Un altre tastet de la novel.la L'ALLARGADA OMBRA D'UNA PERVERSIÓ
"El 24 d’octubre de l’any 1929, va ser un dia maleït. Un dia conegut com el dijous negre. Es va produir una fallida del mercat de valors de Nova York. Dos anys abans la caiguda del mercat de valors s’havia donat a Alemanya, un any abans a Gran Bretanya i el febrer de 1929 a França. Era evident que el sistema capitalista estava tocat, i per a molts, també enfonsat. Aquella fatal esllavissada econòmica va mostrar una altra realitat encara més crua: va anar seguida d’una onada de suïcidis.
El vell Sr. Panadella, feia dies que estava inquiet, molt inquiet. Darrerament no parava de rebre males notícies del seu administrador. La passada nit, estava frenèticament salvatge, com posseït, només entrar a l’habitació del jove Panadella. El noi, restava silent com sempre, assegut damunt del llit, nu de cap a peus; havia estat educat en l’obediència extrema. La seva cara angelical i espantada excitava enormement al vell, que estava vermell com un diable amb els ulls plens de lascívia malaltissa. Agafant el jovenet pel cabell l’amorrà bocaterrós damunt la vànova del llit, i amb la força d’un animal salvatge, com de costum, va culminar el seu depravat crim, trencant en mil bocins, una vegada més, la malmesa innocència del noi. Un cop finalitzat aquell brutal i despietat acte, el vell abandonà l’habitació. Al matí, el jove Panadella es va aixecar com cada dia, es va dutxar amb aigua freda, fregant-se el cos una vegada i una altra..., com també ho feia cada dia, fins que finalment li sortia el plor, com li acabava passant cada dia. El plor, l’ajudava a sobreviure. L’aigua seguia caient i ell seguia plorant.
Va sortir de la dutxa coixejant. Com cada dia la donzella li tenia l’esmorzar a punt. Com cada dia el xofer l’acompanyà a l’escola. Semblava que per al jove Panadella, aquell era un dia qualsevol.
Aquell dijous, va sonar el telèfon a mig matí. El vell Sr. Panadella, tremolosament, el va despenjar; estava pendent d’aquella trucada que havia de determinar el seu futur.
Van ser males notícies. L’esperança que encara tenia, es va esvair de cop. L’administrador les hi resumí amb dues senzilles paraules: “ruïna total”.
El vell Sr. Panadella, va ser un dels ciutadans que no va ser capaç d’aguantar la pressió de ser un home arruïnat. Es va llençar per la finestra del seu domicili de Nova York. Un tretzè pis, situat a ple centre de l’illa de Manhattan. S’havien refugiat a Nova York fugint d’aquella luctuosa gran pandèmia de grip, amb la intenció de retornar a París en el moment oportú. Mai ho van fer. Es varen instal·lar allí definitivament, atrets per aquella enorme i florent prosperitat. Ells, que eren ja rics quan van arribar a Nova York, en un tancar i obrir d’ulls es van convertir en multimilionaris... Allò era un no parar. I, ara... Ara, tot se n’anà en orris.
En el moment dels fets, el jove Panadella era a escola. L’escola més elegant i distingida de Manhattan, com li corresponia, per ser l’hereu d’una molt distingida família. Semblava un dia qualsevol. Un dia de tants... Però no, finalment, aquell dia, va suposar per a ell el final d’una tragèdia oculta, i, alhora, el començament d’un futur incert. Molt incert.
Dret, darrere els vidres dels grans finestrals, el jove Panadella, tot i semblar que pensa, no fa altra cosa que exorcitzar la ment. Ara per fi tot aquell malson s’ha acabat. Ell, però se sent buit i brut. Molt brut. Podria pensar amb el fàcil que seria acabar amb tot, obrint la finestra i saltant al buit, però no, el jove Panadella, tot i semblar que pensa, ja fa temps que gairebé ha deixat de fer-ho això de pensar. Dret, darrere els vidres, amb la ment lliure, només pot observar tota una filera de gratacels, gairebé uniformats, i tota la grisor d’una ciutat morta. I ell, atrapat dins aquell cercle de foscúria, es percep com l’únic fantasma que l’habita. Sol, terriblement sol.
No té amics, ni ideals, ni gairebé consciència...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada