraris on treballa. S’ha esperat que acabés, han entrat a casa i l’han fet petar una estona mentre es prenien una llimonada. Més que parlar amb en Julen, li agrada escoltar-lo com s’explica. La seva naturalitat. La seva olor d’home... I observar com se la mira; això la posa a cent.

És un excèntric en Julen. Una mena de criatura gran, de gairebé dos metres, a qui cal vigilar de prop perquè no faci bestieses. Un home estrany, que no té por de res. Però és un bonàs. Sort que té son pare amb ell, que l'adreça una mica, però ara l’home el vol tornar a casar; fins i tot ja li ha trobat xicota. En cas de casar-se de nou, seria ja el tercer cop que ho faria, i només  té vint-i-set o vint-i-vuit anys... Són gent de l'Est, a qui la vida ha maltractat tant com ha volgut; gent d'un racó de les estepes, que no han arribat ni tan sols a l'estadi més primari que puguem imaginar des d’un món desenvolupat.

Ara mateix, a la Dolors, se li acut,  que el que més els distancia a ells dos, no és únicament l’edat i la diferència de cultures. El que més els distancia, és que ell no té por de res; en canvi a ella no li resulta gens fàcil viure sense por. De vegades la seva por pot ser terriblement malaltissa i d’altres només se li fa present en petites dosis, però n’hi ha prou per a dificultar-li poder viure amb intensitat i satisfacció. Ella li dobla l’edat i encara no s’ha casat mai, mentre que ell, si Déu no hi posa remei, ja anirà pel tercer casament.

Potser, tots plegats, d’una manera o altra, estem atrapats per l’ombra obscura de la por. No una por conscient, però sí que hi ha moltes vegades, que molts dels nostres actes, de les nostres actituds davant la vida, fins i tot dels nostres pensaments, estan presidits per alguna ombra de por que pot dificultar-nos el fet de poder viure amb plenitud.

Ell se la mira. Ella, recolzada a la paret, ulls clucs, llavis humits per la llengua que escampa la seva humitat tot giravoltant bucòlicament d’un costat a l’altre, deixa lliscar el cos paret avall, i instintivament, s’obre de cames; els pits molsuts, amb els mugrons a punt de rebentar...  Ell, li treu la roba, amb una delicadesa desconeguda en un home de la seva naturalesa. Ella es deixa fer...

Quan en Julen se’n vagi, tal vegada tornin de nou  les seves pors, i ella pensi que tot plegat potser no ha estat altra cosa que un miratge. Un miratge, o no...

La Dolors sap que s’ha fet gran, i tot i que, sense ser una dona guapa, conserva part del seu encant, enigmàtic i seductor d’altre temps, ja res és el mateix. Ja no gaudeix seduint. Ara se sent insegura, fins i tot patètica. Té por de sentir-se rebutjada... Això sí que no ho podria pair. Sap que ha perdut el seient en vagó de primera al tren de la vida. Ara s’ha convertit en una gran perdedora, d’un joc momentani; d’un joc amb un capciós principi i amb un final ben llardós. Llavors, quan encara era jove, desconeixia quant n’és d’inútil  tot allò que no té ni cap ni peus: seduir sense acabar-se d’entregar, i quan tenia la presa ben enganxada, desaparèixer. Aquest era el seu gran triomf. El seu joc. La seva addicció. Li agradava trencar cors. Se sentia poderosa pensant que amb el seu hipnòtic encant dominava  la resta de mortals; mascles o femelles... Tant se val. I, què en treia ella de tot plegat...? Només trencava cors; res més que això. I ho feia sense cap mena de compassió. Com un mascle qualsevol. Quan un està eixorc per dins, mascle o femella,  no en pot tenir pas de compassió.

I per què ho feia...?  La Dolors poc se l’havia fet mai aquesta pregunta. Només li faltaria això!

Darrerament, es conformava fent viatges de tant en tant a Barcelona, a visitar sex shops i comprar joguines noves... Però ara, tot ha canviat. Sí, i tant que sí. El seu cap barrina diferent.  Fins i tot pot ser que s’acabi casant amb en Julen. Sí, serà millor que n’hi parli abans no s’enredi amb la xicota que li ha buscat son pare. Ara sí que no pot deixar escapar aquest tren addicional que el destí li ha posat a peu d’estació.         

©: Maria Carme Poblet