PINZELLADA QUOTIDIANA

Ja era hora! Per fi ha acabat el llibre que feia tres setmanes que llegia. La Berta sempre s’entesta a acabar el que comença, sigui el que sigui. I això que se li ha fet pesat, i a més l’ha trobat fluix, molt fluix. L’ha decebut. Aquestes coses solen passar quan un es crea masses expectatives. Després de sopar, té previst començar a rellegir altra vegada “100 años de soledad”. Ara, que la memòria sembla que li faci figa, necessita donar un tomb pels llibres llegits de temps enllà, que d’alguna manera, i pas a pas, l’han marcat i l’han ajudat a omplir-se del valor necessari per trobar el seu lloc i agafar embranzida,  per, malgrat el buit que percep a prop seu, poder aixecar el vol i fugir cap a altres contrades. Encara que vagi cansada, molt cansada, la relaxa llegir; la lectura la transporta cap a altres mons fent-li oblidar la seva realitat més immediata. Realment, quan torna a casa, cansada del treball i amb tot el cos adolorit, està unes quantes hores inservible per a coses mundanes i no tan mundanes. A la nit, hi ha dies que a penes dorm. A les set en punt sona el despertador i s’ha de llevar, tant si ha dormit com si no. Entre setmana a l’estiu poca platja, en tot cas, quinze minuts de sol de terrassa,  i a partir de les sis de la tarda. Troba que li va bé i  la relaxa. De fons música suau, i l’esperit al vol. Després a llegir una estona, o escriure si acompanya la inspiració.

El Registre Civil, on treballa, està a la planta baixa dels Jutjats; la feina no és tan estressant com en un jutjat. Pel Registre passen gent de tots colors. A part de la feina pròpia de Registre Civil s’hi tramiten també les opcions de nacionalitat dels ciutadans estrangers. Sempre hi ha cua. Curiosament, alguns usuaris del Registre li donen la mà en senyal d’agraïment per la informació donada. Els que són de fora, sembla que no estan gaire acostumats al fet que se’ls tracti amb massa amabilitat. Allí pots trobar de tot. L’altre dia van atendre una noia, d’aquí, per a fer un canvi de nom; no era pas una joveneta, que ja devia vorejar els 40; repetia per segona vegada. Inicialment es deia Maria, a seques,  i fa gairebé dos anys, va voler fer un canvi per passar-se a dir María de las Angustias. A qui li pot passar pel cap dir-se lliurement Maria de las Angustias...? I ara va i diu que se’l vol canviar per María del Socorro. Per la seva part, la Berta sospita, que almenys legalment, es continuarà dient Maria de las Angustias per molt de temps, perquè intueix que la fiscal li posarà la possibilitat de dir-se María del Socorro, molt i molt difícil. De posar-li fàcil s’ho pot prendre per costum això de renovar nom cada dos per tres.

Aquesta setmana, però, ha anat carregada d’històries fortes: dues morts desafortunades, ambdues amb un rerefons de violència. Un noi de 36 anys que decidí posar fi a la seva vida i es va penjar a les golfes de casa seva, i una dona de 42 anys, que, aparentment, va caure de la terrassa de casa seva, però amb certs indicis que a la Berta li fa pensar que podia  tractar-se d’un possible homicidi. Aquests fets, forts i desafortunats, formen part d’una realitat més de la vida. Si mirem bé, de fet en té tantes de realitats la vida. Tantes, que els buscadors d’històries ens hi podem perdre. Algunes d’elles deuen ser històries que han començat com la de qualsevol, però que s’han anat complicant sense poder trobar el camí de retorn. Això fa que els dies no siguin mai iguals i que una forma de treballar, que d’altra manera podria resultar un pèl monòtona, ho deixi de ser, quan de cop, el comportament irracional d’algunes persones, que potser estan vivint una situació límit, ho capgira tot. Perquè qui pot entendre el suïcidi d’un noi jove, casat, amb dos fills d’un i sis anys i amb una bona feina...? Sembla pel que ha pogut esbrinar que hi havia un rerefons de mala convivència amb la dona. Va ser una mort totalment planificada.

No obstant això, la Berta procura posar una notable distància, per així poder separar aquests fets de la seva pròpia realitat. En tot cas es queden codificats en el seu subconscient com una experiència més. Quan està sola i gaudeix de la natura, sigui mar o muntanya, procura ser ella i la natura que la nodreix, perquè ella es deixa, perquè és el que vol. Quan gaudeix de la companyia d’alguna persona amiga, sigui físicament o intel·lectualment, també procura ser ella i el què li arriba de l’altra persona, que l’enriqueix perquè està oberta a què li arribin bones transmissions. Procura tant com pot separar la seva vida de tot el que passa i es mou al seu entorn i que no depèn d’ella. Ella només n’és una simple observadora. Malgrat la voluntat que hi posa no sempre ho aconsegueix. És el que té tenir una sensibilitat extrema.

Ahir, sortint de casa, es va creuar amb el camió de les escombraries. Un noi de raça negra, treballador del servei de recollida, anava dret a la part lateral del vehicle. El noi, lluint una rialla ampla, com de satisfacció, que posava al descobert tot un bé de Déu de dents blanques i ben arrenglerades, saludava a un grup de nois del mateix color que ell, asseguts en un banc del carrer. Se’l veia feliç. Tenia un treball i semblava  fins i tot fer-ne una certa ostentació. Els nois li tornaren la salutació. Les seves mirades, magnètiques i expressives,  desprenien una certa dosi de respecte  i admiració cap a aquell noi, que, a parer seu,  havia aconseguit un treball, que de ben segur, li aportava estabilitat i bona vida. No com ells, que tot sovint s’havien de conformar acceptant treballs temporals i mal pagats. Un punt d’enveja coronava aquelles mirades.

Avui tornant de treballar li ha donat per observar el cel, que dibuixava, just al costat esquerre i també al bell mig, uns núvols amb trets enrevessats i formes estranyes, plens de petites clarianes, mentre que el costat dret era ben blau i podia veure’s el mar perdent-se en la divisòria línia blava de l’horitzó. Enfront seu, la muntanya, una mica llunyana,  amb tot un munt d’edificacions, li transmetia la imatge d’una malaurada empremta deixada per la mà especulativa del capital. A la seva esquerra, i per contrastar, un petit espai donava alberg a una desena de pins, que alhora servia per donar color al paisatge i un punt d’esperança. Més a prop, tot un seguit de terrats i teulades, i sobresortint a un costat, el campanar gòtic de l’església. S’ha aturat una estona, ha respirat, ha somrigut lleugerament, i, mentalment, ha donat gràcies a la vida pel regal de viure, que no és poc.

Uns minuts després, mentre estava dreta a la vorera esperant que el semàfor es posés en verd per travessar el carrer, van passar vorera amunt un grupet de cinc noietes adolescents d’uns 13 o 14 anys, fent burla descaradament, d’un altre noiet que venia darrere seu; per boca d’una d’elles, la que portava la veu cantant, la Berta pogué escoltar com deia:

- Ho heu sentit, m’ha demanat si volia anar al cinema amb ell... Però què s’haurà cregut aquest infeliç!

I totes vingui riure, com si hagués deixat anar la frase més ocurrent del dia. Mentrestant la Berta, tot fent rotar el coll cap a la seva esquerra, es va  trobar amb el noiet just al seu costat.  La seva mirada es clavà amb la del noi. No ho va poder evitar. Ulls, tristos, gairebé plorosos... El seu cos, de naturalesa prima, semblava fondre’s per moments. Ell abaixà la mirada ràpidament, i talment com un esperitat, travessà el carrer sense esperar que el semàfor es posés en verd, obligant els cotxes que anaven pujant a frenar bruscament. Quan el semàfor canvià de color la Berta encara va continuar palplantada allà mateix una bona estona. Estava ben desconcertada. Li semblava que no tenia cap dret a envair els  sentiments d’aquell noiet, amb la seva, gairebé inquisidora, mirada. Li sap tan greu...

De lluny li arriben encara les rialles d’aquelles inconscients adolescents. Sap prou bé, que tot maltractador es fa fort perquè s’envolta de qui li riu les gràcies, o simplement callen; uns  perquè són tan miserables com ells i els altres perquè no són altra cosa que uns covards.

Tot plegat són històries contraposades, que dia a dia van teixint els diferents entrellats de la vida. 

En arribar a casa, ha dinat, ha descansat, ha fet meditació, mitja hora de massatge a cada cama... Finalment, s’ha sentit inspirada i ha aprofitat per escriure una estona abans de sopar. Escriure l’allunya de tot, i igual que la lectura, la transporta cap a altres realitats. D’aquesta manera s’oblida del seu cos adolorit i d’un entorn humà, proper i distant alhora, de fulla caduca, sovint massa clivellada d’aspreses.

El cel s’ha posat completament gris. D’un gris subtilment fosc. S’acaba de girar vent i  pluja, que cau a dojo i esquitxa els vidres de la finestra de l’estudi on està escrivint. Llamps i trons. Típica  tempesta d’estiu.

©: Maria Carme Poblet